L’alba despuntava tènue, tenyint de taronja els cims ennegrits que envoltaven la fortalesa. Encara amb el cos adolorit i les ferides fresques de la batalla, em vaig aixecar lentament del jaç. Els records de la vigília nocturna pesaven al cor: els rostres de Tonin i Karen, ara absents, flotaven a la meva ment com espectres silenciosos.

Albert, amb el braç embenat i una expressió cansada, va aparèixer a la porta. —Dormiràs tota la vida o penses moure’t? —va preguntar amb un somriure fluix. —Si tota la vida dura cinc minuts més, potser ho consideraria —vaig respondre, forçant una rialla.

Vam baixar junts cap al menjador de la guàrdia. L’ambient era pesat, silenciós. Els pocs que havien sobreviscut compartien mirades de complicitat i pena. La capitana Lyssa, malgrat les ferides evidents, es mantenia ferma.

—Avui honorem els caiguts —va anunciar amb veu solemne—. Però també preparem el futur. Els Voràcids tornaran, i nosaltres hem de ser més forts.

Després de l’esmorzar, Albert i jo vam decidir visitar el Mur del Valor, on ja s’hi gravaven els noms nous. Vaig passar els dits per la pedra freda, buscant els noms de Tonin i Karen. Un nus a la gola em va impedir parlar.

—Hem de ser més forts, per ells —va murmurar Albert.

Aquell dia, mentre ajudàvem a reconstruir les defenses i netejàvem les armes, vaig sentir que alguna cosa havia canviat dins meu. Ja no era només por i supervivència; era la determinació de posar fi a aquella amenaça d’una vegada per totes.

Cap al vespre, la capitana Lyssa ens va convocar a una reunió d’urgència. Asseguda darrere d’una gran taula de roure, amb mapes i pergamins escampats, ens va mirar amb intensitat.

—Hi ha una manera de derrotar definitivament els Voràcids —va dir.

Un murmuri va recórrer l’estança.

—L’Orbe de l’Alba —va continuar—, una relíquia antiga que, segons la llegenda, pot dissipar fins i tot les ombres més fosques. Es troba a la Vall de les Boires, més enllà de les muntanyes.

Vaig sentir un calfred. La Vall de les Boires era un lloc de malsons, del qual pocs havien tornat.

—Qui s’hi apunta? —va preguntar, tot i que ja sabia la resposta.

Albert i jo vam aixecar la mà alhora. La capitana Lyssa ens va observar amb una barreja de respecte i preocupació.

—Molt bé —va assentir Lyssa—. Sortiu demà a l’alba.

La nit abans de partir, vaig contemplar els estels des de les muralles. Albert es va unir a mi. Vam passar hores parlant sobre les nostres pors i esperances. Albert va confessar records de la seva família i jo vaig compartir el meu somni de viure en pau.

—Creus que tornarem? —va preguntar en veu baixa.

—Crec que ho hem d’intentar —vaig respondre.

Vam fer un jurament: tornaríem junts.

El matí següent, al sol naixent, amb les motxilles a l’esquena, les armes llestes i el cor ple de determinació, vam deixar enrere la fortalesa. Cada pas ens acostava a un destí incert, però també a l’esperança d’un futur millor.

Les muntanyes es van alçar imponents davant nostre. La boira espessa de la vall semblava cridar-nos amb un xiuxiueig sinistre. Amb el cor bategant fort, vam travessar la frontera cap al desconegut, cap a una aventura que canviaria les nostres vides per sempre.

Les hores es van convertir en dies. El camí era dur i traïdor, ple de criatures estranyes, trampes naturals i les nostres pròpies pors. Cada nit, les històries sobre la Vall semblaven més reals: ombres que es movien, murmuris que ens seguien, ulls que brillaven en la foscor.

Una nit, mentre acampàvem, vam sentir passos. Albert va empunyar l’espasa immediatament. —Ho has sentit?

Vaig assentir en silenci. De sobte, una criatura va aparèixer entre la boira: un Voràcid, més petit però igual de temible. Vam lluitar amb totes les forces, com un sol ser, reforçant encara més el nostre vincle, fins que Albert el va decapitar amb un crit.

—Això era un explorador —va dir ell amb veu fosca—. Ens esperen.

Vam continuar, amb la tensió creixent. Finalment, vam arribar al temple on l’Orbe suposadament reposava. L’interior era majestuós, ple d’inscripcions antigues i una atmosfera inquietant. Una veu profunda va ressonar:

—Només els dignes poden tocar l’Orbe.

De sobte, el líder dels Voràcids va aparèixer. La batalla va ser ferotge. Albert va rebre una ferida greu, però vaig aconseguir apunyalar la bèstia. Amb les últimes forces, vaig agafar l’Orbe. Una llum encegadora va omplir l’estança. Els Voràcids van desaparèixer.

Vaig ajudar Albert a aixecar-se. Vam sortir del temple, sabent que el món havia canviat. Però també sabíem que la nostra lluita no havia acabat. Tornàvem a casa, amb l’esperança renovada i la promesa de seguir lluitant.

A mesura que tornàvem, vam trobar més perills: bandolers que volien l’Orbe, animals salvatges i visions creades per la boira. Però cada obstacle ens va unir més. Quan finalment vam veure la fortalesa a l’horitzó, un sentiment de triomf i alleujament ens va envair. No érem els mateixos que havíem marxat. Érem guerrers amb una missió, portadors d’una esperança que podria, finalment, posar fi al Dia del Reclutament.