CAP 3

Després de setmanes de recerques i després d’examinar els objectes que hi havia dins la caixa que ens va donar aquell home, vam localitzar una dona que podria ser la Rosa. Vivia en una residència d'avis situada al nord de la ciutat. Així que sense perdre el temps vam anar-hi tan aviat com vam poder. Recordo la cara del Manel mentre fèiem el trajecte. Mostrava una actitud serena, com si d’una manera o altra escanyés els sentiments que ben segur li corrien per dins. Gairebé no vam creuar paraula. La professó anava per dins.

En una hora mal comptada ens vam plantar a les portes de la residència. Per fora es veia vella, com descuidada. El mur que l’envoltava estava força atrotinat i es veien pedres que estaven més prop de caure que de quedar-se dretes, però no vaig voler fer cap comentari al Manel, de fet tampoc havíem vingut a fer una inspecció ocular de l’edifici.

Un cop dins vam preguntar a la noia del taulell per la Rosa, Rosa Climent Segarra, per ser més exactes.

—De part de qui? —ens va preguntar la noia amb amabilitat.

Aleshores el Manel em va mirar i aquí va ser el primer moment que vaig notar que es començava a desencaixar.

—Disculpi, qui la demana? —va insistir ella. Però el Manel continuava petrificat, com sense saber què respondre.

Va ser llavors que vaig decidir prendre partit i li vaig agafar la mà mentre contestava jo mateixa.

—El Manel, el seu fill —vaig respondre jo.

La jove no donava crèdit a les meves paraules. I va tornar a preguntar com si no hagués sentit el què li havia dit.

—Perdoni... qui ha dit?

Llavors va ser el Manel que va prendre part en la conversa.

—Em dic Manel, i sí, soc el fill de la Rosa Climent.

—Disculpi de veritat, és que no l’havia vist mai. De fet, la Rosa no ha tingut mai cap visita des que està al centre i d’això ja fa molts anys. Ni jo mateixa treballava aquí. I de fet no teníem constància que la Rosa tingués cap fill. També els hauria d’advertir que la Rosa ja fa gairebé cinc anys que sofreix de demència, així que segurament no el reconeixerà —va respondre la noia tota vermella encara per la confusió.— Facin el favor de seguir-me si us plau. Els acompanyaré on és la Rosa, vull dir la seva mare. Disculpin és que encara no me’n faig a la idea...

Vam seguir la noia per un passadís etern. El soroll dels seus talons ressonaven per les blanques parets de l’edifici, fent encara més solemne la passejada.

—Miri és just allà. Darrere d’aquella finestra que dona al pati. Cada dia a aquesta hora, la Rosa sempre s’asseu en aquell racó del pati i pinta. Li encanta l’aquarel·la i s’hi passa hores. De fet, és la seva gran distracció.

En Manel va assentir amb el cap i va sortir al pati on hi havia la seva mare. Ben segur que pel camí havia estudiat cada paraula que li havia de dir. Cada gest que li havia de fer i cada sentiment que duia amagat i que per fi podria treure a la llum. Tot plegat resultava un exercici d’enteresa brutal per poder continuar avançant fins a la seva mare. Jo m’ho mirava amb perspectiva. No volia trencar aquell binomi d’espai-temps. Però tampoc no em podia permetre el luxe de perdrem aquest instant i poder contemplar amb els meus ulls el desenllaç de la història.

El fill es va posar darrere la seva mare, que encara pintava amb destresa aquelles margarides blanques situades sobre una font d’aigua que hi havia al mig del pati. Jo continuava a la meva posició sense perdre detall.

Potser sí que la Rosa havia perdut part o tota la seva memòria, però encara conservava una mirada plena de vida, o almenys així m’ho va semblar a mi quan la vaig veure reflectida dins l’aigua de la font. Vaig veure com ell estava nerviós, amb el cor bategant amb força mentre s’acostava a ella.

Li va tocar l’espatlla amb la mà, amb summa cautela, igual com una mare acarona al seu fill. La Rosa es va girar i se’l va mirar amb curiositat. Ell es va presentar amb veu tremolosa, explicant qui era i perquè havia vingut, però ella va obviar-lo i va continuar amb la seva activitat. El Manel va abaixar el cap mostrant-se derrotat. Tot seguit una llàgrima solitària se li va escapar dels ulls de la Rosa, i aquesta va córrer galta avall recorrent el camí que feien les seves arrugues, fins a assecar-se a l’altura de la barbeta. Però ella, lluny de reaccionar, va continuar immersa, com amagada dins la seva pintura. Era com si aquell quadre fos la seva presó. No hi havia res més.

