L’endemà no podia deixar de pensar en el dia anterior. Pot ser que no fos realitat, que només hagués estat producte del meu estrès. Però el pin que reposava a la meva tauleta de nit em recordava que això era mentida. Per què m’havia donat aquestes coordenades?

Vaig cercar-lo a classe aquell matí. La seva cadira romania buida al fons de la sala i cap company ni professor semblava sorprendre’s. Era com si mai hagués existit. Un sentiment fosc em va omplir el pit. Por.

La lliçó d’aquell dia era una que havíem vist moltes vegades al llarg dels anys, era com una espècie de ritual, però aquella vegada em va resultar diferent.

—L’emoció descontrolada és la causa principal de la destrucció de l’Antic Món.— va explicar la professora amb veu cansada.— L’odi va portar guerres, l’amor massa passional va partir societats i la tristesa va fer perdre el progrés.

Va començar a projectar diferents imatges que passaven com una pel·lícula pels nostres ulls. Multituds atemorides, rostres plens de llàgrimes i desesperació per tot arreu. Des de petits, ens havien ensenyat que aquells temps havien quedat enrere per sempre, gràcies al Consell i el seu Nus. Ens havien enseyat que la supressió del dolor no era un càstig, sinó més aviat com un alliberament, un camí victoriós cap a la racionalitat.

Els meus companys varen assentir en silenci mentre la professora explicava que el Ritual de Ferro era un honor, un honor que gairebé el teníem a les puntes dels dits. Vaig entreveure mirades d’orgull i… Jo no podia, avui no.

Un món sense llàgrimes… Sense ànima?

La professora continuava.

— Sabeu què passa, quan una persona es resisteix al Nus, o no acudeix al Ritual a l’edat de divuit?— va demanar, com si fos una qüestió retòrica.

Un alumne va aixecar la mà.

— Sí. Se l'identifica com un Trencat i se la deté, per reeducar-la fora i tornar-la a introduir a la societat com a persona.

La professora va assentir. Tothom sabia, però, que els Trencats mai tornaven igual. O bàsicament, no tornaven.

Els meus dits es varen tancar al voltant del pin que duia a la butxaca. Llavors ho vaig entendre. No tornaria a veure en Lex si no anava a cercar-lo.



En arribar a casa vaig introduir les coordenades al radar i ràpidament es va il·luminar un puntet vermell amb la ubicació. Vaja amb en Lex, el puntet es trobava a un dels pitjors barris de la ciutat, on malvivien Trencats que no havien estat capaços d’introduir-se totalment. Però la veritat era que quadrava.

Vaig preparar-me amb tot el necessari per estar fora unes quantes nits i vaig dir als meus pares que l'endemà s’havia de fer una inspecció de tipus sanitària a l’escola, i que, per tant, no hi assistiria. Em va semblar una excusa feixuga, però mentia tan poques vegades que no varen dubtar.

Vaig quedar-me adormida pensant en el meu món canviant i em vaig despertar tota sola a casa. Després de berenar i vestir-me vaig sortir de ca meva sense tombar la mirada enrere, sense tornar a mirar el que havia estat el meu refugi durant 17 anys.



Quan vaig arribar al barri, la meva primera impressió va ser que els mons estaven massa separats. Era pitjor del que m’esperava. Les voreres estaven esquerdades, els edificis es doblegaven com si haguessin perdut mil batalles i regnava una foscor densa, més que qualsevol part de la ciutat. Però el pitjor eren els ulls. Ulls que miraven des de les persianes abaixades, des de qualsevol racó. Per això em vaig espantar tant quan una ombra va aparèixer al meu costat.

— Què cerques?— parlava un noi d’uns vint anys, amb massa cicatrius a la cara.

— Busco en Lex— li vaig dir amb decisió, escrutant la seva mirada.

La seva resposta va ser ràpida. Una ombra de por li va cobrir la cara mentre que els seus braços em varen arraconar. Vaig sentir el fred metàl·lic d’una pistola. Genial.

— Qui ets, i de què el coneixes?— em va dir, cautelós.— No facis cap moviment!

Estava tractant de treure el pin, que podria fer palesa la meva innocència, però vaig deixar caure les mans en sentir-lo.

—Et puc ensenyar una cosa que potser coneixes?— li vaig demanar.

