El cel estava gris el dia del funeral d’en Joan. No d’aquella manera tràgicament poètica en què tot sembla enfosquir-se quan el món s’acomiada d’algú, sinó d’una manera rutinària, com si la natura no volgués immiscir-se en el dolor dels vius. No hi havia tempesta, ni pluja fina, ni tan sols un vent que s’endugués l’aire dens que flotava sobre la multitud. Només una calma asfixiant, una quietud inquebrantable que semblava fer ressò del silenci entre els presents.
En Xavi es mantenia apartat, amb les mans a les butxaques de la seva jaqueta fosca. Observava els rostres dels assistents: alguns genuïnament afligits, d’altres amb una expressió indesxifrable, com si no sabessin exactament què sentir. La mare d’en Joan era al costat del fèretre, el rostre tan pàl·lid que semblava esculpit en marbre. El seu pare, dempeus al seu costat, li agafava la mà amb una fermesa desesperada, com si fos l’únic que el mantenia ancorat a la realitat. Hi havia amics, coneguts, veïns del poble que gairebé no havien parlat amb en Joan però que ara eren allà, com si la seva simple presència pogués esborrar la culpa d’haver format part d’una societat que mai no l’havia entès del tot.
Les paraules dels presents es barrejaven en murmuris apagats, com si ningú no s’atrevís a parlar en veu alta sobre el que realment havia passat. Però en Xavi ho sabia. Tots ho sabien. En Joan no havia marxat en un accident ni per una malaltia sobtada. S’havia llevat la vida. I encara que ningú ho deia, encara que tothom evitava el tema amb una cortesia perversa, la veritat pesava en l’ambient amb més força que qualsevol oració pronunciada aquell dia.
El cementiri era ple d’aquelles mateixes persones que els havien mirat amb desconfiança quan eren nens. Aquells que els havien ensenyat a callar, a amagar-se. A mentir-se a si mateixos. Ara eren allà, fingint tristesa, escampant paraules buides a l’aire, com si això els pogués redimir. En Xavi va sentir ràbia, una fúria sorda que es va barrejar amb la seva tristesa. On eren quan en Joan els va necessitar? Quantes vegades havien ignorat el seu dolor, havien rigut quan la seva veu tremolava, havien mirat cap a una altra banda quan més suport necessitava? On era ell?
Quan la cerimònia va acabar i la terra va caure sobre el taüt amb un so sec, en Xavi va sentir que alguna cosa dins seu es trencava.
Es va quedar una estona més, observant com la gent s’allunyava en silenci. Alguns van fer promeses de recordar en Joan, d’altres simplement van marxar, com si la seva presència al funeral hagués estat una obligació social més que un acte sincer de comiat. Va sospirar. No tenia sentit pensar-hi ara. En Joan se n’havia anat i cap d’aquelles preguntes tindria resposta.
El poble era petit i cruel. Els havia fet créixer amb la certesa que uns ulls aliens sempre els observaven, avaluaven els seus gestos, la seva manera de parlar, qualsevol indici de diferència. En Joan sempre havia estat més fràgil, més silenciós. Als tretze anys, va deixar de jugar a futbol a la plaça perquè els altres nens el feien caure amb més força de la necessària. Als catorze, la seva mare va deixar de pentinar-li els cabells amb cura perquè “ja era hora que semblés un home”. Als setze, en Xavi el va trobar al carreró darrere l’església, tremolant, amb la camisa esquinçada i el llavi partit. Mai li va dir qui havia estat, però no calia. En Xavi en sabia la raó.
Un dia qualsevol, després d’una tarda observant els trens allunyar-se de l’estació, somiant a pujar en un d’ells algun dia, va començar a ploure. Tots dos van córrer entre rialles i empentes sota una marquesina, buscant refugi. Quan en Xavi va mirar en Joan, amb l’aigua lliscant-li pel rostre i un somriure que gairebé mai s’atrevia a mostrar, no va poder més. En Xavi volia més. Més que mirades, més que el frec dels seus braços i cames, més que el coqueteig absurdament interminable. Volia tastar els seus llavis, el seu coll, les seves galtes, tot. Volia enfonsar els dits en els seus cabells i sentir com l’electricitat de l’amor el travessava. Volia apropar-se a en Joan i no deixar-lo anar mai més.
Li va agafar les mans per cridar la seva atenció i va veure com els ulls daurats d’en Joan li revelaven que pensava el mateix quan es van trobar amb els seus.
—Besa’m —va murmurar, i això va ser tot el que en Joan va necessitar perquè en Xavi el besés com si cada fibra del seu ésser s’estigués morint i en Joan fos la seva medicina.
