No el coneixia massa, de fet la nostra relació no passava d’haver compartit les típiques paraules de pura cordialitat quan ens creuàvem pel barri, mentre ens aixecàvem la barbeta per saludar-nos tímidament, o quan coincidíem a la fleca que hi ha al final de la Rambla, on fèiem el primer cafetó del dia, just abans d’anar a complir en les obligacions. —Rosita, el de sempre si us plau —repetia cada dia mentre fullejava el diari assegut discretament en una taula. I la Rosita li tornava el somriure mentre es girava cap a la cafetera per preparar la comanda.
Aquell dia, però, em vaig sentir en l’obligació de pujar un esglaó o dos, el meu nivell d’implicació veïnal i m’hi vaig acostar amb certa preocupació després de veure'l plorar desconsoladament on semblava ser l’entrada de casa seva.
—Disculpi, va tot bé? —vaig preguntar-li mentre m’ajupia de forma prudent.
Ell va aixecar el cap, però no va contestar. Vaig veure com estrenyia alguna cosa contra el pit just abans de mirar-me amb uns ulls desdibuixats que gairebé parlaven sols. Tot seguit, l’home va trencar el seu silenci mentre li penja un moc.
—Per fi ha arribat el que he estat esperant tota la vida —va pronunciar, amb la veu esquerdada.
Llavors la meva empatia davant la colpidora situació em va fer seure al seu costat sense saber si era benvinguda o no. Era incapaç de marxar sense intentar esbrinar què li passava i mirar d’ajudar-lo. Ell va continuar callat i amb el cap sobre els seus genolls, just quan em va mostrar una carta. Es tractava d’un document escrit a mà, amb una cal·ligrafia antiga i elegant. Semblava una creació d’un altre temps, poc contemporània, i la data en la que estava firmada confirmava la meva sospita: la carta havia estat escrita feia més de quaranta anys.
Jo no entenia res, per què aquell home estava plorant en aquell portal? Què podia contenir aquell sobre que li resultés tan summament emotiu? I per què havia decidit explicar-m'ho a mi, que podríem dir que era una total desconeguda.
—És d’una d’aquelles persones que per molt temps que passi continuem units pel cordill vermell invisible i, tot i desconèixer el quan, l’on o el com, sé que el destí ens té preparat un segon capítol plegats. El cordill es pot estirar milers de quilòmetres, es pot contraure, es pot enredar o omplir-se de nusos, pot tibar, però mai es trenca —va dir ell sense jo preguntar-li.
A partir d’aquí, l’home va començar a explicar-me una història que em va captivar. Pràcticament tota la seva vida l’havia dedicat a indagar sobre els seus avantpassats i les seves arrels. Em va explicar que sempre havia sabut que era adoptat, però mai no havia tingut informació sobre la seva família biològica. Ara, es trobava en un punt en el qual gairebé havia perdut la fe. Havia deixat per impossible poder retrobar-se amb la seva mare, les seves germanes o germans, si és que en tenia, i el seu pare. Però quan menys s’ho esperava, va aparèixer aquella carta a la bústia que li va tornar a donar forces per no llençar la tovallola. Que aquell manuscrit hagués fet cap a les seves mans precisament en aquest moment semblava fruit d’un truc de màgia. Ara la qüestió era esbrinar qui li havia fet arribar. Vam analitzar el sobre que contenia la carta amb molta cautela, repassant cada mil·límetre de paper per tal de poder extreure’n més informació, però va ser envà. No hi havia cap pista, cap lloc on posés la direcció d’enviament, ni tan sols el nom de l'emissor.
Mentre ell m’explicava tot això, jo l’escoltava amb atenció i, a poc a poc anava connectant més amb aquell relat. Sentia com si conegués aquell home de tota la vida, quan ni tan sols sabia el seu nom. Quan va acabar d’explicar-me aquella història, jo no sabia del cert què contestar, si és que realment havia de respondre alguna cosa, així que vaig optar pel camí més fàcil i no vaig dir res. Em vaig quedar callada, però donant veu als meus ulls que li oferien una imatge d’allò més còmplice al seu relat. Certament, va haver-hi un moment de silenci, però no era incòmode, sinó tot el contrari. Al cap d’uns instants, ell va continuar explicant més detalls. Vaig acabar sentint aquella història com alguna cosa personal, necessitava tant com aquell home arribar fins al final. Així que vaig assentir amb el cap convidant-lo a continuar el seu relat. Malauradament, però, en aquell moment no podia dedicar-li més temps. Just m’agafava anant a casa de la meva mare, que vivia al carrer del costat, per portar-li el dinar. La dona ja gairebé ratllava els noranta i vivia tota sola des que el pare ens va deixar feia uns anys. Jo era l’única filla i cada diumenge tenia el sagrat deure d’anar a visitar-la i dinar plegades. Ens alternàvem qui li tocava fer el dinar, i aquesta setmana em tocava a mi, així que anava carregada amb la teca. Abans de marxar, però, li vaig dir al meu nou amic si volia quedar l’endemà a la fleca de la Rosita per continuar xerrant mentre fèiem el cafetó de rigor i ràpidament ell em va fer que sí amb el cap mentre m’allargava la mà per acomiadar-se.
