El Dia del Reclutament sempre és el més mortífer. Potser per això l’alba és especialment bonica, perquè sé que, per a mi, podria ser l’última.



Ajusto les corretges de la feixuga motxilla de lona i pujo com puc per l’ampla escala de la fortalesa de pedra que anomeno casa. El nociu fred que regna als carrers tant de dia com de nit pareix paralitzar cada vegada amb més força les meves cames.

Entro a la fortalesa, i, de sobte, sento dràsticament el canvi de temperatura a la calentor que conserva tot temps la casa. Encenc el llum i començo a llevar-me l’uniforme; em llevo el barret i descordo cada botó de la gruixuda jaqueta amb les inscripcions de l’armada soviètica. El soroll dels meus moviments amb el parpelleig d’algun llum trenca el profund silenci que impera en la buida casa.



Entro en la cuina; la miro detingudament mentre penso amb que podria apagar la fam que porto des que vaig començar el torn a la nit. Prenc unes pastilles dels equipatges militars per fer ràpidament un senzill brou. Poso l’aigua a bullir, introdueixo les pastilles i mentre es completa vaig al menjador. Em sec al sofà i començo a mirar el correu.



Només havien passat cinc segons quan de sobte el telèfon va interrompre el meu petit descans. No sabia qui podia estar trucant-me: feia mesos que no sentia el to d’aquell telèfon.



–Escolta, no tenim molt de temps. No sé com ha pogut estar, però hem estat descoberts.



Era la veu del Mikhaïl. Semblava que estava molt nerviós: el seu fil de veu era inestable i es travava a cada paraula que deia.



–Què ha passat? Qui ha estat?- Vaig dir.



–Era ja a ca meva, quan un company ha trucat i m’ha explicat el següent: sembla, que alguna persona anònima ha trucat al director i li ho ha explicat tot; tant el que estem fent amb el Sasha com qui som nosaltres.



–I ara que hem de fer?

–Hem de fugir com sigui, no podem continuar aquí. Ara mateix no puc utilitzar paraules concretes que puguin incriminar-me; t’estic cridant des d’una cabina telefònica, al carrer passa gent i no vull cridar l’atenció de ningú, tot i que és molt possible que prompte es faci públic el que ha passat i l’exèrcit demani la col·laboració dels ciutadans per trobar-nos.



–I que faràs?

–El que jo faci no és important. Potser aquesta és l’última vegada que parlem. Si les coses van com penso que han d’anar, durant les pròximes hores vagaré pels carrers de la ciutat intentant passar desapercebut. Com encara l’exèrcit no ha fet res públic, no crec que tingui gaire problema.



–Ja, però potser donen l’alerta als ciutadans.



–No crec que comencin a estendre aquesta informació abans del migdia o fins i tot a la nit; primer intentaran solucionar-ho pels seus mètodes sense implicar a ningú que no sigui de l’exèrcit. Mentrestant, sortiré discretament del nucli urbà i aniré cap al refugi. Abans que diguis res, sí, soc conscient que estic posant-te en perill. Però tu sols has de quedar-te allà, preparar una motxilla amb allò que sigui imprescindible i restar allà fins que jo arribi. Si abans de la nit no he arribat, serà perquè he estat enxampat. Si això succeeix, he de dir que ha estat un plaer treballar amb vosaltres, tant de bo els nostres camins tornin a creuar-se, i l’única cosa que ja podré fer, és desitjar-vos molta sort.



I en aquell moment va finalitzar la trucada. Quasi no ho podia creure; estava paralitzat. Amb les meves mans bellugant-se pels nirvis, vaig deixar el telèfon al seu lloc. Amb la mirada fixa perduda, reflexionava molt a poc a poc tot allò que el Mikhaïl havia dit. Jo sempre havia estat conscient del risc i les conseqüències que hi havia en fer negocis amb un reclús, però mai havia vist la meva condemna tant a prop meu. Sabia que això podia passar, però mai m’ho havia plantejat seriosament.



M’acosto a la cuina per acabar amb la sopa. Mentrestant, segueixo meditant en el meu cap: ho vaig fer per què m’avorria? És que necessitava viure alguna experiència excitant? Recordo que el meu primer dia –el Dia del Reclutament– ho vaig passar molt nirviós, però va ser un dia feliç i tranquil comparat amb aquest. Sento una pressió que em fa penedir-me, però per l’altra banda, si mai ho hagués fet, la meva vida hauria estat molt avorrida els últims mesos.