Faig un petó a la mare, mentre mon pare m’espera a la porta de la cort amb l'espasa, la civadera i un raig de monedes d’or. Torno a baixar aquelles escales de caragol que són encara més feixugues amb totes aquestes penyores.

A baix ja m’espera el mosso de quadra amb Samarità, un jove semental, fidel i fort. Hi pujo a sobre i, amb el cop de les meves cames, s’endinsa en l’humit bosc. Em giro cap a la fortalesa, on veig la figura de ma mare, que observa la meva partida des de darrere la cortina del gros finestral. Jo li estreny el llavi i giro la vista cap als roures que em rodegen.

La fortalesa del meu nou exèrcit ja no queda tan enfora, es pot veure a la perfecció a través del reflex del llac que l’envolta i la cabana del sergent que sembla tapada per un caramull de nenúfars.

En travessar el pont, la reixa s’obre, acoto el cap per passar, baixo del cavall i de seguida un infant s'enduu el meu trotó cap als estables, on un jove ja l’espera amb un bon ribell d’aigua.

Pico amb el pestell de la cabana del sergent; en veure que ningú em contesta, hi entro. És molt més gran del que semblava, té un escriptori de fusta de sàndal i uns pergamins amb una ploma de paó a sobre. També hi ha un bol de cristall amb un grapat de confits de diferents colors. Penso que per un no se n’adonarà, però quan tinc la mà a dins del bol, la porta s’obre, faig un bot, però no sé per què però la meva mà no es lleva a l’instant del recipient.

-Hola, David, no et preocupis, en pots agafar.- Em diu ell amb un to de veu que em sorprèn, tenint en compte que és un sergent.

-Hola. Faig, pujant les espatlles. -Has demostrat ser fidel, interessat, valent i, com no podria ser d’altra manera, bon cavaller. Per això, ens complau dir-te…

Toquen a la porta. -Ep, serà un moment…

Em poso el confit que tinc a dins del puny a la boca i el començo a mastegar per empassar els nervis i la intriga que el sergent m’ha deixat amb aquelles paraules tan plenes de positivisme. De sobte, toquen a la porta i, en veure que ningú contesta, fa el mateix que jo en arribar, obrir-la. De l’ensurt m’empasso la llaminadura que ja era diminuta, però no és el sergent, sinó un jove alt i fort, sembla una mica xulet. -Ets la nova incorporació? -Ara ho veurem. Li contesto amb to burleta. -Per cert, el meu nom és Felip. Sap on és el sergent Carles? -Encantat, soc el David. No, no ho sé, l’han vingut a cercar fa uns instants, suposant que el sergent Carles és qui estava parlant amb mi. -Vaja, veig que els meus companys ja l’han vingut a buscar. Un plaer David, i molta sort. - Igualment, gràcies, tanca la porta, però abans de tancar-se la torna a obrir per agafar un grapadet de confits del bol, em mira i deixa escapar una rialla.

Miro per la finestra i creuo la mirada amb Samarità. Al racó del pati d’armes s’hi troben el Felip i els seus companys intercanviant paraules amb el sergent, sembla com si aquest darrer els estigués renyant. De sobte, dona un cop de peu a terra i veig que es dirigeix a la cabana. La meva figura es torna a posar recta i ferma, ell obre la porta i deixa anar un crit que provoca que els nois es retirin del pati i els perdi de vista.

-Perdona’m jove. Diu, canviant el to de veu fort i greu per un de tan dolç que sembla impossible que en aquest instant pugui adoptar.

-En resum, David, que estàs dins la nostra tropa i, per això mateix, la teva primera missió comença ara. Dins meu sembla una festa organitzada per nanets feliços… I les meves galtes em pugen de la petita rialla que deixo anar. -Moltíssimes gràcies, senyor, però no duc ni l’armadura ni res de res…

- A Déu siguin dades, però no et preocupis per l’armadura ni teva ni del teu cavall, per cert, molt bonic. Ell abandona la caserna i em dona un cop a l’espatlla abans de passar per la porta.

Surto i veig tots els vassalls enllestint els cavalls i donant-los una mica de forces (menjar). Em dirigeixo cap a les païsses, on els meus nous companys jauen i conten anècdotes…-Hola. -Ei, al final t’han agafat. Em diu el Felip mentre s’aixeca i seu damunt d’una bala de palla. Els altres integrants de la colla s’asseuen al seu costat, observant les novetats. - Qui és aquest nano, Felipet? És un jove que m’he trobat al pou. -Al pou?, demano. -És com anomenem la caseta del sergent, i si et criden quan ja ets un integrant dels guerrers sol ser per males notícies o perquè l’has feta grossa, de normal són els senyors que criden al sergent quan el seu vassall no ha estat “prou de profit”, em contesta. - Em dic Sebastià, un plaer -diu fent-me una reverència. -El plaer és meu. Li torno la reverència.

