Mortífer és, sense cap mena de dubtes, la paraula que defineix perfectament el Dia del Reclutament. Ets conscient, de la manera més horrible, que des del moment en què comences a vestir el teu uniforme, estàs condemnat a poder esdevenir màrtir d’una causa i un govern que mai vas desitjar.

I no només això, sinó que també tens l’obligació d’acabar amb qualsevol persona que representi un risc cap a l’estat, i per descomptat, també amb tots aquells que han estat acusats de trair la mare pàtria. És per això, que de la mateixa manera que ara sóc un funcionari de presons, per qualsevol ximpleria, l’endemà podria esdevenir jo el reclús.

Recordo perfectament el meu Dia del Reclutament. Era la vesprada d’un divendres, la nit era fosca, les estrelles parpellejaven i es podien apreciar els diminuts flocs de neu que queien de l’obscuritat pròpia de les nits de Moscou.

La presó era secreta, per la qual cosa no hi apareixia als mapes, de manera que vaig haver de seguir les indicacions que m’havien donat per arribar-hi. Per arribar, mentre conduïa, vaig haver d’aturar-me a una mena de caseta de control.

-Bona nit, cap a on va, camarada?

-Sóc l’oficial Aleksandr Ivànovich Petrov. Vinc a…

I sense deixar-me acabar, va dir seriós i sense amabilitat:

-Pot continuar.

Vaig pujar la finestreta i, mentre tornava a engegar el cotxe, vaig poder veure a l’interior de la caseta un oficial més, assegut a una taula, amb una ampolla de vodka i cartes de joc a la mà. A diferència del tracte que m’havia donat el company, pareixia que reien i que estaven tranquils. Això em va donar una mica de pau i confiança.

Vaig continuar per aquella carretera i, un kilòmetre després d’haver passat el control, vaig començar a veure la presó. Vaig quedar impressionat pel fet que tot aquell espai que havia recorregut no estigués enregistrat als mapes. La presó existia i no existia.

Vaig haver de passar per una caseta de control més, però aquest cop, tot havent-me aturat, de seguida l’oficial, molt seriós, que es trobava a fora dret, va fer ràpidament un gest amb el braç indicant-me que continués cap endavant. Vaig estacionar el cotxe en un petit aparcament, em vaig cordar bé la jaqueta i vaig sortir. Els flocs de neu distorsionaven lleugerament el paisatge del llum de la presó, i aquest efecte aportava encara més fredor.

En entrar a la porta, em vaig trobar amb una mena de recepció presidida per dos oficials. Vora les diferents portes, també hi havia més funcionaris custodiant les entrades, els passadissos i les escales, i puc assegurar, que tots tenien la mirada recta i fixa, com si fossin robots. El color de les parets era fred, no molt cuidat, i combinava un blanc brut amb una mena de verd que a simple vista pareixia negre. La veritat és que el clima que es respirava a dins no era gaire agradable; era fred i silenciós.

Vaig identificar-me als oficials de la recepció; seguidament, un d’ells va començar a parlar per telèfon molt fluixet i em va dir que l’acompanyés. Em va portar cap a un vestidor. Allà em vaig posar l'uniforme, el cinturó amb la pistola i el barret de l’armada. L’oficial que m’havia portat fins allà em va dir que el director de la presó m’esperava al seu despatx. Vaig sentir cert calfred pel cos, però vaig tractar de mantenir la calma.

En arribar, va tocar la porta, va obrir i em va espitjar lleugerament per entrar. El director li va dir a l’oficial que posés en marxa el tocadiscs. Quan ho va fer, se'n va acomiadar i ens va deixar tots sols. Es va començar a sentir la veu d’un tenor cantant: “Ni tan sols se senten cruixits al jardí, aquí tot es congelà fins al matí…” Els dos romaníem en silenci, mentre ell prenia un cigar, i el tenor continuava: “El riu es mou i no es mou, tot fet de plata lunar. La cançó s’escolta i no s’escolta. En aquests vespres tranquils, la cançó s’escolta i no s’escolta. En aquests vespres tranquils…”. De sobte, va trencar el silenci i començà a parlar:

-Ja saps quina és la teva feina.

-Sí, senyor.

-No cal que digui que si fas qualsevol ximpleria, la meva consciència no em permetrà cobrir-te i hauràs de patir les conseqüències dels teus actes.

-Sí senyor.

-Doncs ja saps el que has de fer. Pots marxar.

Tenir davant meu aquell home em paralitzava. Diuen que la por paralitza, però no crec que només fossi por. Mentre en la meva ment estava atònit, el tenor acabava la cançó ara acompanyat per un cor: “tu tampoc no t’oblidis d’aquestes nits de Moscou. Tu tampoc, no t’oblidis d’aquestes nits de Moscou”.

En sortir, l’oficial que m’havia portat fins al despatx em va portar a un punt de vigilància. Allà vaig conèixer el Mikhaïl, el meu company durant moltes vigilàncies. Només mirant-nos, vam entendre que cap dels dos desitjava estar allà i ens vam comprendre mútuament. Després de molt de temps, vaig sentir que podia confiar en algú que no fos de la meva família. Vaig trobar un amic, i, com diuen, un amic fidel és un refugi segur, qui el troba, ha trobat un tresor. I jo no només l’havia trobat, sinó que ho havia fet en un món on els homes viuen i no viuen, on la pau regna i no regna, on la llibertat se sent i no se sent, on la fidelitat s’aprecia i no s’aprecia.