No puc creure el que els meus ulls presencien, no em surten les llàgrimes, simplement els meus llavis tremolen com un cadell acabat de néixer. Pens en el que seria més sensat fer: si envoltar la zona a la recerca de proves, si tornar a la fortalesa de l’exèrcit o bé fugir com un covard.

El cap em dona voltes, com el bestiar enganxat a la sínia. Ja no tinc el meu cavall ni la companyia física dels meus companys, que en glòria descansin; ni tan sols l’espasa, la civadera o una simple gota d’aigua per no caure com una mosca al cap de dos dies.

Decidesc asseure’m i tancar els ulls, però en els meus sons només hi trobo tristesa, mort, solitud, enterboliment… També penso en el destí del cos del Sebas, desaparegut entre la resta. Miro de trobar-lo entre els ullastres, brucs, argelagues… però ni tan sols una miserable petjada en el fang.



Reviso les sogues que encara pengen de les alzines, aquesta vegada sense ningú atraient-les a terra.



El meu cap boig decideix posar-se en camí, amb l’esperança de trobar el meu bon samarità. El camí és molt més feixuc que l’arribada, no sé si per desgràcia o per ventura; no havia de carregar amb les meves pertinences. A la mitja hora de camí, em deixo caure al davant d’una paret, sabent que el meu cos deshidratat i poc nodrit no podria botar.



Les fulles dels meus peus encara estan humides per l’excés d’humitat de l’aire de la nit, cosa que permet que pugui agafar forces mínimament. Xuclo tot el verd que veig que brilla més del normal per culpa de l’aigua, i en més d’una ocasió m’empasso la planta des de la tija fins a les fulles.



El meu estómac està una mica més ple, però les meves ganes i la meva força no. És increïble que només amb un matí sense un àpat estigui tan moridor, i m’adono que hi ha una gran part mental i que de mi depèn el meu estat d’ànim; no tan sols depèn d’un tros de pa amb formatge, sinó també de la meva autoestima.



Així que m’aixeco i faig un salt amb el qual hagués pogut botar tres parets iguals que la que en un principi em semblava increïblement impossible.



El camí ja no és tan feixuc i els meus punys s’estrenyen igual que els meus llavis, decidits a avançar fins al campament. Les roques ja no són dures, ara són com a matalassos gastats, les molles dels quals em fan rebotar.



Em dirigesc cap a l’entrada del bosc, on no veig camí per enlloc, però les meves ganes em diuen que he de ser com els cans que empren els meus tiets per anar a caçar, creant lloc per on no n’hi ha. Veig que el bosc guarda una zona buida de vegetació, i allà decidesc passar-hi el migdia, menjant petits bitxets que atreu la meva olor corporal, com va fer en el seu moment Sant Joan.



L’aigua, aquesta vegada, cau al damunt de les meves espatlles. M’aixeco per veure la gran roca que tenc al darrere, i quan l’observo veig que un filet d’aigua forma una cascada prima. Aprofito l’ocasió, agafo fulles i fang i amb les meves mans construeixo una cantimplora.



Mentre la meva nova eina s’eixuga al sol, aprofito per rodejar la zona per si la meva sort canvia. Però l’únic que trobo és una funda d’espasa. Això em preocupa a l’instant, ja que les terres del bosc sembla que no pertanyen a la sang cristiana.



Toco l’ampolla recentment fabricada i, en veure que ja està gairebé eixuta, la carrego d’aigua i em poso a córrer mirant al darrere cada mitja passa.

La correguda no dura massa. Observo al meu davant, a punt d’endinsar-se al bosc, una colla de soldats, però no dels que a mi m’agraden, sinó soldats amb turbant, al pas i amb les seves simitarres apuntant a terra, com si celebressin una victòria més…

No dubto a amagar-me a dins d’un vell roure, que per ventura té un gran forat. Les colles tarden bastant a arribar, però quan ho fan, ho fan de manera discreta, com si acabessin ells també de perdre alguna cosa. Em penso que celebren una gran victòria per les seves marxes, però veig que no hi ha ningú que encapçali l’expedició.

