Em vaig despertar amb els rajos del sol a una habitació desconeguda. Les parets estaven esquitxades de pintura blanca i el sostre s’enfonsava lleugerament cap al centre. També hi havia una muntanya de llibres recolzats a la paret, d’aquells que ens prohibien llegir, perquè ens feien sentir. Em vaig incorporar sentint el cos endormiscat, i vaig mirar cap a una taula de fusta. Hi havia una pila de roba que pareixia militar i també hi havia un bol de fruites al costat. Aquell detall em va sorprendre, ja que ningú al meu món es preocupava tant pel meu benestar. Vaig ensumar l’aire del dormitori. Feia olor de llibertat.

De sobte, la porta es va obrir, grinyolant. En Lex va aparèixer, amb els cabells despentinats i els ulls cansats. No semblava sorprès de veure’m desperta, ja que somreia.

— Has dormit gairebé dotze hores.— em va dir rialler, en veure la meva cara.— Es nota que les necessitaves.

—Que he dormit quantes hores!?— No recordava què havia passat per estar en aquesta habitació. I tampoc mai havia dormit tant. Vaig mirar al noi, que tenia un somriure molt ample.

—És que no dormo tant de manera habitual. El meu rècord és de set hores.— em vaig justificar.

—Només set hores?

Em vaig arronsar d'espatlles. En arribar a la pila de llibres els vaig fullejar, mentre mirava de reüll a en Lex.

—Què, m’has drogat per raptar-me? No record res més després de la conversa.

En Lex semblava esglaiat quan el vaig mirar.

—Jo no t’he drogat. Et vares adormir tu soleta i vaig fer de cavaller per dur-te aquí. A més, qui et voldria raptar?

Vaig llançar-li el llibre, i ell va riure en agafar-lo. Les meves galtes es van posar vermelles, i ho vaig dissimular passant les pàgines d’un altre llibre. No volia mirar-lo gaire estona.

— Això són llibres prohibits, no?— vaig demanar tractant de sonar indiferent.

—Els millors— em va contestar mentre s'asseia a una cadira i recolzava el cap entre les mans.— Històries d’amor, tragèdies, revolucions… De gent que sentia les coses, vaja. Aquest que tens entre les mans és una gran obra, Les Miserables.

Les paraules “amor”, “tragèdia” i “revolució” em perforaven el pit alhora. En girar la vista cap al llibre, em vaig aturar a una frase que em va cridar l'atenció.

“Els que no ploren, no veuen”.

Era això, doncs? No veia les coses com eren, com em va dir ell al principi? Per què no plorava? Bé, no per què no plorava, per què no sentia.

Aquestes reflexions em van fer un nus a la panxa i vaig tancar el llibre de cop. Notava una mirada interrogant, però em vaig apropar a la taula per menjar algunes peces de fruita del bol. Eren boníssimes.

—D’on treis aquesta fruita?-li vaig comentar amb la boca plena.

Una de les seves celles estava alçada, fet que em feia notar que no passava per alt la meva reacció. Però de totes maneres em va contestar:

—No som vulnerables saps? Som autosuficients. En aquest lloc tenim de tot, fins i tot un hort on cultivam això.

Mentre assentia, vaig agafar la roba allà estesa, i el vaig mirar amb totes dues celles alçades. Ell em continuava mirant tot somrient.

—Què passa? Tens més preguntes?— em va dir, feliç.

—Em deman si saps què és la privacitat.— Vaig aixecar la roba.— M’he de canviar!

Escoltava les seves rialles a través de la porta quan se'n va anar. Vaig emprovar-me la roba, i pareixia la meva segona pell. Mai m’havia vestit amb aquella roba, ajustada i militar, només amb camisetes grans i de colors apagats. Em meravellava aquella llibertat.



