Però aquell dia va ser pitjor. Perquè, encara que deien que en Joan ja era un home, tenia tretze anys llavors. Perquè era el meu amic, i no sabia què fer perquè deixés de plorar. Perquè en Joan era un nen a qui li agradava parlar de màgia i de fantasmes.



—Doncs jo no crec en aquestes coses —solia dir-li jo quan la conversa es tornava molt tètrica, volent restar-li importància—. Ni en fantasmes, ni en ànimes, ni en res semblant.



En Joan em mirava i somreia, amb aquella estranya ganyota que feia des que ens vam conèixer feia cinc anys, com si no recordés del tot com fer-ho, però estigués genuïnament feliç.



—I on creus que va l'amor, llavors, Xavi? —em preguntava, amb els seus ulls daurats brillants. Sempre era tossut, volent fer-me pensar—. On va l'afecte, la passió, la lleialtat? Portes amb tu totes aquelles persones que alguna vegada has estimat, sempre. I no, no em refereixo al fet que visquis obsessionat amb la pèrdua o una cosa així. És més aviat que el fet d'haver-los estimat et canvia i significa alguna cosa. Tots aquests sentiments no poden simplement desaparèixer.



Ho vaig contemplar en silenci. Malgrat només tenir dos anys més que jo, parlava com un adult, no com un nen de tretze anys. Fins i tot físicament semblava més gran. Era molt més alt que la resta dels seus companys de curs i em sobrepassava en alçada per dos caps. Amb una mirada serena i pensativa que ressaltava unes faccions agudes, gairebé tots els adults confiaven que ell era el meu germà gran, malgrat que ell portava els cabells curts, rossos com l'or, i jo els tenia negres, massa llargs i despentinats.



Aquell dia, però, el seu rostre amable i serè es caragolava. Aquell dia s'agafava el pit del dolor, udolant com un gos ferit, agenollat sota un arbre que hi havia al prat darrere de casa seva. Un roure, segons el seu pare, a la base del qual sempre ens asseiem al final del dia quan no volíem estar en cap lloc, quan no volíem que ningú ens recordés qui se suposava que érem, perquè fos més fàcil recordar qui érem.



Aquell dia, el cel era d’un to ataronjat i els núvols havien adoptat un color blavós, gairebé morat. Malgrat no tenir cap llum artificial al voltant, la natura, que reflectia el mateix color del cel, semblava brillar amb més força que mai, com si s'estigués lluïnt per aquells dos amics que, amb el cor ple i les paraules buides, sabien que el temps no els esperaria.



—Realment creus que els fantasmes no existeixen? —va preguntar entre sanglots—. Realment creus que res importa si desapareixem al final?

Em vaig agenollar al seu costat, embolicant-lo en una abraçada que el calmés. No sabia què fer més que fer-li sentir que estava al seu costat. Després d'uns minuts en què només se sentia el seu plor i el ritme frenètic del seu cor, va preguntar:

—Creus que val la pena?

—El què? —vaig murmurar, netejant-li les llàgrimes, la seva ànima que es desfeia en aigua i li queia per les galtes.



—Ja saps... viure.



—Oh, ho dubto. Però té els seus beneficis.



—Com què?

—Doncs... els arbres, el cel, la lluna…

—Oh... —va aixecar la mirada i em va observar, clavant els seus ulls en els meus.



—I tu, també —em vaig atrevir a dir, perquè era veritat—.Tu fas que valgui la pena viure.



I en aquell moment, contra tota possibilitat, contra tota lògica, va semblar que em creia.



Un noi es desperta al llit d’un altre noi. És l’alarma del meu mòbil qui ho fa. Haurien de ser les set del matí, potser una mica més tard. El sol encara no s’ha colat entre les persianes de… Oh, no. Parpellejo, intentant assimilar l’escena davant meu. Roba escampada pel terra. Un llit desconegut. La porta del dormitori entreoberta. Tot està en silenci. La meva boca té un gust amarg; sóc massa conscient de la necessitat de raspallar-me les dents.



Tot i el fort dolor al cap, intento recordar què va passar ahir. Era setembre. Un d’aquells últims dies en què les coses són tristes sense cap motiu. Hi ha dies en què la malenconia s’instal·la com un canvi sobtat de temps. Un tipus de tristesa intangible, com un dolor que no saps ben bé on et fa mal, només saps que hi és. Dies en què només volia perdre’m en la llum i el soroll que només la gent de la ciutat podia proporcionar per tal de no sentir aquell buit. Fa temps que ja no em pregunto si és la millor manera d’actuar.



Així que vaig sortir de festa a beure quan un noi d’uns seductors ulls verds es va acostar per ballar. Després d’això, tot és borrós. Crec que després ell…

—Penses apagar això? —sento una veu adormida darrere meu.



Em giro, sobresaltat. Arnau (o era Andreu?), el noi que havia conegut ahir, em contempla amb els ulls entreoberts, encara mig adormit. M’havia explicat que era un turista que sempre viatjava a Berlín des de Barcelona des que era petit, així que la connexió entre nosaltres dos va ser immediata. No m’havia adonat que la meva alarma encara estava sonant.



