Recordo perfectament el dia en què començaren els meus problemes. Era de bon matí. L’aire congelat que portava la neu havia robat al cel el seu blau viu, i a canvi li havia deixat un blanc descolorit, monòton, com els dies per als presos i els guardes del gulag. Ja feia vint minuts que havia començat la meva jornada. Era a fora, vigilant la filera de presos que sortien del mòdul cap al control de seguretat abans d’anar a les zones de treball. Caminaven solemnement, amb les dues cames lligades per unes cadenes i les mans emmanillades, tot mentre sonava pels altaveus un himne: “No retrocedirem en la batalla per la nostra capital..., com un mur indestructible, un baluard d'acer, dispararem i destruirem l'enemic”.

Tenia la mirada suspesa en les figures que en processó es dirigien cap al control, quan de sobte vaig sentir un crit.

-Andreyevich!

Em vaig voltar, i vaig descobrir que era un oficial que em cridava des de la porta de sortida. Va continuar, amb les paraules que cap guarda voldria escoltar:

-Tovarisch maior t’espera al seu despatx.

No vaig dir res. Amb els ulls expressant la major de les pors que podia tenir algú en la meva situació, vaig dirigir-me cap endins ignorant la processó de reclosos, els meus companys i tot allò que m’envoltava. Tractava de mantenir el meu interior en silenci, però constantment m’atacaven la por i les meves preocupacions: per què voldrà parlar amb mi el director?, és que potser no he estat correcte en les meves tasques? En el moment que menys m’ho esperava, em vaig adonar que ja havia arribat i em trobava just al davant de la porta. Em vaig quedar paralitzat uns segons. A la meva ment es feu un silenci total. Sense adonar-me’n, involuntàriament vaig tocar la porta i vaig entrar. Allà era ell, el Vasilev, dret i amb la mirada perduda en la finestra. En sentir la porta es va voltar i em va dirigir la paraula endevinant que era jo.

-Priviet.

-Priviet, tovarisch maior.

-Com podràs deduir, no he ordenat la teva presència per una ximpleria. Vull que t’encarreguis personalment d’un assumpte, i com entendràs, això no pot sortir d’aquí.

-Com vostè mani, senyor director.

-Doncs t’explicaré. Fa uns dies que entrà a la presó un nou reclòs. Era un antic contrabandista de la península de Kamtxatka, que per descomptat, va mantenir relacions amb l’exterior. Tot i que això va tenir lloc al passat, les autoritats no se’n refien que no pugui tenir cap contacte que posi en perill l’honor de la Mare Pàtria.

-Si no és molèstia que pregunti, quina relació té amb mi aquest assumpte?- Li vaig preguntar, interrompent-ho.

-Em permetria acabar, tovarisch?- Va afegir ell, amb un to fred i seriós.

-Da, tovarisch maior.

-Gràcies. Doncs tal com estava exposant, les sospites sobre aquest antic contrabandista haurien quedat en no res si no fos perquè quan les autoritats demanaren per ell a ca seva va intentar fugir, però no arribà molt lluny.

-Sort que el van enxampar, oi que sí?

-Sí. Però aquest home és un veterà tractant i evadint les autoritats. No em refio d’ell. No només és un experimentat dins el seu món, sinó que estic segur que durant la seva carrera criminal ha comptat amb contactes per ajudar-ho alguna volta.

-Crec que començo a entendre…

-No se m’acudeix ningú d’aquí dins, però vull evitar que una ovella ronyosa embruti el meu ramat, com comprendràs. Per això vull que el vigilis discretament, sense que se n’adoni. Vull saber si es relaciona amb algú, sigui reclòs o un guàrdia. He d’estar segur que aquest criminal no estigui pertorbant l’ordre del meu centre.

-Ho entenc a la perfecció, tovarisch maior, però per fer-ho necessito el nom del nostre home.- Vaig afegir, amb inseguretat.

-És clar, ho estava oblidant. És el Dimitri Melnikov. És un home canós i arrugat, que fa cara de bona gent. Però recorda, no te’n refiïs.

-Sí senyor, com vostè digui.

-Doncs pot retirar-se, i recordi que això no pot sortir d’aquí.

-Sí, senyor.

Vaig posar-me el barret de l’armada i vaig tornar enfora. Vaig veure que a la processó dels presos del control s’hi havia afegit un guarda darrere d’ells. Sort que coneixia aquell oficial, i em va acceptar canviar-me el lloc.

-Tovarisch! Ja els acompanyo jo!

-Segur?

-Da, tovarisch, necessito prendre l’aire fresc.

-Com vulguis.

-Spasiba, camarada.

En arribar a la zona de treball, vaig passejar entre els rostres de tots els presos, ara treballant amb els seus pics per a la Mare Pàtria. Vaig localitzar el meu home, una mica apartat de les figures uniformades, i el que vaig descobrir em va trencar: aquell antic contrabandista havia estat professor meu a l’escola. No podia creure que ell portés aquella doble vida. Però tot va anar pitjor quan de lluny vaig veure que se li acostava el Mikhaïl, de les úniques persones en què podia confiar. Vaig girar-me per fingir que no m’estava fixant en ells, però vaig voltar el coll ràpidament, i en un instant vaig veure com el meu amic li donava un sobre que el Melnikov amagà dins la butxaca. No podia creure que allò estigués passant. Ara hauria d’informar el Vasilev, i la pena que patiria el Mikhaïl no seria qualsevol. Acabaria com a reclòs.

Quan tots dos es van separar, em vaig acostar al Melnikov, que en veure’m encara em recordava. Ell va somriure, com de joia, però tot i que aquell home sempre m’havia inspirat confiança, no podia fingir alegrar-me de veure’l aquí.

-Aleksandr, quina sorpresa! És increïble com has canviat des que ens vam conèixer, quan encara eres un infant. -Va dir ell, amb un somriure natural.

Jo, solemnement i amb cara de preocupació, vaig ometre la informació que ja tenia sobre ell i vaig voler saber-ho en primera persona, de manera que no vaig trigar a fer-li directament la pregunta.

-Per què estàs aquí?