-Vinga, manco xerrameca que hem d’anar a recuperar terres de sang mora. Va dir el Felip.

També s'acomiaden dels seus familiars i senyors… Els infants arriben amb els cavalls. El meu en particular llueix una barda a sota d’una armadura lluent de cap a potes com si fos recentment feta. Ens dirigim cap al pati d’armes on tothom tria la seva espasa, llança, escut… El sergent m’agafa l’espasa que jo havia portat i em diu que pugi al cavall. Pujo al damunt de la sella, i l'infant em dona el penó. Jo espero que els meus companys passin davant. De sobte, aixeco el cap i al meu costat hi apareix el sergent. - A què esperes? Per alguna cosa t’hem donat al penó a tu!- Exclama, deixant anar una manotada a la gropa de la meva bestiola que arranca al galop. Miro al meu darrere i veig que tots em segueixen. El Sebas em fa l’ullet, el que a l’instant em dona confiança a mi mateix.

No puc evitar pensar en el destí que Déu ens deu tenir preparat aquesta vegada, o bé el que Al·là deu tenir pensat per als nostres enemics: si la glòria o un de pitjor.

Quan ja la fortalesa no és més que un petit punt, ens aturarem al pas i decidim passar la migdiada al bosc en què ens acabem d'endinsar. L’ambient és tèrbol, i amb el soroll dels bots que piguem per baixar dels cavalls, s’aixequen al vol unes quantes caderneres, coloms, tords…

…

Després de fer una bona tombessa, ens aixequem els uns als altres, i tornem a pujar a sobre dels cavalls que encara jauen sobre caramulls de fullaca que deixa la freda tardor. Quan ja tots som al damunt del cavall, m’avança el Felip i m’entrega el que sembla un petit objecte que, sense dir-me res, m’enganxa en un estrep. - El penó t’ha cridat a tu. M’agafa el mànec d’aquest i me'l col·loca a sobre, el que fa que em sigui més lleuger i que la mà no pateixi tant. Continuant amb la marxa, la fortalesa que hem de reconquerir es troba molt més lluny del que pensàvem… Tenint en compte la data en què estem, podem veure com el sol va baixant fins que la foscor consumeix aquell petit punt que anomenen el nostre destí. Un company amb un carret i una somera ens va repartint les torxes i encenent-les. Baixem de nou, amb el coneixement que la nostra ruta del capvespre no ha arribat a dues hores. Ens passem vi, aigua, pa amb companatge que portaven uns joves especialitzats que decideixen acampar en un petit avall a prop d’un riu. A poc a poc ens quedem dormint tots, i ara ja només quedem el Sebas i jo.

Realment no som un noi de guerra, sinó un noi d’un parell d’estaments socials per davall de vosaltres, però es veu que el geni que tenia quan vivia amb una família de nobles que em van acollir quan la mare (l'assistenta de la casa d’aquells senyors) va morir en el meu part, em van voler criar com un fill més, volent ser cavaller com els meus germanastres. Quan uns nobles s'entemeren, ho van escampar fins a arribar l'orella del rei, que els va enviar a l’exili, i ells em dugueren dins un monestir abans de ser assassinats i m'amagaren amb el clero qui, quan vaig ser més gran, em va dur davant el rei dient que jo havia mostrat grans capacitats per anar guerra (que havia estat el somni de la meva infància).

-Ostres, que bonic. Ja no hi era a temps, que el meu company també s’havia adormit. Però ara jo les parpelles ja semblaven cruixides d’aguantar-se.

…

A la nit sento unes petjades, m’aixeco ràpidament a fermar el que em penso que ha fugit, però no, estaven tots ben fermats. A matí em desperto, ja que el sol em fer la cara, i veig que quan som de peus alguna cosa em toca el rostre. Quan em torco els ulls d'adormit per veure què és, veig que el que em toca és la bota del Felip, que penja del coll des d'un arbre. El meu voltant és totalment desert, les nostres possessions, les nostres bestioles… Tot ha desaparegut. Tot manco els cossos morts dels meus companys, que pengen de les alzines. Per una mort digna els despenjo, però hi falta un cos, el del Sebas.

Què volen de mi?