—Oh! Sí, ho sento… —Amb malaptesa busco el mòbil, que sona sota el coixí. La lluentor de la pantalla m’espavila del tot. Efectivament, són dos quarts de vuit. Sé que he de posar-me en marxa.



—Problemes? —pregunta Adrià amb un somriure juganer (sí, segur que era Adrià).



—No… no exactament. És només que… —Sóc incapaç de trobar les paraules adequades—. No he dormit gaire bé. Ho sento per l’alarma.



Ell no sembla molest; al contrari, em mira com si fos el més divertit que li ha passat en molt de temps. S’acosta a mi i em fa un petó suau a la galta.



—Se m’acut una manera de fer-te sentir millor —murmura a la meva orella.



Clavo la mirada en el seu rostre. És impossible que aquesta espècie d’ésser perfecte es digui Adrià. No hi ha res que vulgui més que quedar-me aquí estirat, observant com els seus ulls verds brillen en la penombra. Però, en comptes d’anar a dormir de nou, en comptes d’arraulir-me contra ell amb la intenció de conèixer-lo millor, de, potser, formar una connexió que fa temps que no formo amb ningú, un calfred em recorre l’espatlla i salto fora del llit.



Artur (clar, per què no?) ara em mira confós, gairebé preocupat.



—Ho sento, jo… He de… fer una cosa.



M’incorporo ràpidament, amb una necessitat creixent de sortir d’aquella habitació i respirar aire pur. Enlairo la resta de la meva roba de la seva. Només puc trobar un dels meus mitjons. Em vesteixo a mitges el més ràpidament que puc i surto per la porta amb les sabates i la dessuadora encara a la mà.



—Espera, te’n vas? —El noi s’incorpora al llit, la manta caient-li de les espatlles.



—Eh… sí. —Freno, encara intentant trobar les paraules adequades—. Gràcies, això ha estat… divertit.



—N’estàs segur? Si no et trobes bé, et puc… no sé, preparar una til·la o alguna cosa.



—Ho sento. —Nego amb el cap, intentant forçar un somriure.



—Oh! D’acord. Bé… em trucaràs?

Em giro del tot, dubtant uns instants mentre el miro. Sembla genuïnament esperançat. Intento sonar optimista.



—Clar!

No ho faré. Mai ho faig. Crec que si estigués sol la resta de la meva vida, estaria bé. Per descomptat, no és l’ideal, però almenys no estaria en una relació que no volgués.



Després d’escoltar tantes històries de relacions fallides de gent que conec, em costa creure que l’amor sigui real. Si realment hi ha algú que triaria estimar-me malgrat l’inevitable. Em sembla tan estrany.



Vull experimentar-ho. Però, encara que no em donin aquesta oportunitat, sé que estaré bé. Així que surto per la porta sense sentir-me culpable.



És estrany com sents que la teva infantesa és per sempre. Hi ha una part de mi que sempre viu a la meva casa d’infantesa. En la comoditat de l’abraçada de la meva mare i l’olor de la pell del meu pare. Existeix en les paraules de baralles entre amics i rialles confiades. En la ingenuïtat de l’adolescència i l’anticipació dels anys que han de venir.



I, de sobte, tens divuit anys, i el món es converteix en un rellotge de sorra, i estàs veient com la sorra cau inexorablement cap a l’extrem desgastat. I penses en com, quan només eres un nen, el batec del teu cor sonava com un tambor en un concert de rock, i ara només és una bomba de rellotgeria que es va apagant. I és trist. I vols oblidar-te de morir. Però, sobretot, vols oblidar-te de dir adeu.



Com m’agradaria poder dir-li a ell…

Una veu per megafonia em sobresalta i interromp els meus pensaments.



"Passatgers del vol FR 123, amb destinació a Barcelona. Dirigeixin-se a la porta d’embarcament."

Notant com algunes persones als seients del meu costat recullen les seves coses i s’afanyen cap a la porta, jo decideixo quedar-me uns segons més, admirant com el sol comença a sortir per l’horitzó, al final de la pista d’aterratge, escoltant música.



Escoltar la mateixa música que escoltava el meu jo de catorze o quinze anys és una altra cosa. Continuo sent ell i, alhora, ja no m’hi assembo en res. Ho sabia tot i no sabia res. Tenia tanta raó i estava tan equivocat.



Malgrat ser tardor i que a l’aeroport semblen haver-se oblidat de posar la calefacció, només porto la dessuadora posada. Sempre que puc, la porto. És com un ritual, el significat del qual només jo comprenc.



Una sensació de buit s’instal·la al meu pit. Voldria esborrar-me físicament i començar de nou. No vull ser aquí. No vull ser allà. Suposo que no vull ser enlloc. Voldria sentir el meu cervell parlar dins del no-res. Voldria ser intocable, invisible.



Miro el mòbil. "T’estarem esperant, Xavi" és l’últim missatge que he rebut.



Sacsejo el cap, com si pogués espantar la tristesa que insisteix a ficar-se dins el meu cap com una mosca molesta. Agafo la meva motxilla, m’aixeco i em dirigeixo a la porta, amb la sensació que mai més podré escoltar música sense escoltar-lo a ell. Sense escoltar en Joan.