Em vaig quedar immòbil. No sabia si donar una passa enrere i sortir corrents o provar d’ajudar-lo. Mai l’havia vist en aquell estat…

No sabia exactament què era el que em retenia en aquell carreró estret i ple d’ombres. Me n'havia d’anar, el meu cervell xiulava amb alarma, em deia que allò no era segur. Però llavors em va veure.

Un noi de disset anys em mirava des del seu amagatall ple de caixes velles. Les seves espatlles tremolaven. I plorava. El meu company de classe, el silenciós, en Lex, plorava. No semblava, però, un dolor contingut, sinó que més aviat era com un alliberament profund. Les llàgrimes li baixaven per les galtes mentre tractava de recuperar l’alè, com si cada sanglot fos la lluita contra el món que l'obligava a amagar-se.

No vaig poder evitar mirar-lo com si estigués boig. Que ho estava, d’això n’estava segura. I tampoc em vaig poder estar de demanar-li:

—Per què plores?— em va sortir més fluixet del que esperava.

El noi em continuava mirant amb els ulls envermellits, mesurant les conseqüències d’aquella trobada. I de la seva resposta.

—Perquè puc— va dir amb una mescla d’orgull i tristesa.— I mai deixaré de fer-ho.

Aquelles paraules em van colpejar amb violència, ja que al món on vivíem, plorar no era només estrany: estava prohibit.

Les seves paraules varen quedar a l’aire. No sabia què respondre. Només sabia que aquell noi s’estava jugant la vida i jo em trobava parlant amb ell. Ell va captar la meva alarma:

—Em tens por?— va dir mentre s'eixugava les llàgrimes del rostre.

—No a tu especialment.— li vaig respondre.— Tinc por del que et pots fer.

Vaig assenyalar la plaça que apareixia al final del carreró. Un home major es trobava de genolls, amb les mans tremoloses aferrades al pit. Davant ell, dos soldats l’apuntaven amb dos bastons elèctrics. El pa de cada dia.



El Consell de l’Ordre, la forma política que des de temps molt llunyans vetllava per la nostra seguretat protegint-nos dels sentiments. D’allò que ens feia mal. De les llàgrimes. De les emocions.— vaig pensar.

—Controla’t— va ordenar un d’ells amb veu mecànica. L’home se'ls va mirar, suplicant.

—El meu nin…— les llàgrimes començaven a fer-se lloc als seus ulls. Però no varen tenir temps de baixar per les galtes: un dispositiu implantat al seu coll va emetre una llum vermella, seguida per un crit de dolor, que el va deixar inconscient a terra.

El Nus, un lligam dels nostres sentiments. Es mostra com un signe de maduresa, de què ja has arribat a l’etapa adulta. S’implanta després del Ritual de Ferro, una cerimònia que se celebra cada any, per a aquells que han arribat als divuit anys. I per la qual jo passaré en poc temps.

Vaig apartar finalment la mirada i em vaig girar cap meu company, que mostrava un rostre impassible.

—Així és com funciona el sistema— em vaig arronsar d’espatlles.— Si hem viscut tots aquests anys bé, sense preocupacions, és perquè funciona de veritat. Potser ho hauries de tenir en compte.

Lex em va mirar esglaiat i es va aixecar, tan llarg com era.

—Un món sense llàgrimes, sense debilitat? Sense ànima? Idò quina merda de món. — va concloure. Em va mirar, decebut.— Quan t’has aturat a demanar, pensava que també eres diferent, que pensaves com jo. Però estàs enganada per aquesta societat. Cerca’m quan comencis a veure les coses com són. Si vols de veritat saber el que és estar viva.

Va desaparèixer entre les ombres, passant pel meu costat. Llavors vaig entendre que ell no era com cap persona que jo coneixia. Era diferent. I allò m’atreia d’una manera que no sabia explicar, que sabia que no estava bé.



Em vaig mirar la mà, on havia sentit que alguna cosa lliscava al meu palmell quan ell passava. Un pin amb unes coordenades. Una invitació per tornar-lo a veure.

Perduda entre els meus pensaments, vaig iniciar la tornada cap a casa. I això que només havia sortit un moment per aclarir-me el cap dels meus estudis… I ara el meu cap era un núvol de pensaments. Pot ser que per això no m'adonés d’un soroll al meu costat: un soldat amb el bastó elèctric encès.

—Ciutadana, tens permís per ser aquí?— va dir amb veu freda, tan freda com el pin que encara tenia a la mà.

Crec que el meu cor va saltar-se un batec. El maleït pin. Somrient, el vaig guardar ràpidament a la butxaca, notant la seva mirada sota el visor.

—Sí, sí… Només passava per aquí , he, he, he.

Podia notar la seva exasperació, encara que pens que aquests agents no tenen ànima.

—Et recoman que no t’estiguis en zones fosques. La seguretat és responsabilitat de tothom.

Vaig assentir mentre el soldat anava a inspeccionar el carrer. Vaig decidir que era el moment d’anar-me’n.



Una vegada a casa, vaig mirar detingudament els meus pares. Ara que havia conegut una persona amb sentiments, no em podia estar de pensar que els meus pares eren persones massa fredes per ser humanes. Els Nusos semblaven collars normals… però jo ara sabia per a què eren, per controlar-nos des de les ombres.

Vaig pujar a la meva habitació i vaig tancar la porta. Em vaig mirar al mirall que hi havia allà penjat. Una noia amb els cabells arrissats em va tornar amb força la mirada, amb una llum que mai havia vist. Vaig treure el pin de la butxaca mentre feia voltes i més voltes per l’habitació. La seva superfície pareixia burlar-se de la meva indecisió. “Cerca’m quan comencis a veure les coses com són”.



Era còmic com, coneixent una persona, no sabés realment com era. I que només parlant-hi un moment hagués canviat el món d’una revolada.

Amb les seves paraules, ja era una persona diferent. Ja estava convençuda de com eren les coses. I com a pas següent, sabia el que havia de fer: trobar en Lex.

Perquè pensar d’una altra forma no podia ser pas tan dolent, oi?