Sempre que eixia el tema de com havien arribat a aquella casa erma, ubicada en mig del no-res, acabaven discutint els dos. Això és perquè resulta que a Bernat, un xic nascut per a la vida de la ciutat, el camp li resultava terriblement desmoralitzant. La tranquil·litat dels carrers, la indiscreció dels veïns, l’olor d’herba, els sorolls de la nit... Tot allò el desesperava fins al punt de culpar la seua germana d’haver-ho provocat. A ell li agradava la bullícia de la ciutat, els venedors ambulants, els carruatges passant, l’olor de podrit, les festes nocturnes, l’anonimat del veïnat... Fins i tot li agradaven els crits que feien les rates corrent per les clavegueres. Però no, havien d’estar allí, confinats en una casona vella, on feia fred tot l’any, i on no hi havia cap diversió nocturna més enllà de beure licor local mentre sentia música fins ben entrada la matinada...
Na Joana, en canvi, s’havia resignat a aquell exili amb l’esperança de poder tornar algun dia a la que havia sigut la seua llar. Tot i aparentar tranquil·litat, al seu cap brollaven trists pensaments al voltant de les seues antigues (i superficials) amistats, que no havien dubtat ni un sol moment en donar-li l’esquena quan més ho va necessitar. A pesar de carregar amb la responsabilitat moral de l’aïllament, ella veritablement no tenia la culpa, i, en canvi, era la persona més afectada per allò.
Allò va començar una nit de lluna plena d’octubre, al Ball de les Xumeneres, que s’organitzava cada any. En aquell ball, tota la ciutat pujava als terrats de la ciutat per tal d’observar la lluna en el seu màxim esplendor. Al llarg de tota la nit se sentia tocar als músics del burg, i veies els artistes fer acrobàcies entre cúpules, campanars, xumeneres de les fàbriques i terrats de les cases. A més, tot el món es vestia amb llargues túniques blanques que simulaven la llum de la lluna, el que els concedia als veïns de Vamma un aspecte fantasmagòric. Aquell any, Joana i Bernat decidiren anar junt amb la colla d’amics a veure la lluna des del terrat del temple més important de la ciutat, des d’on gaudien la panoràmica de tota la ciutat. Allí anava gent de totes les classes socials i condicions, des de comerciants a captaires, passant per sacerdots o ateus, solters i parelles d’enamorats. Els religiosos del temple pujaven menjar i beguda al terrat i els músics sacres de la ciutat tocaven les peces de música més belles de totes compostes especialment per a l’ocasió.
Quan van arribar allí, Joana en un esclat d’eufòria reptà als seus estirats amics a escalar fins al campanar més alt del temple, on no tot el món pujava. Abans que pogueren replicar-li, ella ja estava dalt del tot, i es va quedar impressionada per la vista. Estava tan extasiada amb les vistes que no s’adonà de l’horrible criatura que grimpava per la torre. Només es podia veure una ombra que reptava sigil·losament per les ornamentacions de la façana. A poc a poc s’acostava a Joana, però ella no se n’adonava. En aquell moment tota la seua atenció estava enfocada en l’enorme lluna blanca que pintava la ciutat d’argent. De cop i volta la criatura, no se sap encara ben bé que era, es va tirar damunt d’ella, i va començar a atacar-la, cobrint-la d’arrapades, mossegant-la als dos costats del coll i ferint-la al cor. L’última cosa que recorda d’aquella nit són dos ulls grocs plens d’odi i de ràbia que no semblaven humans.
Ella no era capaç de recordar res fins al dia de la magistratura. Per molt que passara les estones mortes dins la vella i gran casa intentant fer memòria dels dies que van transcorre entre l’atac i l’audiència, només li venia al cap una gran taca de sang a terra i la sensació de ser transportada com una xiqueta de pit fins a un llit. També recordava amb més o menys claredat la por de les seues amistats i les cartes de millora que li arribaven cada dia a l’hospital. De la resta només quedava boira. Però el tribunal sí que el recordava, per descomptat que el recordava. Eixe dia ja havia tornat a casa, es va posar el vestit verd, que era l’únic de coll pujat que podia amagar-li les ferides i els blaus. Va eixir de casa juntament amb el seu germà, i arribaren al Palau de Justícia. El consell de persones majors la van rebre amb molta amabilitat, i li exposaren el cas. Havia sigut atacada per una bèstia, i l’havien portat a l’hospital per tractar-la. Els metges en un primer moment pensaren que era obra d’un licantrop, ja que sent lluna plena aquella nit era una hipòtesi plausible. Però les dentades havien sigut prou superficials, cosa que no encaixava molt amb la manera d’actuar dels hòmens-llop. A banda, de les ferides regallava una mena de bava platejada, que recordava la sang d'unicorn, però no havien sigut els sanitaris qui l’havien feta servir per a curar-la. Na Joana estava en xoc, no entenia res del que li deien, i això que era estudiant de biologia. El seu germà, que estava estudiant arquitectura urbana estava encara més perdut. Mentre els ancians de la ciutat continuaven parlant de la peculiaritat d’aquesta agressió, Bernat els va interrompre per fer una pregunta.