Quan les tropes ja són a la llunyania, em poso a córrer amb l’esperança que el meu exèrcit (el mateix que probablement havia lluitat contra el que acabava de passar) encara sigui al camp de batalla. Mentre pujo pel petit turó que fa de paret entre el bosc i el prat, veig l’exèrcit que cercava, però tan lluny que els crits de desesperança queden en no res per la força que exerceix el vent en el prat…

Faig una volta pel camp de batalla i intent ignorar els rostres dels difunts, tant dels humans com dels cavalls. El meu cap vol mirar per intentar identificar-los, però en veure que encara n’hi ha que lluiten entre la vida i la mort, el meu cervell, ara ja sí, deixa anar la vista lluny.



Agafo objectes perduts d’entre l'herba: espases, cantimplores, cascos… Em preparo una armadura i la poso a dins d’una motxilla que veig que hi ha tirada a l’altra part del prat, on segurament hi devia haver fa una estona la somera amb les provisions…

Continua la meva ruta, ara ja més fàcil de seguir, sense haver d’esquivar mates i sense saber exactament on anar. Ara les petjades de les bèsties que he vist marxar em fan de mapa a gran escala.

Mentre camino, miro si hi ha alguna cantimplora amb una mica d’aigua o vi. Veig que totes porten un culet d’aigua i, per no dur-ne mil, caminant, caminant poso totes les gotes dins de la que he fabricat fa una estona al bosc.



Ja es poden veure les torres de la fortalesa surant per sobre de les copes dels pins. El meu punt de partida és minúscul, quasi inexistent, com una formiga enmig d’un mercat. En veure la proximitat del meu destí, decidesc espassar-me la set i em bec d’un sol glop tota l’aigua que duc a sobre.

Quan som a punt de travessar el pont de la fortalesa, encara veig recents les petjades de la nostra partida. Mentre passo la reixa, veig el sergent corrents cap a mi, sense dir-me paraula, mirant en els estables o al meu darrere per veure si troba els meus companys.



-David, què hi fas tot sol aquí? Estàs bé?

-Bon dia, sergent. No, no ho estic.- No tardo a esclatar a plorar després de contestar la pregunta.



-Què ha passat? No t’han acompanyat els nanos de la carreta?

-No, ni tan sols ells.



-On són? Han guanyat?

-No, han perdut, però no en les mans mores, no que jo sàpiga.



-Han tingut un despreniment i han mort?

La cara del sergent és de total horror, i de seguida em du a la cabana, m’asseu i continua amb les preguntes:

-David, has vist a algú més entre les mates…?

-No, no senyor.- Li dic amb els mocs fins a la barbeta.



-Vaig a informar els senyors feudals i al cabdill.



-Però què passa, sergent?- Aquesta darrera pregunta la ignora, i tanca la porta quan tinc la paraula a la boca.



Espero el sergent, però ell no compareix, estic segur que estan passant segons, minuts, fins i tot qualque hora des que ha marxat. Guaito per l’espiell de la porta per tercera vegada, però aquesta volta no és com les altres, no és en el pati d’armes. Allà hi veig reunits els senyors feudals, enfadats i decebuts amb l’exèrcit. Sembla com si tots volguessin xerrar amb mi, per les senyes que fan cap a la cabana, però el sergent els convida a anar a un quarter proper al nostre.



També hi ha un exèrcit, però aquest és més petit i veterà. Obro, aquesta vegada ja sí, la porta, amb l’esperança que el sergent trigui una mica a venir, i vaig a demanar una explicació dels fets.



-Hola, què està passant?

-Enfora, intrús!- Un vell soldat, m’aixeca l’espasa que tenia clavada en terra.



-Com que intrús?- No estic entenent res del que està passant, però ni ell ni els seus companys abaixen la guàrdia en cap moment.



-No et facis el ximplet o acabaràs igual que les teves víctimes?

En veure que la situació no millora i que no m’estic enterant de res, decideixo tornar a la caserna del sergent.



La porta s’obre amb una força bestial, no molt més tard de la meva tornada a la caseta. Quan em giro ja soc a terra, amb el cap tapat i amb les mans lligades. No puc distingir ningú llevat del sergent, que dona unes indicacions a algú.

Amics? Enemics?