Es sentia més viu. Més fort, més feliç.Se sentia a casa. Els seus braços eren casa seva, i per primera vegada va deixar de sentir la necessitat d’escapar d’aquell poble. Però aleshores, uns nois que anaven a la seva mateixa església van aparèixer, buscant refugi de la pluja igual que ells. Tot i que en Joan es va apartar ràpidament, fent veure que inspeccionava unes pintades a la paret, era obvi que els havien vist.
Els dies següents els van passar junts, amb en Xavi temença que li fessin mal de nou. En Joan li parlava dels seus somnis en veu baixa, com si tingués por que algú els descobrís fent alguna cosa que no havien de fer una altra vegada. Parlava de com volia marxar del poble, anar-se’n a un lloc on ningú el jutgés per ser qui era.
—Només vull un lloc on no hàgim d’explicar-nos tot el temps, on ningú ens miri estrany. —Deia, amb els ulls mig closos pel sol.
En Xavi no contestava. Mai no sabia què dir-li, només assentia. Perquè, en el fons, ell també volia fugir. Però no ho van fer. Es van quedar. I en Joan, al final, no ho va poder suportar.
Ara, dret davant la tomba acabada de tancar, en Xavi es preguntava si alguna vegada l’havia conegut de debò. Si mai havia vist res més enllà de la tristesa d’en Joan, de la seva rialla trencada, dels seus silencis que pesaven més que les paraules.
Algú va posar una mà sobre la seva espatlla. Era la germana d’en Joan, amb la mirada cansada i els ulls inflats de tant plorar.
—Per què? —va murmurar. Per què? Per què ell? Per què ningú no el va poder salvar?
En Xavi no va respondre i va apartar la mirada, perquè no tenia respostes. Només records, i el pes insofrible de tot el que mai no havia dit.
Aquella nit va tornar a la casa de la seva infantesa, on havia decidit quedar-se, ara buida excepte per un parell de mobles i un matalàs que una veïna li havia deixat. Seient en un racó, va encendre el mòbil per mirar el darrer missatge d’en Joan. La pantalla va il·luminar la seva mirada cansada, l’única llum en aquella habitació, ja que les persianes continuaven tancades.
"No vull ser un fantasma a la meva pròpia vida. No vull que em recordin com algú que va patir. Vull que recordin el meu riure, el meu amor per les coses petites, les meves ganes de trobar un lloc on ser lliure. Però no el vaig trobar."
En Xavi va prémer el mòbil amb força, les mans tremolant, i va sentir les llàgrimes lliscar-li galtes avall, aquelles que tant s’havia esforçat per contenir durant el funeral. Havia estat un dia llarg, i no hi ha res de dolent a plorar després d’un dia així. Es va prometre a si mateix que mai no esborraria el missatge, com si, en fer-ho, pogués empresonar en Joan dins d’aquelles paraules.
Va tancar els ulls i es va deixar inundar pels records. El riure d’en Joan, la seva veu tremolosa quan li confessava les pors, la manera com li agafava la mà quan creia que ningú els veia. Recordava la seva infantesa, els estius abrusadors en què l’asfalt es desfeia sota els peus descalços, l’aroma del pa acabat de fer filtrant-se per les finestres obertes i les tardes eternes a la vora del riu. En Joan sempre es llençava primer a l’aigua, esquitxant-lo, rient. "No siguis covard, Xavi", li deia, amb aquella espurna de desafiament als ulls. I en Xavi, sempre un pas enrere, sempre seguint l’estela d’en Joan, fingia molèstia mentre s’hi submergia darrere seu.
La biblioteca del poble es va convertir en el seu refugi secret quan van començar a notar que els seus jocs no eren com els dels altres nens. En Joan llegia en veu alta, ajagut al terra entre els prestatges polsegosos, triant fragments de llibres que parlaven de mons llunyans, de vides que semblaven inabastables. "Un dia marxarem d’aquí", xiuxiuejava. "Ens escaparem junts." En Xavi volia creure’l. Ho va voler fins al final.
Quan en Xavi va marxar a Berlín per estudiar amb la seva beca Erasmus, sempre va sentir que una part de si mateix, sense saber-ho, s’havia endut en Joan amb ell. Des d’aleshores, va perdre la sensació d’existir completament en un lloc i un moment concrets, amb mitja ànima respirant en el present i l’altra encara atrapada en el passat, estrangulada pels records que tenia d’ell. I va seguir intentant dominar aquell subconscient, obrint portes a noves persones que provaven d’omplir el buit que en Joan havia deixat, però cap ho va aconseguir. Ningú va encaixar amb ell tan fàcilment com ho havia fet en Joan, sense esforç, com en Xavi li havia permès. I així, a cada espai que ocupava, sempre creia que en Joan també havia sentit una part d’en Xavi existir amb ell.
