El vent es va aturar de sobte, i una ombra va aparéixer a l'horitzó, darrere de la torre. Vaig intentar mirar amb més detall, però la foscor ho feia tot més inquietant. L'ombra es movia lentament, com si no volgués fer soroll, i tot es va quedar en silenci. El tic-tac del rellotge, que semblava venir de la torre, ens va envoltar, més intens que mai. Tots ens vam quedar quiets, observant. El cor em bategava tan fort que em pensava que em sentien des de l'altre costat del parc.

—Què és això? —va preguntar la Carla, amb una veu tremolosa.

El conserge, que semblava haver recuperat una mica la seua compostura després de prendre la clau, va mirar cap a la torre amb una expressió que no vam saber interpretar. Tenia una mirada d’angoixa, com si estiguera esperant alguna cosa terrible.

—No sé què és —va respondre amb la veu baixa—, però no és bo. Hem de portar la clau a la torre abans que siga massa tard. Ràpid!

Va començar a caminar, accelerant el pas, i nosaltres, sense pensar-hi massa, el vam seguir. Els nostres passos ressonaven pel parc buit, i el silenci que ens envoltava era tan dens que ens feia sentir com si alguna cosa anara a succeir en qualsevol moment. Vaig mirar a la meua dreta i vaig veure la figura del conserge movent-se ràpidament, quasi com si estiguera fugint d'alguna cosa. La Marta va ser la primera a trencar el silenci.

—Què vol dir això que el temps s'aturarà si el rellotge no funciona? Com pot ser? —va preguntar, encara sense entendre del tot la gravetat de la situació.

El conserge va girar-se cap a ella, i per un moment, vaig veure una expressió d’inquietud en els seus ulls. La llum dels fanals jugava a crear ombres llargues sobre el seu rostre. Quedava clar que alguna cosa el turmentava.

—No és tan senzill —va començar a dir, parant-se per un instant—. Els antics artesans que van construir la torre van integrar màgia en el rellotge. La clau, que és més que una simple eina, és el lligam entre la torre i l'espai temporal. El rellotge no només mesura el temps, sinó que el controla. Quan la clau es perd, les forces del temps poden començar a desfer-se. L'únic que pot restaurar l'equilibri és tornar a inserir la clau al seu lloc.

Un calfred em va recórrer l'espina dorsal. Tot això sonava tan impossible, tan fantasiós, que ni jo mateixa ho podia creure. Però alguna cosa en la seua mirada em feia pensar que potser no estàvem davant d’una fantasia. Vaig mirar al meu voltant, com si buscara una sortida, però tot el que veia era la torre, imponent i distant, com una ombra que s’estenia per tot el parc.

Quan vam arribar a la base de la torre, el conserge va mirar cap amunt i va fer un gest amb la mà que va deixar-nos en suspens.

—La porta secreta. Està just a l'altre costat de la torre. Només es pot obrir amb la clau.

La torre era colossal, les seues parets eren d’una pedra fosca que semblava absorbir tota la llum, deixant només ombres al voltant. El vent va començar a bufar de nou, i el soroll de les branques dels arbres es va fer més intens, com si alguna cosa ens observara des de les altes parets de la torre.

—I com sabem on és aquesta porta secreta? —va preguntar la Carla, amb un fil de veu.

El conserge va avançar cap a la paret de la torre i va començar a palpar-la amb les mans. Després d’uns instants de silenciosa recerca, va fer una pausa i va assenyalar una zona concreta de la roca.

—Aquí. Hi ha una línia que és quasi invisible. Quan hi poses la clau, s’obri.

Va treure la clau i la va posar sobre la línia que havia indicat, i en aquell moment, va succeir el més inesperat: un so metàl·lic va ressonar a la paret, com si alguna cosa estigués desenganxant-se a l'interior de la torre. Un llum tènue va començar a brillar entre les roques, revelant una porta oculta que fins aquell moment no havíem vist.

—Ràpid, entreu. El temps no ens perdona —va ordenar el conserge, i sense més dilació, va obrir la porta.