Hi havia molta gent en aquella base. Persones que em contaven les seves històries, de com havien vist la veritat abans del Ritual i havien fugit cap a la base dels Trencats. Vaig xerrar amb una dona que havia lluitat contra el Nus arran de la mort del seu marit. Havia lluitat a la reeducació i s’havia escapat, i els seus passos l’havien dut fins aquí. I un noi i la seva germana que havien dedicat part de la seva vida a aconseguir que més persones s’unissin a la nostra causa. Sí, ja la considerava també meva.

En Lex em va presentar a la resta dels caps, en Dev i dues noies més.

—Ish, a en Dev ja el coneixes. Com et vaig dir, és el que millor fa la seva feina. És el mestre de l'estratègia.— Diu mentre gesticula de manera còmica, cosa que em fa riure.

En Dev va posar els ulls en blanc, mentre que les noies em miraven. Una d’elles, amb els cabells negres recollits en una trena, es va avançar amb la mà estesa:

—Som na Mir. Soc la coordinadora dels Ocells.— em va dir mentre m’estrenyia la mà. Va riure amb la meva mirada interrogant.— Persones que tractam de fer entendre a la societat que ni som malalts ni que estam trencats per dins. I els… Ajudam a unir-se a nosaltres. Hi ha persones a qui els agrada el risc.

— Vi.— em va dir altra. Tenia els cabells tenyits de morat i la mirada perillosa. Em deia que no convenia fer-la enfadar.

—Na Vi és cap dels grups de revolucionaris. Com jo. Encapçalam les guerrilles, si és necessari, encara que normalment si sortim és per veure si tot funciona bé al nostre voltant. Encara no és el moment de descobrir on som.— m'aclareix en Lex.

—És clar.

Els dies anaven passant, ràpids. El meu temps el dedicava a mirar aquestes pel·lícules, a llegir aquests llibres i a escoltar aquesta música, de les que et feien sentir. Em varen explicar que les havien tret de la ciutat, d’aquells magatzems on encapçalava la porta “Només personal autoritzat”. Pensaven que la cultura de l’Antic Món era essencial per a la causa, i per això l'havien recuperada. M’encantava el gènere romàntic i dramàtic, com em varen dir. M’encantaven les seves cites que et feien pensar i els moments tràgics o nostàlgics. Però, durant tot aquest temps, no vaig vessar ni una sola llàgrima, ja que encara que volgués, no podia esclatar ara, no quan m’havia passat 17 anys sense plorar.

A les nits, quan la base s’enfosquia i jo m'estirava al llit, podia sentir les veus dels Trencats, les seves rialles. També, però, podia sentir les seves preocupacions cap a mi. Hi havia persones que no es trobaven gaire còmodes al voltant de mi, al voltant de “La noia que no sent, la noia de les llàgrimes prohibides”. Hi havia vegades que no m’importava gens. I què, si em resultava difícil plorar? Però hi havia vegades que no suportava aquests murmuris. L'única cosa que no podia fer era la que em diferenciava del meu voltant. Em resultava frustrant.

Avui era un d’aquells dies em resultava difícil no encaixar. Mirava al sostre, pensativa, mentre sentia aquells murmuris, i vaig decidir que avui necessitava algú per parlar. Potser era una ximpleria, pensava mentre travessava els passadissos de la base. Però necessitava parlar. Amb ell.

Vaig arribar a on se suposava que era la seva cambra. Hi havia una llum groguenca que assenyalava que hi havia algú, així que vaig guaitar per la porta. Gairebé caic de cul d’allò que estava veient.

En Lex es trobava a una banda d’una taula. Semblava un poc nirviós i pareixia que volia anar-se'n d’allà. Lluny de na Vi, que li parlava en veu baixa, amb el seu rostre gairebé tocant el del noi.

— No la vull per aquí. Està despertant desconfiança entre la gent i l’últim que necessitam és això. A més, no m’ha quedat gaire clar. Què hi fa aquí?— li va dir.

—Pertanyia a un món de robots i s’ha adonat que és humana. No és això que tractam de fer?-va respondre.-I què si la gent es molesta? Ja n’aprendran, només és una noia que li costa mostrar els seus sentiments.

