—Explica’m un secret —va dir en Joan, tombat al meu costat al llit, amb els ulls fixos en el sostre.

Vaig girar el cap i somriure.

—Quin tipus de secret? —vaig preguntar, girant-me per tenir-lo de cara.

Ell també es va girar i em va clavar la mirada, com sempre feia. Aquella mirada intensa, inquisitiva, com si busqués desxifrar alguna cosa amagada sota la superfície de la meva pell.

—Qualsevol classe —va contestar, amb un to tranquil, però carregat d’expectativa.

Vaig sospirar. Volia dir-li: “Veig una llum als teus ulls i una foscor a la teva ànima, i no canviaria res de tu ni per tots els tresors de l’univers. La teva existència és una paradoxa, una contradicció que podria passar una eternitat estudiant sense voler comprendre-la.”

Però en comptes d’això, vaig respondre:

—No tinc secrets.

—Això és mentida —va dir en Joan, rient, una rialla trencada i càlida que sempre em desarmava—. Tothom té secrets.

A l’altra banda de la finestra, la llum dels fanals il·luminava els carrers deserts. Sabia que allà fora, a plena llum del dia, les mirades es tornaven punyals i les paraules, murmurades rere esquenes, podien ferir més que un cop. Hi havia coses que aquí no es deien, no s’admetien, i menys es permetien.

El meu cor es va accelerar. Volia dir-li: “Has rondat els meus pensaments i els meus somnis des del dia que et vaig veure. He memoritzat la inclinació de la teva cella i l’ona dels teus cabells, la longitud de les teves pestanyes i el ritme dels teus passos. Et coneixeria cec, sord, adormit, en aquest món i en qualsevol altre.”

Però no ho vaig fer.

—D’acord, d’acord… sí que tinc un secret —vaig murmurar, desviant la mirada cap al sostre, incapaç de sostenir la intensitat dels seus ulls—. Tinc por.

—De què? —va preguntar ell, amb un interès genuí. Els seus ulls brillaven amb una barreja de curiositat i preocupació.

Volia dir-li: “De l’eternitat. De l’oblit. D’habitacions plenes de gent i de figures d’autoritat. De la soledat. De tu. Tinc por de tu perquè tens el poder de destruir-me i ni tan sols ho saps, no tens ni idea. Tinc menys por de morir que de perdre’t i això també em fa por.”

Però, en comptes d’això, vaig dir:

—Aranyes.

En Joan va parpellejar i després va esclatar a riure, un riure que sempre m’acabava contagiant.

—Estàs de conya —va dir entre riallades.

—No, de debò… —Vaig riure també, defensant-me—. Són les potes, crec. I els ulls. No sé, hi ha alguna cosa estranya en com es mouen…

Vaig notar els dits d’en Joan entrellaçant-se amb els meus. Un gest suau, gairebé automàtic, però que em va recórrer com una descàrrega elèctrica.

—Digues-me un altre… —va murmurar, apropant-se una mica més.

La seva mà es va estrènyer lleugerament al voltant de la meva, i vaig sentir com la meva respiració s’accelerava. A l’exterior, res havia canviat. L’endemà, el poble seguiria sent el mateix. Però aquí, en la foscor de la seva habitació, sota la protecció d’un secret no dit, tot semblava momentàniament segur.

Podria haver-li dit la veritat en aquell moment. Podria haver deixat que les paraules sortissin com un secret finalment alliberat.

“Crec que t’estimo”. Només érem amics que parlaven com amants, i això semblava ser suficient per a dos adolescents que tenien por d'estimar-se.

El silenci es va fer espès entre nosaltres, carregat d’allò que no dèiem. Perquè hi havia secrets que no es podien explicar en veu alta, paraules que quedaven enterrades sota la pell, esperant un moment de valentia que potser mai arribaria.

Vaig obrir la boca, dubtant, però al final vaig sacsejar el cap i vaig somriure.

—No ho sé, Joan. Potser aquest és el meu únic secret.

Vaig tancar els ulls, deixant que el pes de la nit m’emboliqués, intentant aturar el món per un instant més.





Quan el tren arriba a l'estació, gairebé no me n'adono. Havia passat tot el viatge amb avió dormint i, ara, al tren, he estat perdut en el moviment rítmic del vagó, en el balanceig suau que m’ha anat adormint els pensaments. Quan el fre grinyola i el món exterior em crida, parpellejo i alço la mirada. A través de la finestra bruta, veig el paisatge d’un poble que conec massa bé.

Baixo del tren amb passes insegures. L’aire és més fred aquí, més pur, com si mai hagués estat tocat per la pol·lució de la ciutat. Tot és més petit del que recordava. Els carrers són més estrets, les cases més baixes, els arbres més vells. La nostàlgia m’omple el pit amb un pes incòmode, i per un moment desitjo no haver vingut. Però ja és massa tard.

