Vaig tornar a la realitat, ara mateix em trobava en el passadís de l’escola i en Marc necessitava la meva ajuda. Estava davant meu plorant com si se li n'anés la vida en això i semblava que es desmaiaria en qualsevol moment, quan va començar a tossir per fi vaig reaccionar.

-Marc, Marc escolta’m- li vaig dir mentre m'apropava a ell.

Quan vaig arribar al seu costat va començar a tremolar molt, moltíssim.

-Marc què ha passat?- li vaig preguntar.

-No pot ser, no ha passat res- em va dir entre plors.

-Està bé, tranquil que no passa res- li vaig donar una abraçada mentre xiuxiuejava les paraules, no volia espantar-ho.

-No, no ho entens- em va xiuxiuejar- no pot haver passat res, jo no... jo no podria-.

-No podries què?- ​​li vaig preguntar, però ell no em va respondre.

No entenia res del que estava passant, però era molt conscient de la gravetat de la situació així que em vaig quedar allà amb ell, en terra abraçada a ell mentre plorava i jo tractava de calmar-ho.

No sé quant de temps vam estar així, però una estona més tard marc per fi es va tranquil·litzar i va deixar de tremolar.

-Ja estàs millor?- li vaig demanar

-No, i no crec que pugui estar-ho.

-Tot millorarà, creu-me - vaig dir- vols parlar-ne?

-Prefereixo no fer-ho- em va dir.

Encara que ja havia deixat de plorar i tremolar, Marc no estava bé. Es trobava assegut amb l’esquena aferrada a la paret i amb una mirada perduda, semblava estar molt malament, mai no ho havia vist d'aquesta manera.

Un silenci tens es va estendre entre nosaltres i just quan em dirigia a trencar-lo vaig veure una dona alta i rossa aparèixer pel passadís.

Es tractava de la seva mare, na Cristina, a qui vaig reconèixer immediatament. La meva mare i ella eren millors amigues i veïnes, per la qual cosa jo em vaig criar pràcticament amb el Marc i érem com a germans.

Quan es va acostar a nosaltres vaig poder veure que tenia els ulls vermells i inflats, es notava que havia estat plorant i en aquell moment vaig comprendre que el que havia passat era realment dolent.

-Marc, fill meu, ens n'hem d'anar ja- va dir Cristina.

En Marc es va aixecar sense dir res i, amb passos lents, es va dirigir cap ella. Quan va arribar al seu costat la seva mare li va xiuxiuejar alguna cosa que no vaig poder escoltar, però sembla que el va tranquil·litzar un poc.

S'estaven girant per anar-se'n quan vaig decidir dir una última cosa- jo... si necessites qualsevol cosa avisa'm per favor-

El Marc va assentir amb el cap abans de girar-se i desaparèixer de la meva vista amb la seva mare i aquell home que ni tan sols va obrir la boca.

—

Després que en Marc se'n va anar jo vaig tornar a classe, encara que realment la meva ment no hi estava i no vaig prestar atenció. Quan per fi va sonar la campana que indicava el final de les classes, vaig recollir el meu material ràpidament i em vaig dirigir a la sortida per tornar a casa.

Quan vaig arribar, em vaig trobar als meus pares asseguts al sofà amb una cara que em va preocupar, semblaven molt tristos, gairebé com a derrotats.

-Què passa?- vaig preguntar amb una mica de por d’escoltar la resposta-.

-Que no ho saps?-em va respondre el meu pare- en Marcel, l’avi del teu amic ha mort.

-Què dius?- va ser l'única cosa que va sortir de la meva boca.

-El que sents, han rebut la notícia aquest matí.

El meu pare parlava amb mi mentre tractava de consolar a la meva mare, que ja havia començat a plorar.

M’ho va explicar tot, es veu que li va donar un atac al cor i l’avi d’en Marc va morir mentre dormia en el seu llit.

El pitjor de tot és que el Marc se'n va assabentar perquè una tia seva l'havia trucat per donar-li el condol, sense ser conscient que ell no ho sabia encara perquè es trobava a l'escola.

En sentir l'explicació del meu pare vaig entendre per què m'havia trobat el meu amic en aquest estat, i ho comprenia perfectament. Encara recordo com em vaig sentir jo el dia que va morir la meva àvia, és irònic realment perquè jo vaig passar per una situació semblant, però la vida podia ser de vegades molt cruel.

Vaig agafar el meu mòbil i el primer que vaig fer va ser trucar-lo, volia ajudar-lo i fer-li saber que estava al seu costat, passi el que passi. No m'ho va agafar, tampoc esperava que ho fes perquè sabia perfectament com se sentia un en aquesta situació.

-Ara torno, he d'anar a veure com està en Marc- vaig avisar els meus pares.

-No triguis gaire, la seva família està passant per un moment difícil i necessiten privadesa.

-Ho sé, només vull assegurar-me que està bé, o almenys tot el bé que hi pot estar- vaig respondre abans de sortir pràcticament corrent.

Vaig recórrer el tram que separava casa meva i quan vaig tocar el timbre em va obrir la seva mare.

-Hola- va ser el primer que vaig dir

-Hola.

-Puc passar?, necessito parlar amb el Marc-esperava que no se sentís incòmoda.

-És clar que sí, passa — es va fer de banda per deixar-me passar— es troba a la seva habitació.

Després de donar-li les gràcies em vaig dirigir al lloc indicat i quan em vaig trobar davant de la porta vaig tornar a tocar.

Vaig tornar a insistir a no escoltar resposta i la porta es va obrir de cop, deixant-me davant del Marc.

-Ei, ja m'han explicat que ha passat- vaig començar a dir- vull que sàpigues que jo vaig passar per alguna cosa similar i sé que ara mateix necessites el teu espai, però jo soc aquí per a quan vulguis.

El Marc es va quedar mirant-me fixament, sense dir cap paraula.

-Jo... només volia fer-t'ho saber, ja me'n vaig- vaig fer mitja volta per dirigir-me a les escales quan vaig sentir la seva veu.

-Gràcies- va ser l'únic que em va dir

Vaig assentir amb el cap i li vaig dedicar un somriure abans d'anar-me'n i deixar-lo enrere.