Passada la ràbia inicial i l’angoixa de l’exili, na Joana havia entrat en una fase de desídia i melancolia que la portaven a un pou de tristor els dies més gelats de l’hivern. Degut a les nevades la casa s’havia quedat més aïllada que mai de la resta del món. El paisatge estava totalment pintat de blanc, i era quasi impossible diferenciar els objectes de l’exterior.
Joana, ara que li era impossible eixir a passejar o parlar amb Anna, seia a la vora del foc i mirava les flames mentre sentia la música que sortia de l’habitació del seu germà. No tenia res més a fer. Ja s’havia llegit tots els llibres de la casa i el gramòfon estava monopolitzat per Bernat. Açò era objecte de disputa entre els germans. El gramòfon i qualsevol altra cosa, per molt xicoteta que fora. El seu germà no li feia ni cas, i la seua reacció més habitual a tot el que li resultava molest era plorar. Fins i tot quan Bernat intentava parlar amb ella com ho feien abans, quan vivien a la ciutat, Joana es tancava i li contestava de malament. Na Joana notava terriblement la falta de contacte amb gent de la seua edat, i se sentia apartada i sola. La notava tantíssim, que arribà a odiar el consell d’ancians per haver-la desterrat al cul del món. Li havien furtat la seua joventut, ella que havia sigut una prometedora estudiant de biologia, ara es veia confinada a mirar les aranyes del sostre. Ella podria haver arribat a escriure grans tractats de biologia, ella hauria sigut de les més famoses de la ciutat, però, en canvi, ni els seus veïns sabien qui era. Quan no plorava o es barallava amb el seu germà o maleïa el consell de la ciutat, Joana dormia. Dormia molt, fins i tot hi havia dies que no s’alçava fins l’hora de berenar, i després tornava al llit.
Totes aquelles hores que passaven mentre era al llit les passava somniant. Somniava amb el bosc nevat. Ella anava corrent per entremig dels arbres sentint-se lliure i feliç, mentre del cel queien flocs de neu, i de sobte sentia una música molt bella que l’atreia. Al somni corria cap allí desesperadament, i arribava a un rogle molt gran de flors grogues, on hi havia una dona d’esquenes a ella cantant. En veure-la sentia la pau que sentim dins nostre quan veiem alguna persona coneguda i estimada. La dona anava nua, i tenia la pell i els cabells tan blancs que es camuflava amb l’entorn. Quan s’acostava i aquesta es girava, veia els ulls d’una horrible criatura i es despertava sobtadament pel terror que li provocaven el record d’aquells ulls. Altres vegades, en lloc d’arribar al rogle de flors anava fins una cova, d’on eixia una llum molt forta, i en aquella cova hi havia moltes dones com l’altra, ballant al voltant d’una gran geoda. Els somnis eren tan vívids que sentia l’olor de les flors i notava la neu als seus peus. Sabia que això era impossible, era hivern i no creixien les flors, i a més a més, sabia que no era somnàmbula. Per això atribuïa la sensació de la neu als peus al fet que es destapava.
A banda dels somnis, també notava altres coses. El borrissol del seu cos es feia cada vegada més fort, el front li feia mal, la mandíbula també li feia mal i sagnava, les ungles creixien més depressa que mai i els seus sentits s’estaven desenvolupant. Ara era capaç d’olorar els ratolins que corrien per dintre de les parets i de sentir a Bernat escriure en la seua habitació tot i la forta música. La llum del dia també li molestava, i açò feia que dormira més hores. Se sentia molt torbada amb tots aquests canvis i no sabia ben bé com afrontar-los, d'ací el seu comportament de cara a Bernat.
Així van passar els dos germans el seu primer hivern lluny de l’amable clima de la ciutat. Els dos barallats i tristos, però cadascun ho demostrava a la seua manera. Un a l’habitació tancat escrivint tristos versos sobre l'aïllament, i l’altra enrabiada amb tota la humanitat quan estava desperta, i dormint la resta d’hores, aliena als canvis del seu cos. Per sort, moltes setmanes després la neu va començar a desfer-se, i el camí va tornar a ser transitable. Anna va ser la primera i l’única que va anar a visitar-los. Quan va arribar, es va sorprendre de la quantitat de brutícia que s’havia acumulat a la casa al llarg de l’hivern. I és que, amb dos habitants totalment desganats, què s’havia d’esperar? Anna, amb molta força de voluntat, va treure els dos germans de les habitacions i els va obligar a netejar i a fer les paus. Després de netejar la casa, els va obligar a rentar-se ells mateixos, car feien molta pudor després de tot l’hivern tancats a la casona. Mentre Bernat es banyava i es treia la ronya de damunt, Joana i Anna prenien café a la cuina. Joana sentia que no havia passat el temps, sentia que només feia un parell d’hores que havia vist a Anna, però sabia que això era impossible. Anna li va preguntar com es trobava, a la qual cosa Joana va respondre que bé, encara que sabia que Anna no anava a creure-la, i descobriria que s’havia sentit a soles. Aleshores Anna, amb molta habilitat va començar a estirar-li de la llengua. Li va contar com havia sigut la convivència amb el seu germà. Durant tot el temps que va estar Joana parlant, no parava de mirar-li les mans, els ulls, la boca, la cara i el front. La va interrompre.