- I amb tot açò, què ens voleu dir? No hauríem d’estar buscant qui o quina cosa ha atacat la meua germana?
Els savis es van mirar entre ells de manera greu. La més major de tots va mirar fixament els germans i els va dir:
- Na Joana ha sigut agredida per una criatura que no coneixem què és. Pareix que ella està bé. Però els metges temen un possible contagi de qualsevol mena de malaltia, o fins i tot de la condició de la bèstia. Fa més de setanta anys que no hi havia cap classe d’atac així en la ciutat. L’últim que va haver-hi provocà l’exili de l’atacat, per tal de protegir la població. Ens sap molt greu, però l’última víctima no va tornar mai a la ciutat, i allí en el camp vam perdre-li la pista fa molts anys. Així doncs, com a òrgan directiu d’aquest burg, hem decidit allunyar-te de Vamma per seguretat de tota la població. S’ha acordat que el teu germà també t’acompanye, per tal que no estigues sola, ja que els vostres pares són morts.
Na Joana i en Bernat estaven bocabadats amb les ordres del consell. Desterrar a Joana simplement per haver sigut atacada, i a més a més castigar el seu germà enviant-lo amb ella al camp. Això era totalment injust! Van tractar de protestar, però no els van deixar. L’última cosa que els van dir va ser que digueren adéu als seus éssers estimats en els pròxims dies, car a final de setmana haurien d’haver marxat ja de la ciutat.
D’això feia ja moltes setmanes, i no s’acostumava al fred i solitud de la vida rural. El primer dia que van arribar, feia un vent de mil dimonis, i era ja el vespre. Girant un revolt del camí van veure la casa aparéixer. Imposava prou, i feia l’aspecte d’estar embruixada. A la porta de la propietat hi havia una persona esperant-los. Portava caputxa fosca i un fanalet en la mà. Els va fer senyes perquè deixaren el carruatge a la porta de la casa i entraren dins. Agafats de les mans com quan eren xicotets, van creuar el marc de la porta, s’acostaren cap a una habitació d’on eixia llum i escalfor. Resultà ser el saló, que estava ple de mobles coberts amb llençols blancs per evitar que s’ompliren de pols. L’única llum que hi havia en la sala era la de la coveta que estava encesa. La persona que els havia convidat a entrar era una dona major però no tan vella com per a entrar al consell de la ciutat. Els va oferir una tassa de caldo calent i els va fer seure en una cadira. A continuació es presentà.
-Hola als dos, sóc Anna, la vostra casera. He imaginat que arribaríeu tard, així que us he encés el foc d’aquesta habitació i us he portat un poquet de caldo perquè entrareu en calor. Demà mateix passaré a discutir amb vosaltres el contracte de renda de la casa. Bona nit als dos.
I així, quasi sense acomiadar-se, se n’anà Anna, la casera, deixant-los sols en aquella inquietant casa. Com feia massa fred per a eixir d’aquella habitació i tenien massa por, dormiren els dos de mala manera als sofàs del saló. L'endemà al matí la casa tenia un altre aspecte. En realitat la casa no era tan terrorífica, només era vella i estava per netejar. En despertar-se, Joana i Bernat trobaren una cistella amb bescuit i llet que no havien vist la nit anterior. Desdejunaren molt a gust, i es posaren a recórrer la casa. La casa tenia una cuina econòmica i un rebost, un bany i dues habitacions al pis de dalt, a banda del saló que també feia la funció de menjador. Quan va arribar Anna, els va dir el preu del lloguer, que incloïa la llenya per a l’hivern i un sac de farina de blat al mes. Era molt generosa. També els va dir que passaria cada dia per allí per a veure com s’estaven adaptant a la vida rural.
Aleshores, els dos germans, es tragaren la pena de l’exili i es posaren mans a la feina per a convertir aquella vella casa en un substitut de la seua llar.
Setmanes després s'assemblava un poc al que havia de ser una llar, però no arribava a tenir allò que tenen les cases que ens fan sentir refugiats i en pau. Després de moltes baralles, na Joana i Bernat van acabar acordant qui faria cada cosa, així que Joana s’encarregava de la cuina i Bernat de netejar la casa, encara que els llençols i els focs eren tasca de tots dos. Quan no tenien res a fer, Bernat es tancava a la seua habitació per a sentir música amb un gramòfon o s’acostava a la taverna del poble per a oblidar-se del motiu pel qual estava allí. En canvi, Joana es quedava prop de la casa, donant voltes pels encontorns, on hi havia un bosc, i més enllà la muntanya. Na Joana tenia molta por de poder ferir algú, si això era possible, tot i que no havia sentit cap mena de transformació monstruosa. De totes maneres, evitava incondicionalment el contacte humà. Les úniques persones amb qui parlava eren el seu germà, amb qui més que parlar, discutia, i Anna, que s’havia convertit en una amiga a la qual podia contar-li les seues angoixes, encara que no li havia dit el perquè de la mudança al camp.
|