Em va deixar anar molt lentament. Mentre em continuava apuntant amb l’arma, vaig agafar el pin i li vaig mostrar. Definitivament, no era el que s’esperava, ja que va obrir molt còmicament la boca i va deixar caure la pistola. Va mirar a banda i banda i em va agafar del braç xiuxiuejant:

— Vine amb mi. Però si es tracta d’algun tipus de trampa, ho lamentaràs.

El vaig seguir a l’interior d’un edifici amb la porta principal rompuda que era més lleig que els altres. Les seves parets estaven plenes de cartells esgarrapats i amb pintades, tots amb eslògans del Consell: “L’ordre és la clau del progrés” o “La raó per sobre de tot” eren les més populars, i a cada una d’elles hi havia una paraula pintada: PLORA. Em vaig estremir, no sabia bé si era pel fred o per les circumstàncies.

Vàrem arribar a una porta tancada que es trobava al fons del hall. El meu guia va tocar tres vegades i una persona a l’altra banda va contestar:

— Contrasenya?

El noi va dubtar un moment abans de respondre, potser a causa del meu somriure irònic. La veritat era que em feia gràcia que emprassin una contrasenya per protegir-se en un lloc com aquell. Al final va dir:

—Les llàgrimes no menteixen.

La porta es va obrir i el meu somriure es va esborrar. Hi havia moltes persones allà… I algunes ploraven.

Em van guiar per les habitacions, on em vaig fixar en un grup de gent que mirava un documental. Bé, no pareixia un documental, ja que aquestes persones miraven la pantalla amb llàgrimes als ulls, i els documentals no havien de fer aquest efecte. Les vaig observar fins que vàrem ensopegar amb un altre noi, que va provocar que les meves celles es disparessin cap amunt.

Era en Lex, i encara que m’ho esperava, estava sorpresa.

Ell també es va sorprendre, però ràpidament em va somriure, davant la perplexitat del meu guàrdia.

—Sabia que acabaries venint… Tens massa curiositat en el cos per no fer-ho.— em va dir.

— No havies vingut a classe i la gent feia com si mai haguessis existit. He pensat que ja era hora de fer alguna cosa.— li vaig respondre.

Vàrem estar mirant-nos uns instants, però el meu amic va trencar el silenci.

— Us coneixeu?— mirava en Lex cercant una resposta.

—És… una companya meva de classe— li va respondre i es va tombar cap a mi.—Ell és en Dev. És un dels nostres caps, i és qui millor fa la seva feina.— va dir rialler.— Dev, aquesta és…— em va mirar interrogant. Volia que elegís un nom, un que m'acompanyaria en aquella aventura.

— Ish, el meu nom és Ish.— vaig dir. Era un bon nom.



En Dev va assentir i va xiuxiuejar alguna cosa a en Lex abans d’anar-se’n. Ell em va somriure.

—Som-hi. Vols que et mostri els voltants?

Em vaig quedar muda. I aquell entusiasme?

—Ei, acabo d’escapar-me de ca meva i encara ho estic processant tot, i…

—I quant de temps has de processar les coses?

Vaja, que directe. Vaig arrufar les celles i em vaig encaminar cap a on era aquell grup de persones, amb en Lex al darrere.

—Què estan mirant?— li vaig demanar quan vàrem arribar.

— Idò una pel·lícula— em va contestar. Va processar un moment.— No has vist cap pel·lícula?

—Els documentals educatius, com ha de ser, suposo.

Em va mirar un poc enfadat i em va arrossegar fins al grup de gent. Em va deixar allà murmurant entre dents.

La pantalla mostrava una noia tirada en un llit d’hospital, que plorava mentre escoltava un noi que la mirava dolçament i li parlava. La meitat d’aquella gent sanglotava sense remei. Allò em feia… por. Vaig anar a cercar en Lex.

El vaig trobar a una balconada de l’edifici, contemplant el crepuscle. Em vaig posar al seu costat.

— No t’ha agradat la pel·lícula?— em va demanar.

— No entenc per què la gent plorava.— li vaig contestar.

—Les llàgrimes no menteixen, Ish. Aquelles persones sentien el que la protagonista sentia. I ho demostren plorant. Si et quedes aquí, ho entendràs algun dia.— va acabar.

Volia jo quedar-me aquí per sempre, lluny de tot el que coneixia? Amb les llàgrimes?

Vaig prendre una decisió, allà, a les llums del capvespre.



Ho havia d’intentar per entendre-ho. Perquè, de fet, ja no hi havia marxa enrere.