—Ets tu? —va murmurar. —Per fi ha arribat el dia…

Però la Rosa lluny de fer referència al seu fill continuava dibuixant amb destresa els pètals de la margarida. El Manel que no va perdre la compostura en cap moment, guardava dret, impassible i esperant que un miracle del cel actués dins la memòria de la seva mare i d’alguna manera o altra la fes recordar.

Els dits de la Rosa corrien pel paper amb una precisió gairebé mecànica, com si aquell gest fos l'únic vincle que la mantenia aferrada al món. Ell, per la seva banda, lluitava amb l'angoixa d'aquell silenci, intentant donar sentit a aquelles paraules fragmentades que poc abans havien pronunciat els llavis de la seva mare.

A continuació, va decidir asseure’s al seu costat. Només es podia sentir el lleu fregament del pinzell sobre el paper d'aquarel·la i el murmuri d’un vent suau que feia moure les fulles dels tarongers al pati.

—Quina flor més bonica, mare —va dir finalment, amb una veu tan baixa que semblava tenir por de trencar aquell moment fràgil.

La Rosa va aturar-se. Va mirar-lo de reüll, com si una petita espurna d'alguna cosa reconeixible s’hagués encès dins d'ella.

—Les margarides sempre han estat especials —va respondre, amb un to que semblava barrejar lucidesa i confusió.

El cor d'en Manel va començar a bategar amb més força. Aquell simple comentari era més del que esperava.

—Sí, ho recordo... Quan era ben petit recordo veure’t collir-n'hi al jardí de casa. Sempre deies que les margarides portaven sort.

La Rosa es va aturar de nou, amb el pinzell suspès a l’aire. Va mirar fixament el seu fill, i per un moment semblava que el passat començava a fer-se un lloc dins la seva memòria.

—Margarides... Jardí... —va repetir en veu baixa. Els seus ulls es van omplir de gotes salades, però aquesta vegada no semblaven ser només fruit de la confusió.

En Manel va allargar la mà per agafar la de la seva mare. Ella no va apartar-la.

—Soc aquí, mare. He vingut per tu. Tot aquest temps... no he deixat de buscar-te.

Llavors, una cosa inesperada va passar. La Rosa va agafar la mà d'en Manel amb una força que ell no havia sentit en anys. Els seus ulls, fins aleshores perduts en un món desconegut, es van clavar als seus amb una intensitat que el va fer estremir.

—Manel? —va dir amb un fil de veu.

El cor se li va aturar un instant.

—Sí, mare. Soc jo.

Ella va començar a plorar, però aquesta vegada amb un somriure tímid que trencava l'ombra de la seva cara.

—Ho sabia... sabia que tornaries...

Va ser un moment màgic, però no va durar gaire. De sobte, la Rosa va deixar anar la mà d’en Manel i es va aixecar d’una revolada. Va començar a caminar per la vora de la font, mirant al seu voltant com si busqués alguna cosa o algú.

—Però... no hi ets. No hi ets... —va murmurar amb angoixa.

En Manel es va aixecar d’un salt i va anar cap a ella.

—Mare, estic aquí! Mira’m!

Però la Rosa va començar a cridar, com si l'angoixa s’hagués apoderat d’ella. Ràpidament, van acudir un parell de cuidadores i la van agafar una per cada costat.

—Passa sovint, quan intenten recordar massa... Ho sento molt —va dir una de les infermeres mentre intentaven calmar la Rosa.

En Manel, trencat, va fer un pas enrere. Aquell moment de reconeixement havia estat real? O només una al·lucinació efímera?

Va ser aleshores quan es va fixar en el quadre que la seva mare havia estat pintant. Entre les margarides, la figura d'un nen petit s’esbossava tímidament. No era perfecte, però els seus contorns eren inconfusibles: era ell.

Tot i el dolor de sentir com perdia novament la seva mare, en Manel va somriure amb llàgrimes als ulls. Ella potser no el reconeixeria mai del tot, però encara que el passat se li escapés entre els dits que no havien deixat en cap moment de pinzellar, l’amor que portava dins el seu cor seguía intacte.

A vegades, l’amor no necessita paraules i aquell dia ho vaig descobrir.