El trajecte no dura gaire i de seguida em deixen caure a terra. Les mans, lligades per una cadena oxidada, es deslliguen, i el cap, que durant la trajectòria havia anat tapat per un passamuntanyes sense el forat dels ulls, queden descoberts quan els segrestadors me’l descobreixen, encara que, quan alço la vista, ja no hi queda ningú al meu voltant.

Em trobo tancat en una cel·la, una cel·la d’unes masmorres. Envoltat de presos, en puc reconèixer fàcilment un; és a la meva dreta.

-Ei, per fi t’has aixecat!

-Sebas, què hi fas aquí?

-La nit, aquella nit on els nostres companys moriren penjats, jo me n'anava del campament de regrés aquí. La situació de guerra em va sobrepassar. Però, quan estava a mig camí, vaig veure un exèrcit enemic anant cap al campament. Em vaig poder refugiar a dins d’un forat que tenia un vell roure situat abans del començament del bosc.

-Per què no vas fer un crit per avisar?

-Aquell exèrcit no era comú, era colossal, era immens; quan semblava que havien passat tots, la boira en portava més. El més sensat va ser deixar-vos morir dormint. Però, quan per fi vaig arribar a la fortalesa i vaig contar els esdeveniments, ningú em va creure, i manco quan van descobrir qui era jo, abans de dur-me a judici. I què n’és de tu?

-Ja em veus, a la nit, el soroll d’unes petjades em despertà, pensava que era un cavall deslligat, però no era així. Em vaig tornar a adormir pensant que devia ser una rata sarda o una geneta… Però, a la matinada, un peu em tocà la cara, i era el del Felip, que girava pel coll, com una baldufa, penjat de l’arbre. Quan vaig aconseguir arribar, vaig anar de seguida a veure el sergent, i ja pots intuir la resta.

-Coneixies algú d’un altre exèrcit que t’hagi pogut voler indultar?

-Ehem…

De seguida, s’obre la porta i no em deixa acabar de pensar. Un missatger ben vestit s'aproxima a la meva cel·la:

-David Sastre Muntaner, serà jutjat per Alfons II, rei d’Aragó, per la gràcia de Déu, comte de Barcelona i Marquès de Provença, el pròxim capvespre a la sala de la cort a la caiguda del sol.

El jove missatger es retira de les masmorres, jo em miro el Sebas i ell m’amolla un somriure de llàstima.

- Has estat jutjat, Sebas?

-Ja m’hauria agradat. Només amb la meva identitat, van tenir prou raons per enviar-me a l'exili.

La migdiada es fa llarga, els dos la passem asseguts esquena amb esquena, separats per una reixa. L’única alegria del matí és el bocí de pa que ens ha caigut per una finestreta.

Allà, el temps no passa, i els meus nervis pel judici m’estan passant factura a mi i també al Sebas, que tracta de calmar-me.

Fins que es torna a obrir la porta, dos homes ben vestits i amb dues espases a la mà entren dins la meva cel·la i em treuen arrastrat. El Sebas m’arriba a amollar la mà que em tenia agafada entre les reixes.

Aquesta vegada crec que ens hem creuat de punta a punta tota la fortalesa, i quan m’afarto de pelar-me els genolls, m’aixeco i camino al ritme dels guàrdies; però ells de seguida m’acoten al cap i em donen una coça al darrere del genoll perquè torni a anar tombat.

Les portes de la cort s’obren, deixant a la vista una sala immensa, decorada majestuosament amb detalls d’or que deixen a la vista el poder del rei. Al mig del fons de la sala hi veig plantada, una trona, no precisament buida, sinó amb la majestat. Ben segur del que faig, el miro als ulls en tot moment, però quan s’adona que ens estem mirant, deixa anar la vista al sostre.

Em deixen caure a terra, uns centímetres abans de la tarima on es troba la trona.

El mateix home que havia vingut a anunciar el meu judici a les masmorres, és l’encarregat de llegir els meus suposats càrrecs.

-David Sastre de Muntaner, acusat d’espia, subornat per donar informació a banda mora, juntament amb Sebastià de llinatges desconeguts i ja jutjat pel seu mateix senyor, respon avui fosquet, davant la majestat.

-Majestat, jo no…

-Silenci! Serà executat juntament amb el seu company el pròxim divendres a l’alba.

-Però…

Els dos soldats ja em tenen agafat de nou pels braços, de regrés a les cel·les. El trajecte és entre llàgrimes i el record del darrer petó que em va donar ma mare fa uns dies.

Arribo a les cel·les, i ja m’espera el Sebas, inquiet com un ca que té el menjar a la vista.

-Què t’han dit? Tot bé?

-Ja em pots veure la cara, morirem com a germans.

El Sebas, que semblava fins ara que controlava bé la situació, s’ofega amb les seves pròpies llàgrimes.

-Tothom s’ha sacrificat per mi, i per a què, per acabar tan malament com tots?

No sé què respondre, té tota la raó del món mundial, encara que la meva història tampoc és molt bonica, morir per morir, acusat per ser acusat…

A l’altra cel·la, un home ben vestit em crida:

-Ei, noi, que estem a l’època medieval, aquí tots són babaus, si vols escapar, escapa’t.

-Disculpi, qui és vostè?

-Si vius vuit-cents cinquanta-quatre anys em coneixeràs; és clar, si jo també som viu.

No vull fer preguntes sobre la seva edat… Simplement vull saber com sobreviure.

-Ostres, però? Com surto d’aquí?

