Però aquesta por era especial, no era el tipus de por que sents quan has de parlar davant un munt de persones, quan et persegueix pel carrer un gos gegant i malhumorat, o quan et trobes en un espai tancat on ni tan sols pots respirar. No, en aquell moment vaig sentir l'emoció amb una magnitud tan intensa, que pensava que em desintegraria amb ella, que aquesta por em menjaria completament, i que estava a punt de convertir-me en un embolic de plors i nervis, just com ell, i just com aquella vegada.

La meva ment va viatjar al dia en què vaig haver de morir per tornar a viure, aquella tarda que ho va canviar absolutament tot. Ho recordo tot com si hagués sigut ahir, estava a classe fent un treball amb els meus companys quan la meva mestra es va apropar i em va demanar un minut per parlar amb mi. Quan vaig sortir de l’aula em vaig trobar amb el cap d’estudis esperant a la porta i em va dir que li acompanyés al despatx del director. En aquell moment em vaig començar a posar nerviosa, mai no m’havien cridat al seu despatx! Però no va ser fins que vaig arribar al lloc que em vaig començar a preocupar de veritat, ja que veure allà a la meva mare em va fer por.

Tan sols em va fer falta veure-li la cara per a quedar-me estàtica perquè només hi havia una explicació a la seva presència, la meva àvia. Ja feia un temps que estava malalta, per la qual cosa la vam portar a casa nostra per poder cuidar-la i que no se sentís sola, i jo no em vaig separar mai del seu costat. Vaig faltar uns quants dies a l’escola, però els meus pares em van insistir perquè tornés a acabar l’any i, després de moltes discussions, vaig acceptar amb la condició que si li passava alguna cosa greu a la meva àvia m’ho farien saber immediatament. Per això, quan ma mare em va confirmar les meves sospites em vaig esfondrar. El meu cor va començar a bategar molt més ràpid i fort, vaig començar a tremolar com si estigués en l’Antàrtida. El meu pit es va encongir tant que cada vegada em costava més respirar i el meu cervell no semblava ser capaç d’assimilar la notícia enmig d’aquella tempesta de pensaments, no podia ser veritat, la meva àvia no estava morta, no podia estar-ho, ella em va dir que es posaria bé i que viatjaríem juntes pel món.

Ho vaig començar a veure tot borrós, em faltava l’aire i encara que captava moviment i paraules difoses al meu voltant, no vaig ser capaç d’entendre res, sentia que el món m’empassava sencera, potser això volia, per tornar a veure la meva àvia i donar-li una abraçada, demanar-li que no em deixés.

No entenia res del que m’estava passant, notava alguna cosa en el meu pit fent-se cada vegada més gran, amenaçant amb destruir-me completament. Aquest núvol negre que s'obria pas dins de mi era la por, estava paralitzada. La meva cara pareixia un riu, plena de llàgrimes que no volien deixar de sortir, era com si fugissin d'aquest gran núvol al meu interior. Just quan pensava que ja no quedava res més de mi, el meu cos es va rendir, i recordo veure la cara de la meva mare preocupada just abans que la meva visió es tornés negra, i el meu cos col·lapsés.

…

Quan em vaig despertar encara em trobava al despatx del director, però ara hi havia molta més gent i tothom parlava al mateix temps, jo només em vaig centrar en la meva mare, encara amb l’esperança que tot això fos un somni, però no va ser així. Li vaig demanar si em podia portar a casa perquè ja no suportava estar aquí, envoltada de desconeguts i paraules confuses, només me'n volia anar al meu llit, fer-me un embolic i plorar fins que se m'esgotessin les llàgrimes. En arribar al meu refugi vaig fer exactament això, els meus pares van tractar de parlar amb mi, però jo em vaig negar, no podia, o més ben dit, no volia parlar amb ningú que no fos la meva àvia.

Els dies posteriors a la seva mort van ser estranys i molt difícils, els meus records són borrosos i no estan complets, tampoc importa, aquell dia va ser el pitjor de la meva vida, i prefereixo deixar-ho així, en el passat. El temps va passar molt lentament i, a la vegada, molt ràpidament. Em sentia com una titella, era com si el meu cos fos present, però jo no, em faltava una part molt important de mi mateixa que se'n va anar juntament amb ella.

A causa d'aquesta dolorosa experiència vaig aprendre a aferrar-me a tots els moments que em dona la vida, a viure cada dia com si fos l’últim i a expressar sempre el meu amor als meus éssers estimats perquè no sé si tornaré a veure'ls. A més, em va ensenyar que les nostres emocions són complicades, impredictibles, lliures i capaces de destruir-nos en un espetec, però són una part essencial de nosaltres i hem d’aprendre a bregar amb elles.