Vam entrar tots junts a la torre, i el vent que sortia de dins era fred i sec, com si vingués directament d’un lloc antic i desconegut. A mesura que ens apropàvem a l’interior, el silenci es feia més pesat. La torre semblava tenir vida pròpia. Els murs eren coberts de runes i inscripcions antigues, com si els secrets d’un altre temps hagueren quedat atrapats allí. Unes escales empinades s’alçaven davant nostre, cobertes de pols i abandonades des de feia dècades, si no segles.

El conserge va avançar cap al centre de la sala, on hi havia un gran rellotge antic, amb engranatges visibles i una esfera enorme que estava totalment parada. Vaig sentir una pressió al pit. La imatge d’aquell rellotge aturat m’angoixava. No només perquè estava allà des de feia segles, sinó perquè semblava que tot el que passava al nostre voltant estava lligat a aquell rellotge.

—Aquí és on la clau ha de ser posada —va dir el conserge, mentre es preparava per a inserir-la a la ranura del rellotge.

La Marta, que fins aleshores s’havia mantingut força serena, es va apropar al conserge amb cautela. Els seus ulls brillaven d'inquietud, i les mans tremolaven, però semblava disposada a afrontar el que fos necessari.

—Si el temps s'atura… què passarà amb nosaltres? —va preguntar amb una veu baixa però ferma.

El conserge va mirar-la fixament, i vaig notar que les seues pupil·les es dilataven com si estigués recordant alguna cosa que feia mal. Va abaixar el cap per uns segons abans de respondre.

—No ho sé exactament —va murmurar—. Però el que puc dir és que el temps, com nosaltres, no és el mateix quan s'atura. Tot es torna confús, fora de lloc. Alguns records poden desaparéixer, altres potser es crearan a la força. El temps és fràgil, i quan el rellotge deixe de funcionar, res serà el mateix.

Vaig sentir un calfred. La idea de perdre els nostres records, de no saber què passaria amb nosaltres, em va envair d’una por profunda. La Carla també va notar-ho, i es va agafar a la Júlia amb força.

—No podem permetre que això passe —va dir, més per convicció que per seguretat. La Júlia va assentir, també amb el rostre seriós.

El conserge va inserir la clau amb un gest lent, quasi reverencial. Quan la clau va encaixar, un so greu va ressonar, com si tota la torre es despertés de la seua son. Els engranatges van començar a girar lentament, i la gran esfera del rellotge es va moure. Però en aquell mateix moment, va passar alguna cosa que vam començar a percebre des de la profunditat de la torre: una ombra enorme va créixer a la paret, i el tic-tac del rellotge va tornar-se frenètic.

Un crit de la Carla va trencar el silenci:

—Què és això?

Tots vam girar els ulls cap a la paret, on l'ombra semblava cobrar forma. Vaig sentir una sensació de fred intens, com si el temps mateix s’estiguera doblegant al voltant nostre. Un vent estrany va començar a bufar des de les profunditats de la torre, fent que les inscripcions en les parets es mogueren, com si foren vives. La llum de la torre es va apagar, deixant-nos en la foscor absoluta.

—No és possible —va murmurar el conserge, espantat—. Alguna cosa va malament…

De sobte, tot es va aturar. La llum va desaparéixer, i la torre va quedar sumida en un silenci mortal. Un calfred em va recórrer l'espina dorsal. Allò no semblava natural.

—Què està passant? —vaig murmurar, gairebé sense alé.

La Marta va fer un pas endavant, decidida com sempre, malgrat la por. Va mirar al conserge amb una força que semblava desafiar la mateixa foscor.

—Digues-nos què hem de fer. Si alguna cosa va malament, ho solucionarem. No deixarem que tot això passe.

Però el conserge es va quedar en silenci, amb els ulls fixos al rellotge. Era com si no pogués entendre el que estava veient.

Vaig mirar la Marta, i amb el gest, vaig dir:

—Haurem de resoldre-ho nosaltres mateixes, no podem esperar més.

El temps seguia parat. El que havia començat com una tarda de diversió al parc s'havia convertit en una aventura desconeguda, i alguna cosa em deia que el més perillós encara estava per arribar.