– L’origen de tot açò naix fa molts anys, més anys que tu i jo. – va començar Anna – La lluna, a l’inici la tardor, baixava a la terra amb la seua forma humana i ens donava part del seu poder sanador perquè el poguérem utilitzar al llarg de tot l’any. Allí on posava ella el seu peu, sorgia una geoda de color blanc com ella mateixa, i a través d’aquesta geoda podia canalitzar la seua energia fins a totes les persones que s’acostaven a ella la nit de la primera lluna de la tardor. Les persones que rebien l’energia o màgia llunar, començaven a patir canvis estranys al llarg de tot l’hivern, i en primavera despertaven com a Guardianes amb el poder de sanar els malalts i fer créixer les plantes – va dir amb Anna amb molt de suspense.
– Però, les Guardianes, en obtindre el poder, canviaven d’aspecte. Els creixia el borrissol de tot el cos, les ungles se'ls feien més llargues, els eixien uns ullals llarguíssims, els sorgien banyes al front i se’ls aguditzaven els sentits. L’aspecte d’aquestes nobles criatures espantava la resta d’humans, tot i que podien aportar moltes coses a la comunitat. – Na Joana escoltava amb els ulls com a plats i la boca mig oberta de la impressió, no donava crèdit allò que escoltava. Això era el que li ocorria a ella, però com ho sabia Anna? Qui era aquella dona que tenia respostes a totes les seues preguntes?
– Però... – va començar. Ràpidament, Anna la va interrompre demanant-li que acabés de sentir el relat.
– A poc a poc. Totes les Guardianes, rebutjades per la societat i expulsades de les seues llars, s'anaren reunint prop de les geodes. Sortien a caçar en grup, conreaven la terra amb els dons que la lluna els havia donat, cuidaven l’entorn on vivien, s’ajudaven unes a altres, i encara que parega mentida, quan tothom dormia s’acostaven als seus antics veïns i els curaven. Elles podrien haver estat ressentides amb la comunitat que els havia donat l’esquena, però no podien evitar utilitzar un dels dons de la lluna.
– Sí, però... – va tornar a la càrrega Joana, i altra vegada li va demanar Anna que la deixés acabar.
– Les Guardianes vivien unes amb altres, s’ajudaven, i ajudaven els altres, però el temps anava passant, i anaven envellint, encara que més lentament que els humans. A més a més, els humans ja no s’acostaven a les geodes, li donaren l’esquena a la natura, no sorgien noves germanes que pogueren continuar amb el llegat de la lluna. Així doncs, van trobar la manera per a poder transmetre la màgia llunar. La primera lluna de la tardor, era la indicada per a aconseguir noves Guardianes. – va fer una pausa dramàtica. – Encara es commemora, només que ara ja no s’apropen els humans a les geodes per a sentir els rajos que brollen d’aquestes, sinó que deixen que la lluna els acaricie la pell mentre ballen vestits de blanc. Eixa nit, quan la lluna brilla amb més força, i una vegada cada cent anys, les germanes surten de les profunditats del bosc i van a les ciutats, i busquen una nova germana...
Joana estava a mig camí entre l’espant i la fascinació, sabia com anava a acabar la història, però no volia que passara, perquè aleshores hauria de preguntar-li moltes coses a Anna, i tenia por de la resposta.
– Les noves Guardianes, abans de ser-ho, són donzelles valentes, intel·ligents i independents. Una Guardiana reconeix a una donzella per l’olor. Les donzelles fan olor a determinació, coratge, gosadia i empenta. Però també olen a vulnerabilitat, tendresa, amor i pietat. – Anna va fer una pausa, i va mirar molt atentament a Joana, que tenia els ulls plens de llàgrimes– Sols aquelles donzelles que han patit poden empatitzar per a ser vertaderes Guardianes. És cert que per a vindre-te’n amb les Guardianes una d’elles t’ha d’agredir, però has d’entendre que l’única manera de fer entrar la màgia a dins teu estant tan lluny de la geoda és ferint-te, i una vegada ferida, amb la sang exposada, deixar que la lluna faça la seua feina, i et convertisca en una de les nostres.
