Quan em vaig despertar l'endemà eren les onze del matí, volia quedar-me al llit una mica més, ja que era dissabte, però just quan em decidia a tornar a ficar-me vaig sentir el so d'una notificació. Vaig revisar el meu mòbil per a trobar-me amb un missatge del meu amic: “Pots venir a casa meva? Hi ha massa gent aquí”

“Ara vaig, dona’m deu minuts”, vaig contestar el missatge ràpidament abans d’aixecar-me del llit i anar corrent al bany.

Després de dutxar-me en temps rècord em vaig vestir i vaig baixar les escales de dos en dos cap a la cuina. En arribar em vaig trobar als meus pares esmorzant.

-On vas amb tanta pressa?- va preguntar la meva mare.

-A casa d’en Marc- vaig respondre- m’ha enviat un missatge i m’ha demanat que hi vagi.

-Ara mateix?

-Sí

-Has d’esmorzar abans d’anar almenys- va tractar de raonar el meu pare.

-No tinc gana ara mateix- deia mentre em posava les meves sabates- quan torni menjaré.

Abans que tinguessin temps de respondre vaig sortir ràpidament de casa tancant la porta darrera meu. Vaig dirigir-me a la casa del meu amic i al lluny vaig poder comprovar el que em va dir per missatge. Davant de casa es trobaven molts cotxes aparcats, el seu jardí estava ple de persones i casa seva encara més. En Marcel era un expolicia molt respectat al nostre poble, molta gent el coneixia i per això la seva mort va ser força dura per a molts.

Em vaig fer pas entre el túmul de gent fins a arribar a l'entrada principal, on em vaig trobar amb el pare de Marc. Era un senyor que rondava els cinquanta anys, però es mantenia bé i a la cara només hi podies trobar petites arrugues. Tenia els cabells negres, encara que alguns flocs ja començaven a fer-se blancs, i se'l veia molt cansat, amb una expressió derrotada, com si ja no pogués ni sostenir-se dret.

-Bon dia senyor- el vaig saludar.

-Bon dia, busques al meu fill?- va preguntar.

-Si, m'ha demanat que vingués- vaig començar a dir.

-Està bé, es troba a dins, al saló- va dir.

-Gràcies- vaig respondre abans de reprendre el meu camí i dirigir-me cap a on m'havia indicat.

Quan vaig arribar al saló em va resultar una mica complicat trobar el Marc, ell encara no m’havia vist i vaig tractar d'apropar-me, però va ser una mica difícil, ja que des del moment en què vaig entrar a la casa no havia deixat de xocar-me amb la gent i anar d'una banda a l'altra.

Quan per fi vaig poder arribar al seu costat li vaig tocar l'espatlla perquè es capgirés, i ho va fer una mica sobresaltat, crec que no s'esperava que ningú li toqués.

-Ah, ets tu- va dir amb un sospir,posant la mà al cor

-Sí, soc jo- li vaig dir- t'he espantat?

-Una mica, és que no t'he vist venir.

-Ja, hi ha molta gent aquí- li vaig dir- com estàs?

-He estat millor la veritat- va respondre amb sinceritat.

-Et ve de gust sortir una estona a prendre l'aire?- li vaig preguntar.

-Si, crec que em vindrà bé, porto tot el matí aquí.

Ens vam dirigir cap a la porta que donava al pati del darrere, jo anava caminant darrere del Marc, que intentava obrir-se pas a través de la gent. Va resultar una mica complicat perquè tothom volia parlar amb ell, i donar-li el seu condol, però al final vam aconseguir sortir al pati.

Vam anar directament als gronxadors que tenia al pati del darrere i ens vam asseure allà. Aquest lloc em portava molts records, havia passat tants dies allà que coneixia el lloc com el palmell de la mà.

Vam estar uns minuts allà asseguts sense dir res, balancejant-nos als gronxadors que grinyolaven en cada moviment.

-Vaig estar pensant en el que em vas dir ahir- en Marc va trencar el silenci.

Vaig assentir amb el cap, animant-lo a continuar.

-Jo... tens raó, record que va passar el mateix amb la teva àvia- va dir..

-Sí, va ser força difícil, per això estava tan preocupada per tu.

-Volia disculpar-me per com em vaig comportar, crec que…- va intentar dir.

-No, no, tranquil, entenc què és passar per això- li vaig interrompre- no et guard rancúnies ni res per l'estil.

-És bo saber-ho- em va dedicar un mig somriure.

-Aquesta tarda és el funeral- va comentar.

Crec que parlava més per a ell mateix que per a mi.

-Si...- li vaig respondre.

-No sé si seré capaç d'anar-hi, em va dir.

-Sé que és complicat, però hauries d'anar -li vaig respondre-t'ho dic per experiència, és una manera de dir adeu per sempre, i continuar endavant.

-Com... com ho vas passar tu?- em va preguntar.

Sabia que parlava del funeral de la meva àvia, ja havia passat un temps, però així i tot em va resultar molt difícil formular les paraules següents.

-Va ser horrible- va ser el primer que va sortir de la meva boca- no el vull mentir, va ser el pitjor dia de la meva vida. Encara recordo estar al funeral i sentir-me com un fantasma, estava present en cos, però la meva ment estava en un lloc molt llunyà.

-M'imagino- li vaig sentir dir de baix.

-Tothom em mirava amb cara de llàstima i jo l'únic que volia era tornar a la meva habitació per poder plorar en pau, perquè no em servien de res les seves paraules de consol -vaig continuar dient- però em vaig quedar fins al final de la cerimònia, perquè ho devia a la meva àvia.

Vaig aixecar la mirada de terra i la vaig fixar en Marc, que estava mirant a un punt invisible fixament.

Com que no em va respondre vaig decidir continuar parlant.

-Sé que estàs cansat i només vols que tot això ja s'acabi, o que torni a ser com abans -vaig començar a parlar- però has d'acceptar que això no serà possible.

-Alguna vegada deixa de fer tant de mal? -em va preguntar de sobte.

-No deixa mai de fer mal -em vaig sincerar- però amb el temps aprens a viure amb això i cada vegada fa menys mal.

Es va quedar callat durant uns segons abans de tornar a parlar.

-Per què a ell? Era una persona increïble i encara li quedaven anys al davant -la seva veu es va començar a fer fallida -no entenc per què s'ha hagut d'anar.

-M'he fet aquesta mateixa pregunta milers de vegades, creu-me, i no hi ha una resposta per a això. La vida es porta als millors, als més forts i valents, i llavors ens toca a nosaltres ser-ho. Acceptar i assimilar que els nostres éssers estimats ja no estan amb nosaltres no és fàcil, però ens toca continuar endavant perquè tracta d'això la vida, de no deixar d'intentar-ho. Sé que tens por, que estàs trist i enfadat alhora, que et sents frustrat i ple de preguntes,així i tot has de saber que de tot se'n surt, que no sempre et sentiràs d'aquesta manera, i que tot millorarà, però no t'has de rendir.

En Marc se'm va quedar mirant perplex, assimilant tot el que li acabava de dir. M'estava començant a preocupar quan es va acostar a mi i em va embolicar als seus braços.

-Gràcies per ser aquí- em va xiuxiuejar a l'orella.

-Sempre- li vaig dir, tornant-li l'abraçada.