—És clar, com que a tu t’agrada, ens hem de fotre tots.

I després, silenci. Vaig sentir calor a les meves galtes. No pareixia negar que jo li agradava.

—I què més et fa qui m’agrada?

—Pensava que eres un home que només servia per a la seva causa, això és tot. Tal com em vares dir quan et vaig confessar el que sentia.— Vaig sentir com s’aixecava.— Me’n vaig.

Em vaig amagar a les ombres per evitar ser vista, i quan els seus passos es varen dissipar, vaig entrar.

—No t’han enseyat a no escoltar converses alienes?— em va dir sorneguer.

Vaig passar d’ell i vaig seure al seu llit.

—Idò, li agrades a na Vi? Per això em mira tan malament?-li vaig demanar.

—Li agradava, crec. Però veig que encara li molesta que dirigeixi la meva atenció a altra gent.— va arrufar el front—Què vols?

—Volia parlar amb algú. No podia dormir.

Em va mirar, ara els seus ulls una mica més tendres.

— Potser només és por el que sents.

Vaig somriure. Sempre amb les seves frases…

Vaig caminar fins a una finestra que donava al cel. Que bonic era, sense les llums de la ciutat, només es veien les estrelles…

Sentia la seva presència al darrere. Ara, les seves mans a l'espatlla. Em vaig girar, i només veia els seus ulls, il·luminats amb la llum de la cambra. Sentia el seu alè cada vegada més proper… Vaig tancar els ulls.

Pum.

Ens vàrem separar, alarmats. El so venia de la zona comuna de la base. En Lex em va mirar i va desaparèixer per la porta, mentre que jo em media els batecs del meu cor.

I aquella nit vaig somiar.



L'endemà na Mir em va venir a cercar a la taula del berenar.

—Avui vens amb nosaltres a la ciutat. Anem a fer un poc de renou.

— Per què jo? I avui?— li anava dient mentre baixàvem cap a la porta principal amb la resta del grup d’Ocells.

—I què hem de fer, una petició formal?— em va dir amb ironia.— Idò vens avui perquè ho dic jo.— Va picar de mans cap al grup.

—Bé, gent. Avui hi ha una petiiita reunió a la plaça central de la ciutat— va allargar la paraula amb desdeny.— Ja sabeu, hi haurà polítics i moltes persones, molta gent per explicar el veritable significat de viure. Així que a piular, Ocells.

Aquell era el pla A, el de convidar pacíficament la gent a unir-se a nosaltres, em va explicar una noia menor que jo, anomenada Via.

— I quin és el pla B?— la vaig demanar.

— Fotre el camp si ens comencen a atacar. En gran, però. No ens han de seguir la pista, per això duim bombes de pols, per provocar distraccions als soldats del Consell.— ho va dir amb un somriure, com si aquest pla fos el seu preferit. Que segurament ho era.

Vàrem anar per aquell barri desastrós, però que s’havia convertit en la meva llar, en grup. Però quan les parets estaven menys esquerdades, fent-me una sensació de déjà-vu, ens vàrem separar per no cridar l’atenció. El meu grup es formava per na Via, que no aturava de xerrar, i tres persones més, que es varen presentar com na Vic, n’Arc i n’Ian. Caminàvem en direcció a la plaça principal, on ens trobaríem amb la resta d’Ocells i començaríem a piular. Però no arribaríem mai a la plaça.

Travessàvem un carreró que m’era familiar. Era aquell on havia trobat a en Lex per primera vegada, en el qual un company es va convertir en els meus sentiments. I a un costat, al final, hi havia una figura, encorbada, vigilada per dos soldats. Les seves espatlles eres dues muntanyes tremoloses. Plorava, i amb horror, vaig descobrir que era la meva mare.

