Estàvem al parc, com sempre, després de l’escola. Era una nit d’octubre, freda, amb el vent que feia ballar les fulles dels arbres. La llum dels fanals il·luminava les ombres i feia que tot semblés una escena d’una pel·lícula de misteri. Nosaltres, com de costum, havíem quedat per parlar, riure i passar l’estona. La Júlia havia portat unes galetes que havia fet la seva mare, i la Carla no parava d’explicar-nos coses sobre el noi que li agradava. Jo escoltava, encara que, com sempre, preferia observar al meu voltant. Sempre m’ha agradat fixar-me en els petits detalls, en coses que semblen insignificants, però que a vegades acaben sent importants.



A l’altre costat del parc, assegut en un banc vell i rovellat, hi havia el conserge de l’institut. El véiem sovint per l’escola, però mai li féiem massa cas. Sempre semblava molt tranquil, fent la seva feina sense molestar ningú. Però aquella nit, hi havia alguna cosa estranya en ell. Estava encorbat, amb les mans al cap, i semblava que tremolava. La seva figura es confonia amb les ombres, però els seus sanglots s’escoltaven clarament a la distància.



—Què li passa? —va preguntar la Carla, amb els ulls oberts com a plats mentre mirava cap al banc.



—No ho sé, però fa por… —va murmurar la Júlia amb la veu trencada. Jo també estava espantada, però no volia mostrar-ho davant de les altres. Sempre em feia la valenta, encara que per dins estigués morta de por.



La Marta, la més decidida de totes, va fer un pas endavant i es va girar cap a nosaltres.



—No podem deixar-lo així. Hem d’anar a veure què li passa —va dir amb determinació.



—Estàs boja? I si ens crida o… jo què sé, si li passa alguna cosa estranya? —va replicar la Carla, abraçant-se a la seva motxilla com si fos un escut.



—Si fos el teu avi, no voldries que algú l’ajudés? —li va contestar la Marta, aixecant una cella. I sense esperar resposta, va començar a caminar cap al banc.



Ens vam mirar entre nosaltres, insegures, però al final vam decidir seguir-la. Jo sentia el cor bategar ràpidament a mesura que ens apropàvem. Quan vam arribar al banc, la Marta va parlar amb veu suau:

—Està bé, senyor? Necessita ajuda?

El conserge va aixecar el cap de sobte, com si no s’hagués adonat que estàvem allà. Els seus ulls estaven plens de llàgrimes, i la seva mirada era tan perduda que em va fer un nus a la gola. Va mirar-nos amb desconcert, com si fórem desconegudes.



Durant uns segons, va ser com si el temps s’aturara. Només se sentia el vent, que xiulava entre les branques dels arbres, i el soroll de les fulles caient. Finalment, amb una veu tremolosa, va parlar.



—He perdut alguna cosa molt important… —va dir, intentant contenir els seus sanglots.



—Què ha perdut? Potser el podem ajudar a buscar-ho —va preguntar la Marta, mentre nosaltres només el miràvem sense saber què fer.



El conserge va inspirar profundament, intentant calmar-se. Les seves mans tremolaven mentre parlava.



—La clau… la clau del rellotge de la torre.



Ens vam mirar sense entendre res.



—Un rellotge de la torre? Però si la torre està abandonada, ningú la utilitza… —va dir la Júlia, desconcertada.



—No és un rellotge qualsevol… —va sospirar ell, mirant cap al cel com si busqués alguna cosa a la foscor—. És un rellotge molt antic. I sense la clau, el temps s’aturarà.



—S’aturarà? Què vol dir? —va preguntar la Carla, amb un to més nerviós que curiós.



El conserge va mirar-la fixament, i aquella mirada ens va posar la pell de gallina. Era com si sabera alguna cosa que nosaltres no podíem entendre.



—És difícil d’explicar… però aquest rellotge manté l’ordre de les coses. Si no funciona, el temps es descontrolarà. Tot es podria aturar o, pitjor encara, començar a anar enrere. He de trobar la clau abans que siga massa tard.



Hi havia alguna cosa en la seva veu que ens feia dubtar entre pensar que estava boig o creure’l. Però la Marta, com sempre, va ser la primera a reaccionar.



—D’acord. Podem ajudar-lo a buscar-la. Com és aquesta clau?

—És gran, de ferro… i té un sol gravat al cap. Crec que l’he perdut aquí al parc, però podria estar a qualsevol lloc.



Ens vam separar per diferents zones del parc, aixecant branques, mirant sota les fulles i explorant cada racó. Feia fred, però el nostre cor bategava amb força per l’emoció i els nervis.



Després de gairebé mitja hora buscant, la Marta va trobar una caixa de fusta amagada entre uns arbustos.



—He trobat això! —va cridar, fent que totes ens apropàrem ràpidament.



La caixa era petita i estava coberta de pols, però quan la va obrir, totes vam contenir la respiració. A dins, brillant sota la llum de la lluna, hi havia la clau.



Ens vam mirar en silenci, i per un moment vaig sentir com si alguna cosa estranya estiguera a punt de començar.



—Sembla… màgica, oi? —va xiuxiuejar la Júlia.



—Anem amb ell, ràpid —va dir la Marta, trencant el moment.



Però en el moment en què el conserge va agafar la clau, el vent es va aturar de sobte, i una ombra va aparéixer darrere de la torre, com si algú o alguna cosa ens estiguera observant.



I allà, en aquell silenci, vam sentir un tic-tac que semblava sortir de la foscor mateixa.



Així va començar tot.