El Dia del Reclutament sempre és el més mortífer. Potser per això l’alba és especialment bonica, perquè sé que, per a mi, podria ser l’última.



Ajusto les corretges de la motxilla de lona, tan incòmoda i pesada que se’m clava a les espatlles, i avanço amb esforç per l’ampla escala de la fortalesa de pedra que, malgrat tot, anomeno casa. Els raigs d’un sol tímid i daurat travessen les esquerdes de les muralles, projectant formes irregulars sobre les pedres glaçades. Encara hi ha silenci, llevat del llunyà martelleig dels ferrers preparant l'armament. El cor em batega amb una barreja d'anticipació i terror.



Aquest és el meu tercer any en la guàrdia del rei, però el Dia del Reclutament sempre em fa sentir com un inexpert principiant. Avui no lluitarem contra enemics humans, sinó contra els Voràcids, criatures nascudes de l’ombra i el foc, monstres que emergeixen un cop l’any per provar la nostra fortalesa. Només els més valents i hàbils sobreviuen, i els que no ho fan... bé, els seus noms són gravats al Mur del Valor, però això és poc consol per als qui quedem.



A la part alta de l’escala, em trobo amb Albert, el meu millor amic des dels nostres dies a l’acadèmia. Està recolzat contra una de les merlets, observant el paisatge amb una mirada que barreja melancolia i determinació.



—És un bon dia per morir, oi? —diu amb un somriure tort.



—És un millor dia per viure —responc, intentant mantenir l’ànim. Però ell sap tan bé com jo que les nostres probabilitats de supervivència no són gaire altes.



Un so agut ressona per l’aire: el corn de convocatòria. Tots els guàrdies, nous i veterans, ens dirigim cap a la gran esplanada del centre de la fortalesa. El cap de la guàrdia, la capitana Lyssa, està dreta sobre una tarima de fusta, la seua armadura brillant sota el sol. La seua veu ressona amb autoritat quan parla.



—Avui ens enfrontarem a la foscor un cop més. No per glòria, ni per orgull, sinó per protegir aquells que confien en nosaltres. Recordeu: no lluiteu sols. Protegiu el vostre company, i ell us protegirà a vosaltres. Ara, prepareu-vos.



La multitud es dispersa, cadascú dirigint-se al seu lloc assignat. Albert i jo ens unim al nostre esquadró, un grup de deu soldats amb qui hem entrenat durant mesos. Hi ha Karen, una arquera amb una punteria impecable, Tonin, un gegant d’home amb una destral que sembla més gran que ell, i altres que conec prou bé per saber que puc confiar-hi amb la meua vida.



Quan finalment arriba el moment, les portes de la fortalesa s’obren amb un cruixit semblant a un sinistre gemec. Fora, el paisatge és desolador. El cel, que fa poc era blau i seré, ara està enfosquit per uns núvols negres que es mouen com si tinguessin vida pròpia. Les ombres s’estan movent.



—Vinga, no t’aturis —em diu Albert mentre avancem per la plana.



Llavors els veiem: els Voràcids. Criatures deformes, amb ulls lluminosos plens de foc i cossos que semblen fets de fum i metall fos. Són més grans del que recordava, i les històries no fan justícia a la seua monstruositat.



El combat és caòtic. Els crits dels meus companys es barregen amb els grunyits de les bèsties i el xoc d’armes contra armadures. Em concentro en la meua espasa, en els moviments que he practicat una vegada i una altra. Cada cop és un esforç titànic, però no puc permetre’m dubtar. Albert està al meu costat, cobrint-me l’esquena, i jo faig el mateix per ell.



Tot i això, la batalla no és sense pèrdues. Veig com Tonin cau sota les urpes d’una de les criatures, i Karen és arrossegada cap a l’ombra abans que puguem fer res per ajudar-la. Cada pèrdua és un cop a l’ànima, però no puc permetre’m perdre la concentració.



Quan finalment arriba el moment culminant, ens trobem davant de la bèstia més gran, un Voràcid que sembla el seu líder. La seua presència és aclaparadora, i la seua veu és un rugit que sembla sacsejar la terra mateixa. Albert i jo intercanviem una mirada; sabem que aquest és el moment que decidirà si vivim o morim.



Amb un crit de guerra, ens llancem contra la criatura. Els minuts que segueixen són una barreja de moviment caòtic, dolor intens i flames abrasadores. Albert aconsegueix ferir la criatura en un dels seus punts febles, i jo aprofito l’oportunitat per clavar-li l’espasa al cor. Amb un últim rugit, el Voràcid cau, i les altres criatures comencen a retrocedir, com si fossin arrossegades per una marea invisible.



Quan tot acaba, l’esplanada està plena de cadàvers, tant de monstres com d’humans. Estic esgotat, amb el cos adolorit i ple de ferides, però encara estic viu. Albert també ha sobreviscut, tot i que amb una profunda ferida al braç.



De tornada a la fortalesa, el silenci és sepulcral. Els noms dels caiguts s’afegiran al Mur del Valor, però nosaltres sabem que el veritable tribut a la seua memòria és continuar lluitant, any rere any, per protegir aquells que no poden protegir-se.



L’alba del dia següent torna a ser bonica, però aquesta vegada no em sembla un presagi de mort, sinó una promesa de vida. Potser, només potser, hi haurà un futur on el Dia del Reclutament no sigui necessari. Però fins llavors, nosaltres, els guàrdies del rei, seguirem lluitant.