Joana esclatà a plorar. Ella sí que havia patit, havia patit molt. L’havien expulsat de la seua comunitat quan no havia fet res, havia estat aïllada tot l’hivern, i ara resulta que hi havia tota una societat de bèsties que udolaven a la lluna que la necessitava? Estava més en xoc que la nit de l’atac. Anna la mirava en silenci, car sabia que anava a costar-li assumir-ho tot.
– Però, per què jo? – va dir Joana després de plorar – Era necessari realment tot el patiment?
Anna es va acostar a ella amb els ulls plens de llàgrimes, i la va envoltar amb els braços engronxant-la suaument per a tranquil·litzar-la.
– Joana, mira’m als ulls. – Joana s’incorporà i la mirà fixament– Quan vaig eixir del bosc per a buscar la nova germana, vaig notar de seguida una olor molt potent. Era l'olor d’una donzella que entendria el regal que se li feia, una donzella que cuidaria la pedra i protegiria els arbres. Que seria capaç de curar a tot el món de manera altruista i desinteressada, i que per descomptat podria suportar tota la transformació, encara que ella, pensara que no. – Joana no sabia ja què pensar– Joana, tu eres part de nosaltres, i nosaltres som part de tu. Eres filla de la lluna, i la lluna és part de tu. Vine amb nosaltres, que et cuidarem.
Joana s’alçà del llit on estava asseguda i es posà a mirar per la finestra. Tot el mal que havia passat eixos últims mesos, tota sola en aquella casa, la vergonya d’haver abandonat la seua llar com si fora una criminal, quina finalitat tenia? I és més, l’única persona que s’havia preocupat per ella, pels seus sentiments, per la seua salut, era la mateixa persona, si podia dir-ho així, que l’havia fet tan desgraciada. Mirant per la finestra de la seua habitació se n'adonà per primera vegada d’una cosa. Bernat i ella, que tenien grans facilitats per posar-se malalts en hivern, aquell any havien estat perfectament, si no tenim en compte l’estat d'ànim en el qual es trobaven l’un i l’altra. També era de veres que les flors dels voltants de la casa estaven creixent més de pressa que les dels voltants. I això no seria cosa seua? Potser sí que valia la pena formar part de les Guardianes. Així i tot, continuava enfadada amb Anna, l’havia enganyada! Primer l’atacava, i després es feia la seua amiga. Però també l’havia ajudat, i si l'havia atacat havia sigut perquè poguera formar part de les protectores de la geoda. Estava molt confosa.
Es va girar cap a la dona, i va veure com a poc a poc Anna es convertia en la criatura que l’havia atacat. Les cames li tremolaven. Anna, convertida en la criatura era molt alta, però de seguida es va posar sobre quatre potes. Les potes eren peludes amb llargues urpes, i del cap li sorgien dues banyes blanques, i les orelles se li van fer més grans i punxegudes. El morro li va créixer juntament amb els ullals, que li conferien un aspecte terrorífic. Els ulls grocs d’Anna la portaven a aquella nit, però les paraules que sorgien de la seua boca feien que s'adonés de la realitat. Anna l’havia buscat perquè curara els altres. De la mateixa manera que s’havia transformat, es va destransformar, i li va somriure molt dolçament. Joana li va tornar el somriure.
Sense adonar-se'n el vespre havia arribat, i les estreles començaren a brillar en el cel. Sense dir res més, totes dues baixaren, on Bernat havia estat cuinant un banquet molt gran per celebrar la imminent arribada de la primavera. No va comentar res del temps que havien estat les dues parlant en el pis de dalt, i tampoc va donar importància els bonys del front i les ungles llargues que tenia la seua germana, i que eren la primera vegada que veia. Soparen els tres junts, i rigueren molt, semblava que cada mes d’hivern, amb els seus mals humors i les seues tristors, s'hagueren fos juntament amb la neu dels camins. Anna se n’anà a sa casa en acabar de sopar, i els dos germans es quedaren soles. Després de tant de temps no sabien ben bé que dir-se, però a poc a poc, començaren a parlar, i no van parar fins que es va fer de dia.