Em vaig aturar. No sabia què feia, però sí sabia que l'havia de treure d’allà. Em vaig llançar cap a ella ignorant les advertències dels meus companys. En arribar a la seva altura, em vaig acotar i em va mirar, sorpresa. Sentia uns esclats al meu cap en veure el sofriment que el Nus li estava provocant. El que jo havia provocat. Sentia les mans dels soldats, que tractaven d’allunyar-me d’ella, però jo feia empentes per tot arreu.

—Què t’ha passat, mama?

No em va respondre mai. Es va desmaiar als meus braços i vaig veure un núvol de pols al meu voltant. Uns braços em van collir per les aixelles mentre que jo cridava i em varen obligar a fugir.

En arribar a la base, no podia escoltar ningú. Sabia que l'havia cagada a la missió, però tant em feia. Només sentia un dolor al pit i la mirada borrosa. Però això no em va impedir veure la cara d’en Lex, que seia al meu costat, pintada d’amargura.

—Què has fet, Ish?

Hi havia Trencats que portaven armes, i em vaig adonar que estaven segellant les portes i organitzant la gent.

—Què he fet?

Ell va somriure tristament.

—Ells… Ens han trobat. Quan et vares acostar a la teva mare, t'enganxaren un dispositiu de seguiment. Hem fet massa tard.

Els trets varen començar a sonar.

La gent que havia quedat plorava en silenci i suplicaven per la vida dels que lluitaven, per culpa meva. Na Vi es va acostar corrent.

—Lex, et necessitam ara mateix a fora. Hi ha molts de soldats, tots han seguit la presa— em va mirar amb sorna.

—Deixa-la estar, Vi.

—Ella té la culpa de tot i ho saps, Lex. Ja no ho pots negar.

Li va llançar una arma, i ell se'n va anar sense tombar la vista enrere.

Merda.

Havia d’arreglar el que havia fet, i sabia com fer-ho.

Vaig agafar una pistola i em vaig escapolir de la sala. Corria cap a les escales que conduïen a la terrassa superior del edifici.

Un, dos pisos.

En sortir a l’exterior vaig contemplar els soldats que disparaven contra la massacre que ocorria als nostres peus. Eren dos, i pareixia que havien pujat per unes escales recolzades contra el mur.

Vaig disparar contra un sense dubtar, i l’impacte em va fer mal al braç, però vaig anar cap a l’altre apuntant-lo.

No va oferir resistència quan li vaig arrencar del coll el Nus i caigué a terra.

—ENS HAN FET CREURE QUÈ NO SENTÍEM!— mem vaig pujar a la barana.

Les bales creuaven el camp de batalla, però la vista de rebels i soldats estava fixada en mi.

—Ens han fet creure que ens podien arrabassar els somnis, els records i els sentiments. Però sabeu què?— La meva veu es va trencar, i vaig començar a plorar. Tant em feia plorar ara—I aquí soc jo, amb els meus sentiments. No estic trencada, no estic rompuda! ESTIC VIVA!— vaig rompre el Nus amb el genoll i vaig aixecar els braços.

Vaig veure la mort de cara abans de sentir el dolor. El fil d’un punyal em sobresortia del pit i de reüll vaig veure la cara del soldat, descomposta. Vaig caure.

Sentia unes mans suaus a la meva cara. Vaig obrir els ulls, veient els verds d’en Lex, que brillaven amb dolor.

—M’has enseyat a sentir… Però no a deixar de sentir-te— li vaig murmurar.

—No sabia que havia d’arribar el moment… Però no fa falta—em va dir acaronant-me.— Vull sentir-te tota la meva vida, Ish.

Vaig somriure i una llàgrima més em va caure per la galta. Ningú em podia prohibir plorar mai més. Ja no existien les llàgrimes prohibides.

I després, foscor.



No l'havia pogut salvar. Ni tan sols l'havia pogut mirar per última vegada.

Li havia parlat de mostrar els seus sentiments, però no li havia mostrat els meus.

Aquesta era una lluita per la llibertat. Era una lluita pels sentiments. Pels meus. Pels seus.

Aquesta era l'hora de viure.