Camino cap al centre del poble sense pressa, deixant que els records vagin apareixent com espectres entre les pedres i els fanals. Cada cantonada té un fragment d’infantesa incrustat a les seves parets: la botiga de queviures on compràvem llaminadures amb les monedes que ens sobraven, la plaça on Joan i jo jugàvem fins que es feia fosc, el pont de pedra des d’on miràvem el riu córrer, imaginant que ens portaria lluny, molt lluny d’aquí.

En Joan.

El seu nom em travessa com un vent fred. Recordo la seva rialla trencada, el seu gest característic quan intentava somriure, aquell aire de saviesa antiga en un cos de nen. Recordo com parlava de màgia i de fantasmes, de llocs on la gent mai moria del tot. Cada passa em porta més a prop d’en Joan, de la memòria d’allò que vam ser. M’adono que no és només ell a qui enyoro, sinó la versió de mi mateix que existia quan ell hi era.

El prat darrere de casa seva encara hi és. El roure, també. No sé per què hi camino, però ho faig. Quan arribo, veig la base de l’arbre coberta de fulles seques, com una catifa vella oblidada per la tardor. Em quedo dret allà, sense saber ben bé què espero sentir, què espero trobar.

—Tant de temps… —murmuro, sense saber si parlo amb ell o amb mi mateix.

Tanco els ulls i inspiro profundament. L’olor de la terra humida, de la fusta vella, de la nostàlgia. Aquest poble no creix amb tu. Creix dins teu, al teu pit, un roure vell amb massa arrels embullades a les entranyes. Recordo la tanca dels gossos, la piscina del meu veí, els capvespres morats que solíem córrer pel meu pati tremolant i pudent a clor. No hem estat mai perfectes. En aquell instant, el passat em pesa més que mai, però també em recorda qui vaig ser. Qui érem.

I potser, només potser, encara hi som.

Més tard, quan decideixo marxar, passo per davant de la casa d’en Joan. La porta és entreoberta, i veig la seva germana asseguda a les escales, amb els ulls perduts en algun punt de l’horitzó. Quan em veu, somriu lleument, però als seus ulls només hi ha cansament.

—Xavi…Has vingut… —murmura.

Assenteixo. No hi ha res més a dir, perquè tots dos sabem per què soc aquí.

M’assec al seu costat. No parlem. El silenci ens envolta, farcit de records, de coses que podríem dir però que mai no direm. Els minuts passen i, finalment, la seva veu trenca la quietud.

—Li hauria agradat veure’t una vegada més.

No puc contestar. La meva gola es tanca com si totes les paraules s’hi haguessin atrapat. Hi ha records que es queden atrapats en el temps, com paraules mai dites, com secrets oblidats en la nit. Les amistats de la infància són així: un fil invisible que ens uneix a qui vam ser, a les rialles compartides i als racons on vam deixar trossets d’ànima sense saber-ho. Però el temps, sempre implacable, s’ho emporta tot amb una lentitud cruel. Un dia et descobreixes intentant recordar la veu d’aquell amic, la seva manera de riure, els seus gestos quotidians, i t’adones que, per més que t'hi esforcis, hi ha detalls que es van esborrant.

Aquelles nits en què semblava que la vida seria eterna es van convertint en records borrosos. Els secrets que vau compartir es van diluint en la memòria, i les promeses de "sempre" es revelen fràgils davant la distància, davant el creixement, davant la vida, que mai espera ningú. I llavors arriba la melancolia, la que t’enfonsa quan penses en tot allò que no vas dir, en tot allò que no vas saber valorar mentre passava. Els adéus de la infància no són sobtats ni dramàtics, són silenciosos. Arriben sense avisar, en la forma d’una trucada que no arriba, d’un missatge que queda sense resposta, d’un rostre estimat que esdevé una ombra del passat.

I tot i així, encara avui, enmig d’un dia qualsevol, pots tancar els ulls i tornar a aquells estius, a aquelles rialles, a aquella complicitat pura que mai has tornat a trobar. I és aleshores quan sents la punxada més fonda: la certesa que algunes persones només ens pertanyen en el record..

Quan finalment em poso dret, volent distreure'm d'aquells pensaments, la seva germana també es redreça, com si sabés que el moment ha arribat.

—Et quedaràs a casa nostra? —pregunta, però en el seu to hi ha una mena de resignació, com si ja conegués la resposta.

Miro la casa una última vegada, la porta entreoberta, les finestres que reflecteixen la llum tèbia del capvespre. Una casa embruixada, el record de la casa del teu amic que coneixes com la palma de la teva mà, però que mai més hi tornaràs a entrar.

—No ho sé.