El silenci pesava com una llosa dins de la torre. Només se sentia el tic-tac irregular del rellotge, com si intentara recuperar el ritme, però alguna cosa li ho impedira.

L’ombra a la paret es va fer més gran, allargant-se com si la mateixa foscor estiguera cobrant vida. Vaig agafar aire, sentint la fredor pujar per l’esquena. No sabia si era el vent o la por.

—Hem de moure’ns —va dir la Marta, trencant el silenci amb una determinació que no reflectia la inquietud als seus ulls.

El conserge, però, semblava petrificat. Mirava el rellotge amb una expressió de pur terror.

—Això no hauria d’estar passant… —va murmurar amb veu trencada—. La clau hauria d’haver restaurat l’equilibri, però…

—Però què? —va preguntar la Júlia, amb un fil de veu.

Ell va engolir saliva, intentant trobar les paraules.

—Alguna cosa ha canviat. Alguna cosa… ha entrat.

L’ombra es va moure de sobte. No era només una forma amorfa i fosca. Ara tenia contorns. Ara semblava una figura. I es movia.

Vaig retrocedir instintivament, i la Carla es va agafar al meu braç, tremolant.

—Això no és real, oi? —va xiuxiuejar.

Però ho era. Massa real.

L’ombra es va arrossegar per la paret fins a terra allargant-se cap a nosaltres. No tenia ulls, no tenia boca, però sentia la seua presència, la seua intenció.

—Corre! —va cridar la Marta.

Però abans que poguérem moure’ns, una veu profunda va ressonar dins de la torre. No venia d’un lloc concret. Semblava sortir de les parets, del terra, del mateix aire.

—He estat esperant massa temps…

L’aire es va tornar pesat, com si alguna cosa invisible ens pressionara el pit. El conserge va fer un pas enrere, amb el rostre pàl·lid.

—No… no pot ser… —va murmurar.

—Què passa? —vaig preguntar, sentint la desesperació apoderar-se de mi.

Ell va sacsejar el cap.

—El rellotge no només controla el temps… també és un segell. Manté retinguda una presència antiga.

—Una presència? —va repetir la Carla, cada vegada més espantada.

El conserge va assenyalar l’ombra.

—Ell.

L’ombra va avançar un pas més i, per un instant, vaig sentir alguna cosa dins del meu cap. Com si una veu antiga intentara parlar-me sense paraules.

—Finalment…

Vaig tancar els ulls, marejada. No era només una veu. Eren moltes. Com si moltes ànimes oblidades parlaren alhora.

La Marta em va sacsejar.

—Ei! No adormes

Vaig obrir els ulls de cop. La foscor s’havia fet encara més densa. El rellotge grinyolava, com si una força invisible intentara aturar-lo de nou.

—Què fem? —va cridar la Júlia.

El conserge va mirar-nos, desesperat.

—Necessitem fixar el temps. Si l’ombra torna a la realitat, no podrem revertir-ho.

—Com ho fem? —va preguntar la Marta.

El conserge va mirar el rellotge, i després a la clau.

—Necessitem que el rellotge marque l’hora exacta en què la clau es va perdre. Això tancarà el cicle i restablirà l’ordre.

Vaig mirar el rellotge. Les agulles es movien erràticament, com si lluitaren contra una força oposada.

—Quina hora era quan vas perdre la clau? —vaig preguntar.

El conserge va obrir la boca… i es va quedar en blanc.

—No ho recorde

El meu cor es va glaçar.

—Com que no ho recordes?!

—El temps… està trencat. Ha començat a esborrar fragments de la meua memòria.

Vaig sentir una sensació de vertigen. Estàvem lluitant contra alguna cosa molt més gran del que podíem comprendre.

—Hem de provar alguna cosa! —va dir la Marta.

El conserge va respirar fondo i va assenyalar el mecanisme del rellotge.

—Potser si el fem anar enrere lentament, podrem veure el moment en què es va perdre la clau. Però ha de ser exacte. Si ens equivoquem…

No va acabar la frase.

—Doncs no ens equivocarem —va dir la Marta, decidida.

Vaig mirar el mecanisme, ple d’engranatges antics i polsosos. Hi havia una palanca al costat.

—Aquesta palanca… podria fer girar el rellotge manualment —va dir la Júlia.

—Fem-ho! —va insistir la Marta.

Ens vam mirar, respirant profundament, i vaig prémer la palanca.

El rellotge va començar a girar enrere. Lentament al principi, després més ràpid. L’ombra va llançar un crit esgarrifós.

—NOOO!

Un vent huracanat ens va envoltar, i la foscor va començar a retorçar-se al voltant nostre. Vaig sentir com si fórem absorbits per un remolí invisible.

—Continua! —va cridar el conserge.

Vaig prémer la palanca amb totes les meues forces.

I de sobte…

Tot es va aturar.

El vent, l’ombra, el rellotge. Tot es va quedar en un estat estrany, com si el temps mateix haguera deixat de fluir.

I en aquell silenci absolut, una veu va parlar darrere nostre.

—Interessant…

Ens vam girar de cop.

Allí, enmig de la torre, hi havia una figura. No era una ombra. No era una persona. Era… alguna cosa entre les dues coses.

Ens mirava amb uns ulls que no eren ulls, sinó forats negres.

—Pensava que ningú vindria mai a reparar el rellotge…

La seua veu era tranquil·la, gairebé divertida.

Vaig sentir la Carla tremolar al meu costat.

—Qui… qui ets?

La figura va somriure, si és que allò podia considerar-se un somriure.

—Soc el que ve després.

I aleshores… el rellotge va fer un últim tic-tac.

I tot va tornar a moure’s.

La torre es va omplir de llum. L’ombra va desaparéixer. El conserge va caure de genolls, exhaust.

Però la figura continuava allí.

Va fer un pas cap a nosaltres.

—Això no s’acaba aquí.

Vaig sentir una pressió al cap. Un avís. Una promesa.

—Ens tornarem a veure.

I abans que poguérem dir res més, la figura es va desfer en el vent.

Vam quedar en silenci, mirant-nos, intentant assimilar què havia passat.

El rellotge funcionava. El temps s’havia restablert.

Però alguna cosa dins meu em deia que res tornaria a ser igual.