Anna li havia dit a Joana que l’esperaven totes el dia de l'equinocci al rogle de flors que havia vist en somnis. Quedava una setmana, i Joana estava realment confosa. Volia anar, però tenia por, i no volia deixar el seu germà. Per fi va arribar el dia de l’equinocci, i Joana estava preparada. Sabia que havia d’anar-se’n, i és més, sentia la necessitat de fer-ho, però hi havia una cosa que li ho impedia. No havia fet més que retardar la conversa amb el seu germà. Finalment li ho va explicar tot. El perquè de l’atac feia tants mesos, els canvis de l’hivern i la seua pròxima marxa en primavera. Joana ho va contar tot amb els ulls amarats de llàgrimes, esperant alguna resposta de Bernat.
Bernat la va mirar a la cara i li va dir:
– Jo ja havia notat alguna cosa estranya, aquest hivern has estat molt rara. I en dir com eren les Guardianes me n’adone que hi ha algunes gàrgoles molt antigues en algun temple que encaixen en la descripció. Sempre havíem pensat que eren part d’alguna llegenda antiga, i a la universitat els professors ens deien que eren criatures fantàstiques extintes, però ara veig que no, que eren reals, i que tenen una missió.
Bernat va fer una pausa, i els germans es van mirar als ulls.
– Joana, aquesta és la teua oportunitat de fer alguna cosa gran. Sempre ho has dit. – Va respirar fortament, i amb la veu trencada pel plany va seguir. – Necessite temps per assumir-ho tot, però has de saber una cosa. Et trobaré molt a faltar, però sé que el teu lloc està amb eixes criatures. No et preocupes per mi, jo tornaré a la ciutat, o em quedaré ací, ja veuré. Tu marxa amb la teua nova família, t’estan esperant.
Joana li va somriure il·lusionada veient la reacció del seu germà. Va començar a córrer cap al bosc sentint-se lliure per fi, aleshores es va girar una última vegada cap a la casa i va veure a Bernat en la finestra somrient-li i li va tornar el somriure, i tot seguit començà a caminar direcció les muntanyes fins que es va perdre. De sobte, va sentir la cançó. Va eixir corrents cap allí. Passant entremig dels esbarzers la roba se li esgarrava, però a ella li tenia igual. Sentia amb tot el seu cos. Les fulles del terra, la brisa que corria, els cants dels ocells, olorava els ratolins als caus, i oïa les formigues despertant. I de cop i volta les va veure. Eren moltes, i estaven totes dins del rogle de flors grogues del seu somni. Eren iguals que Anna en transformar-se, però no hi havia una idèntica a l’altra. N'hi havia unes més grans, altres més xicotetes, altres més fosques, altres més claretes... La van convidar a entrar.
Molt lentament, sentia com el seu borrissol creixia, com les ungles s’allargaven, i com tot el seu cos es transformava sota la llum de la lluna en una criatura filla d’aquesta. Mentre això passava totes les germanes es van posar a cantar la cançó, i de sobte van parar. Aleshores, la que pareixia més major es va acostar i va dir:
– Benvinguda Joana, ets part de nosaltres, i nosaltres som part de tu. Ets filla de la lluna, i la lluna és part de tu. Vine amb nosaltres, que et cuidarem, nosaltres vindrem amb tu, i tu ens cuidaràs. I juntes, per la lluna, protegirem la terra i els animals, i guardarem la geoda.
Joana estava en èxtasi, tots els seus desitjos i anhels eren ja calmats, i només li quedava la part de l’impuls per viure, sabent que ja ho tenia tot aconseguit. Aleshores es posaren totes juntes a cantar, donant-li la benvinguda a la primavera, i a totes les noves primaveres que vingueren.
Les Guardianes defensaren terra molts anys, i la defensaran, però no seran capaços de fer-ho sense ajuda dels humans. Els humans li donaren l’esquena a la natura, i fins i tot li donaren costat a la lluna. Sí els humans ja no creien en la màgia de la lluna, com anaven a aconseguir les donzelles ser Guardianes? Hi haurà un dia en què totes les Guardianes isquen dels seus caus, i vindran a les ciutats, i ens faran tornar a mirar cap a la natura. Fins que això no passe i nosaltres no ens n'adonem, estarem condemnats a acabar amb la terra i amb nosaltres mateixa.
|