-Apa noi, sembla que no has anat a l’escola en la vida.

És veritat no hi he anat.

-Estem a l’edat mitjana, aquí qui pensa més sembla que és el més boig.

Edat mitjana? De què estava parlant aquell home?

-D’acord, d’acord, però com podem sortir?- Demana directament el Sebas.

-Demà t’ho dic, ara necessito descansar i pensar…

El Sebas i jo ens mirem amb cara de pomes agres, intuint, i dient mentalment, que aquell home està tocat del cap.

Decidim intentar dormir, per molt que el sol encara estigui semi present en aquella tarda.

Les torxes de les masmorres, una a una, es van apagant, tret d’una, la d’un jove soldat, que va passant per les cel·les. La nit s’està fent eterna, i quan faig un sospir, el Sebas m’imita.

-No pots dormir, oi?

-Ni per cent monedes d’or. En què penses, Sebas?

-En com deu ser morir- em respon.

La conversa acaba allà, ja que tots dos caiem adormits com cau un vassall sense armadura en un camp de batalla.

…

El sol em desperta quan em crema la cara. M’aixeco del terra dur en què m’ha tocat dormir, i quan em giro, el Sebas ja està aixecat.

-Ei, bon dia.

-Bon dia- li dic, encara amb les lleganyes als ulls.

-Què tal has dormit?- em pregunta.

-Ja t’ho pots imaginar.

Ell assenteix amb el cap, i ens veiem de nou a terra esquena amb esquena. Veiem que el veí boig no és a dins de la cel·la.

-En saps res del tarat de la cel·la quatre? -li demano al Sebas, ja que ell du més estona aixecat.

-Ni idea. Segurament la luxúria el deu haver matat abans que la condemna.

…

El dia no passa mai, l’únic que es passa aquí és la fam. Les panxes, abans ben nodrides, en uns dies ja no són més que un sac d’ossos podrits entre capes de pell…

S'atraca el gran dia i a les masmorres els presoners també ho saben. El que abans eren converses entre barrots, ara són crits i llàgrimes desesperançades per una condemna per a alguns injusta i per altres molt injusta. Intent pensar en miracles, com faria qualsevol estúpid, sense pensar en el destí que la injustícia m’ha escrit.

El dia ja no es complementa de rebel·lies d’alguns presos, de rialles ximples o xerrameques. És tot silenci absolut.

La darrera nit, una quadrilla de soldats ens duen el que per a nosaltres significa el darrer sopar: pollastre farcit, patates, vi… La sensació és com la d’un porc, enllestit per al seu Sant Martí. Ningú agafa un cobert, ningú es banya els morros amb el vi…

La nit és llarga i duradora, el Sebas és l’únic capaç de dormir. A totes les cel·les se sent la respiració nasal embussada pels mocs de la desolació.

El matí, a primera hora, entren a les masmorres un caramull de soldats, entre rialles i bromes de mal gust.

Ens agafen un per un, mentre qualcun pres intenta resistir, però la força bruta dels soldats no és res en comparació a les tristes paraules de desolació dels presos.

Arriba el meu torn, i la mateixa quadrilla de soldats veterans que hi havia aquell matí al pati d’armes és l’encarregat d'agafar-me.

-Si fos per mi, mories al mateix pati on em vas veure.

No contesto a aquella ximpleria que acaba d’amollar l’ingrat aquell. Ara ja no tinc por de morir, ara vull ser valent, mort penjat de la soga injustament.

En fila i amb les mans lligades, caminem tots fins a la plaça major de la ciutat, on hi ha una soga preparada, i la multitud de nobles i vassalls, enganyats per la noblesa sobre els nostres càrrecs i fets.

El primer pres puja a la tarima i li passen la soga pel coll. Un missatger llegeix els seus càrrecs:

-Condemnat per càrrecs contra la noblesa… Té res a dir abans que se li apliqui justícia?

-Això no és veritat, jo no vaig…- No ha acabat el seu discurs quan, de sobte, la tarima que li aguantava els peus surt disparada per una coça. Esperen que acabi de morir, el deslliguen, i en lliguen un altre.

Tota la valentia que havia guanyat amb les paraules d’aquell soldat a les masmorres s’ha esvaït amb la mort d’aquell primer pres. De cada vegada ens en queda menys a mi i al Sebas. Quan veig que el missatger ha acabat les seves paraules, giro la vista per no veure com un altre company perd la vida.

-David, Sebas, ei!

Ens girem de cop els dos. És el pres boig que havia compartit la cel·la del costat amb nosaltres.

-Va, de pressa, ara que els guàrdies no miren.

L'ex-pres ens deslliga, però és massa tard; el Sebas i jo ja estem a la cua de la mort.

-David, aquella nit on els nostres companys varen morir, jo vaig ser el seu botxí.

Me'l quedo mirant amb uns ulls com a gots.

-El rancor que guardo per aquell sergent que va fer vessar sang innocent com eren la dels meus pares i senyors, em va fer vendre les vides dels nostres companys a l’enemic.

No m’ho puc creure, però ja és massa tard per donar-li una lliçó o enfadar-me amb ell.

-Sebas, amb l’indult d’aquell vespre, em vas condemnar a una llibertat que duia cap al camí de la mort.

…

Després d’uns segons de reflexió, li beso la galta i pujo a aquella tarima.

La traïció i la soga han guanyat aquesta guerra. Ja no hi ha res més a fer. Res manco recordar que en aquesta aventura m’ha convertit en un vertader cavaller.