L’endemà no va ser solament l’endemà, i aquest va donar pas a un dia darrere un altre. Cada dia era una successió de revelacions i descobriments acompanyats per l’escuma de la llet calenta que fumejava la tassa de la Rosita. Hi havia cops que substituíem el cafè amb llet per una xocolata, però el que no deixàvem mai passar per alt era la història en blanc i negre del meu amic explicada per fascicles, com aquell que viu dins una telenovel·la. No va ser fins al tercer o quart dia, que em va dir el seu nom. Manel. Però al cap i a la fi, el nom per mi era el de menys. Jo volia saber, i quan sabia, volia saber més. I el Manel volia explicar, necessitava fer-ho, i com més ho feia semblava que més ho necessités. De fet, la nostra, era una relació de simbiosi total.



Fins que va arribar el capítol de la carta, la vida del Manel, tot i que a mi em resultés d’allò més fascinant, ell la recordava com qualsevol vida de nen o nena orfe de progenitors que havia transcorregut en un vell orfenat situat al barri de Sants i que avui en dia està reconvertit en una biblioteca, segons em va explicar. Em va dir que precisament s’havia passat hores i hores tancat dins la sala de l’hemeroteca del nou edifici, mirant de trobar informació sobre l’orfenat i els nens i nenes que hi residien per veure si hi havia alguna referència sobre les seves arrels que li donés llum. Però com en la majoria d’aquests casos la transparència per cercar les arrels dels progenitors d’aquells infants era poca o nul·la, i en el seu cas concret, a més, era inexistent. Fins que li va arribar aquella carta a les seves mans, el document que ho va canviar tot.



La carta estava firmada per una dona anomenada Clara, que assegurava ser la germana gran de la seva mare biològica. Explicava que la seva mare, Rosa, havia estat de sempre una dona lluitadora en molts aspectes de la vida, però ho va ser especialment en la pitjor època de la història recent del país. La Rosa va ser una reconeguda activista en l’època franquista i va encapçalar el que es coneixia com Asociación Mujeres Antifascistas. L’AMA, com així es coneixia. Es tractava d’una entitat associativa de caràcter antifeixista, feminista i unitària creada l’any 1933 pel Partit Comunista. La seva impulsora va ser Dolores Ibárruri, més coneguda com La Pasionaria i posteriorment s’hi van afegir un bon nombre d’activistes de l’esquerra política, i entre elles precisament la Rosa, mare del Manel. De fet, el principal motiu de la Rosa per donar en adopció el seu fill va ser precisament per motius polítics. L’important càrrec que ostentava era extremadament perillós per la seguretat del Manel i la Rosa sabia que més tard que d’hora, el règim li arrabassaria el seu fill com a càstig a la seva lluita. Així que aquesta va ser la seva millor opció.

Entre les ratlles, la Clara explicava, com un cop finalitzada la guerra, la seva germana va intentar resseguir les passes del Manel per mirar de trobar-lo, o si més no, per intentar quedar-se en pau amb ella mateixa i mirar de suturar una ferida que duia dins des de feia una pila d’anys. Una ferida més cruel, molt més cruel, que les agressions físiques que havia sofert per part del règim durant la dictadura. També li explicava que no sabia del cert qui era el seu pare, perquè havia estat violada diversos cops per diferents homes, tot i això, quan va assabentar-se que estava embarassada, no va dubtar a tenir-lo.



—Va intentar trobar-te durant anys, però cada vegada que semblava estar a prop, el rastre es perdia. Ara només em queda esperar que aquesta carta arribi a les teves mans algun dia i que entenguis qui va ser la teva mare i els motius que la van dur a allunyar-te de la seva vida— finalitzava la carta.



El Manel em va demanar ajuda per localitzar qualsevol rastre de la Clara o la Rosa, òbviament joli vaig dir que l’ajudaria amb tot el que pogués. Vam passar hores consultant arxius, bases de dades, documents vells i fins i tot entrevistant antics veïns d’un barri que ja havia canviat completament. Lentament, vam anar reconstruint totes les peces d’una història fragmentada, plena d’esforç, amor i dolor, ensordida per les bombes dels avions militars que llençaven els seus projectils i enterrada per una societat que anhela despertar d’un malson sense oblidar els monstres del seu passat. I això moltes vegades no és possible.Cal sanar les ferides per tal que quedin guarides.

Finalment, seguint un rastre d’un recordatori de la primera comunió que vam localitzar en un dels llibres de l’arxiu de la biblioteca, vam anar a parar a la parròquia del barri, i allí, en un document, vam trobar una direcció que semblava ser la partida de naixement de la Clara, la seva tieta, la qual ens va dur fins a un poble petit a l’interior de la Cerdanya. Quan vam arribar a l’adreça indicada ens va sortir un home gran. Era un home d’aquells que sembla sortit d’un conte de quan érem petits. Portava un barret que ben just se li veien els ulls, i lluïa una imponent barba blanca que li tapava mitja cara. Ens va rebre amb un somriure, però amagava certa tristesa, o almenys m’ho va semblar així.



Vam preguntar-li per la Clara, i ell ens va respondre amb una cara estranyada, com si haguéssim preguntat alguna barbaritat, o com a mínim quelcom inapropiat.



—Clara va morir fa anys i jo vaig comprar aquesta casa al seu fill, just quan va morir ella —va dir sense allargar.



Ens va preguntar per la nostra identitat, i li vam explicar el que estàvem fent allí.



Llavors l’home ens va fer que ens esperéssim amb la mà i sense respondre'ns, es va girar i va entrar a casa a buscar alguna cosa. Al cap d’uns minuts va sortir on érem i ens va entregar una caixa amb fotografies, cartes i altres records que la Clara havia guardat amb cura. Entre aquells objectes hi havia un diari de la seva germana i mare del Manel, on ella havia escrit els esforços que havia fet per a poder-se retrobar algun dia amb ell. La lectura va ser commovedora i ens va proporcionar encara més pistes per seguir la recerca. Qui va trencar aquell silenci va ser aquell home, i ens va explicar que va ser ell qui va fer-li arribar aquella carta al Manel. Va trobar-la dins d’una calaixera, i hi havia la seva direcció a la part posterior. Va estar pensant durant uns dies si llençar-la o enviar-la, però, va decidir fer-la arribar a la direcció que hi havia escrita amb l’esperança que arribés a qui havia d’arribar.



Vam marxar després d’agrair-li a aquell bon home tot allò que ens havia facilitat i vam tornar cap a casa per continuar estirant el fil i poder aconseguir l’objectiu final.