—No crec que estiguéssim destinats a estimar-nos —va murmurar en Joan, mentre l’aigua del mar dansava sota la llum de la lluna.
—Potser no —en Xavi es va gratar la clatell, pensatiu—. Però ho vam fer, oi?
—Sí.
Un corrent d’aire va recórrer el cel i la seva olor el va envoltar. Durant una estona, tot el temps que va poder, va contenir la respiració, retenint-lo dins seu, com si se li filtrés per les venes. Farina, pa calent i mel. Era com passar les pàgines d’un vell àlbum de fotos. Com escoltar una cançó que els pares posaven als seus fills abans que aprenguessin a allunyar-se. Càlid, familiar i, de sobte, aterridor. Perquè un dia els havia pertangut. Perquè donarien el que fos per recuperar-ho.
—I sempre ho faré, crec —va continuar en Xavi, ajustant-se la dessuadora sobre les espatlles. El vent es va esvair, i es va permetre respirar de nou. Aire sense la seva olor. Aire pàl·lid, silenciós.
Es va preguntar si algun dia deixaria de buscar-lo a tot arreu. Si algun dia deixaria de sentir que una part d’ell se n’havia anat amb en Joan. I la resposta, al fons de la seva ànima, era devastadorament clara: no. Perquè hi ha amors que no cal anomenar per existir, i hi ha persones que mai no acaben de marxar, no mentre algú les recordi.
Els dies següents, en Xavi se sentia buit. Deambulava pel poble, visitant els llocs on havien compartit moments que ara semblaven pertànyer a una altra vida. El parc, on en Joan dibuixava a la sorra amb un bastó mentre parlava dels seus somnis. La biblioteca, on llegia en veu alta amb una veu que a vegades tremolava. El riu, on en Xavi encara se’l podia imaginar, amb l’aigua fins als genolls, mirant el cel amb els ulls plens de preguntes.
Les nits eren pitjors. No tenia malsons, però tampoc hi havia somnis reconfortants. En Joan apareixia en la seva ment tal com era: amb el seu somriure entremaliat, els seus gestos nerviosos, la seva mirada intensa. En els somnis, en Joan mai no deia adéu; només apareixia i desapareixia, deixant-lo amb el pes del que no es va dir, del que mai no va poder ser.
Va marxar sense acomiadar-se de ningú. Va caminar pels carrers del poble, sentint la presència d’en Joan a cada racó. A la cantonada on s’havien besat per primer cop, a la fleca on en Joan robava trossos de pa calent per compartir-los amb ell. A la finestra de la seva antiga habitació, ara fosca, tancada per sempre.
En Xavi sabia que no podia continuar així. Va decidir escriure. Al principi, només eren fragments, frases soltes, pensaments inconnexos. Però, a poc a poc, les paraules van començar a prendre forma. Va escriure sobre en Joan, sobre els seus somnis, les seves pors, sobre com el món mai no li havia permès ser qui realment era. Va escriure sobre les tardes d’estiu, sobre el vent bellugant el blat, sobre l’olor de pa acabat de fer quan passaven per davant de la fleca del poble. Va escriure sobre el riure d’en Joan, sobre la seva por, sobre la manera com amagava les mans a les butxaques quan estava nerviós. Va escriure sobre les nits que van passar junts a la terrassa, mirant els estels i parlant del futur. Sobre com en Joan li havia confessat, una vegada, amb la veu tremolosa, que tenia por de ser oblidat.
"Mai t’oblidaré", havia respost en Xavi. I ara, mentre les paraules omplien les pàgines, s’adonava que estava complint la seva promesa. Perquè escriure sobre en Joan era l’única manera que tenia de mantenir-lo viu.
Dies després, sense mirar enrere, va agafar un tren. No sabia cap a on anava, si cap a casa seva a Berlín o cap a algun racó ocult del món on no sentís que fugia constantment d’alguna cosa. Només sabia que necessitava marxar. Portava el seu quadern amb ell, ple de records, de paraules no dites, de comiats inacabats i del pes d’un amor que mai no va poder ser. Es va asseure al costat de la finestra i va mirar com passava el paisatge, sentint, per primera vegada en molt de temps, que potser, només potser, podia tirar endavant sense oblidar.
En el fons, sabia que en Joan mai no l’abandonaria. Perquè hi ha persones que viuen per sempre en aquells que les van estimar.