- Veig que t'estàs deixant les ungles llargues, no sabia jo que seguies les modes de la ciutat – va dir amb sorna.
Joana estranyada li va dir que no, que això era perquè no podia estar a totes hores tallant-se-les per a que estigueren curtes, ja que creixien molt de pressa. Anna de seguida va canviar de tema.
- Ui, què t’has pegat al cap? Com veig que tens dos bonys al front... – va continuar amb la burla.
Joana li va dir que no. Això començava a incomodar-la. Se sentia com el llop de l’àvia de Caputxeta. Per sort, Bernat ja havia acabat, així que Anna abandonà el seu interrogatori per a prestar-li atenció. Quan Joana es disposava a pujar a banyar-se, Anna es va oferir a ajudar-la amb els seus llargs i enredats cabells, però Joana ho va rebutjar. Tant va argumentar Anna que no s’hi va poder oposar.
Una vegada dins la banyera Anna va començar a mullar-li els cabells i a ensabonar-los. Joana va començar a relaxar-se, i quan creia que no podia estar ja més a gust, Anna va tocar una zona molt sensible del seu cap, traent-la de la seua abstracció. Va pegar un crit. Li havia fet mal! Anna va somriure misteriosament i va començar a cantar. La cançó era molt bonica, i les notes les van envoltar a les dues fins que Joana se n’adonà que coneixia aquella melodia. Era la melodia amb què havia estat somniant tot l’hivern. Es va posar dreta d’un bot i va mirar a Anna als ulls, que ara que es fixava eren color mel.
-Co-com coneixes eixa melodia? -Joana va començar a tremolar.
Anna es va posar dempeus a poc a poc i es va acostar cap a Joana amb tranquil·litat, mirant-la fixament amb aquells ulls que li portaven records.
-Eixa melodia és d’una cançó molt antiga. La lletra està en llengua morta, però diu més o menys així:
Donzella que mires la lluna, saps com veure la dama?
Si et mossegue la veuràs,
però abans amb alguna cosa hauràs de pagar
No et mogues, no plores, que jo et guiaré
El rogle i la cova te’ls mostraré,
cuidaràs la pedra,
tu i les germanes,
i juntes protegireu els arbres
Joana estava espantada i fascinada al mateix temps. Sentia que aquella cançó parlava d’ella, però no sabia com explicar-ho. La lletra, a més a més, narrava els seus somnis a la perfecció, per no dir que era la del seu somni. Això era una bogeria! Anna es va arrimar i la va tornar a ficar dins la banyera amb molta suavitat. Amb eixe somriure misteriós li va dir:
– I tu, de què la coneixes?
A Joana li feia vergonya dir la veritat. Com anava a explicar-li que portava tot l’hivern tenint el mateix somni. I quin somni! Però se sentia segura amb ella, intuïa d’alguna manera que si li ho explicava podria resoldre els dubtes que tenia, i tan convençuda que estava, acabà parlant. Aleshores Anna es posà a riure. Davant de l'estranyada mirada de Joana li va acariciar dolçament la cara i li va dir:
– No et preocupes, això és bon senyal. Els esperits dels boscos et volen dir alguna cosa.
– Però quina cosa? I aquests esperits donen bona sort? Perquè enguany no ha sigut el meu any...
– Per què no? – Va preguntar Anna dolçament.
Aleshores, Joana esclatà a plorar i li ho confessà tot. L’atac, la magistratura i finalment l’exili. Anna en silenci la va fer eixir de la banyera i vestir-se. Mentre Joana anava asserenant-se per haver pogut exterioritzar-ho tot, Anna li va dir seriosament:
- Seu, he de contar-te una història.
