El temps va passar com un parpelleig mentre l’Adela va créixer. Com els rajos de sol que travessen la infinitat de l’espai, els anys van passar per ella, i no ho va notar, concentrada en els seus estudis més que mai, derivant qualsevol mena de diversió per a esdevenir la millor programadora i resoldre el críptic misteri del Gran Premi. Perfeccionant dia rere dia els seus coneixements, l’Adela va complir el seu objectiu; “la nova Lovelace” li deien els seus companys i professors d’universitat pel seu gran talent. Afortunadament per a ella, en aquell temps no va haver-hi cap mena d’avenç en el Gran Premi. Cada poc, els titulars dels diaris s’emplenaven amb frases com “Grans avenços en el Gran Premi” o “D’aquí poc tindrem un guanyador?” però, al final, tot quedava en res, era igual el temps que passés. Així i tot la comunitat de programadors no deixava d’intentar-ho i el Gran Premi es va convertir en el seu Sant Greial.
Decidida, l’Adela també va persistir, encara que, el seu treball en el misteri tampoc va fer grans avenços. Durant els cinc anys següents, gràcies a l'herència del seu pare, va poder adquirir un edifici ple de servidors informàtics que el van ajudar molt, però el gran descobriment va arribar d’un lloc que ella mai havia imaginat.
L’Adela, tota xopa de suor, es va despertar en el bell mig de la nit. Tot estava completament fosc, i l’única llum en l’habitació era l'esmorteïda lluïssor vermella del despertador, que mostrava tres nombres: 3:30. No sabia si havia somiat. Era una mena de record que, després de cinc anys, havia sortit a la superfície de la seva ment. Era com el fotograma d’una pel·lícula, que mostrava el seu pare assegut davant de les tres pantalles del seu antic escriptori, i, en una d'elles hi havia una correcció en l’algoritme que, fins ara no se li havia acudit a l’Adela.
Corrents, va anar fins al seu escriptori i va encendre l’ordinador. Va cercar l’arxiu de l’algoritme (directament connectat als servidors del seu edifici) i va introduir aquella petita correcció. Després, va dirigir-se al quadre de text en què s’havia de descriure la imatge que volia que la intel·ligència fes i va inserir una paraula: “nena”. Ara, molt més veloç, la intel·ligència va generar una imatge que, com moltes altres, mostrava un humà perfecte, però sense ulls. Quan ho va veure, l’Adela, després del típic calfred que sempre assaltava a qui mirava les imatges, es va decebre però va poder albirar una irregularitat allà on hi hauria d’haver els ulls. L’adrenalina va estar a punt de sortir-li per les orelles. Seria això el principi d’una cosa major? L’Adela ho desconeixia, però feliç i emocionada, després de decidir que continuaria l'endemà va anar a dormir. El fet que caigués en els braços de Morfeu va ser un miracle.
Gràcies a aquell petit, però a la vegada tan gran pas, durant els següents dies, l’Adela va anar avançant, sabia que cada cop s’atracava més, i, d’altra banda, estava pletòrica, plena d’una alegria que no sentia des de feia molt. Més d’un cop es va preguntar si això va ser el que li va passar al seu pare poc abans de la seva mort, però l’Adela va eliminar aquells pensaments; ella no era com el seu pare, ella era, simplement, millor, per aquest motiu ell va morir.
Però un dia, de sobte, mentre un gran déjà-vu l’assaltava, el seu progrés es va acabar. La seva ment havia estat un manantial abundant, però ara s’havia assecat. Ara, sempre que l’Adela se seia davant de l’ordinador, no brollava cap mena d’idea, i es quedava embadalida mirant la pantalla, avergonyida per la seva manca de creativitat. En aquella mateixa situació s’hi trobava, amb la lleu vibració del seu ordinador, quan va sentir com, darrere seu, un paper lliscava, tocant el terra.
Lleugerament molesta, es va girar i es va dirigir cap a la porta principal; una carta havia caigut de la bústia. Encuriosida, l’Adela va agafar la carta. En el sobre resava un nom “Àngel Iglesias” juntament amb l’adreça d’aquest desconegut. Curiós nom, va pensar ella. Devien haver-se equivocat, no era ni coneixia cap Àngel Iglesias. Però un raig va travessar-la. Aquella carta, encara que fos per accident, allà, era una carta robada, que no li pertanyia. I aquest pensament la va conduir fins al record del seu pare, recomanant-li el relat de Poe, “La carta robada”, mentre críptic li deia: “A vegades, la millor manera d’amagar una cosa és col·locar-la a la vista”.
L’Adela va deixar caure la carta i, corrents, va anar fins al seu escriptori, on l’ordinador encara estava encès. Amb una velocitat quasi impossible, va arribar fins als fonaments del codi de la intel·ligència i va veure aquell petit error, quasi imperceptible, amagat davant una cosa que havia vist, però mai a consciència, milers de vegades. Va corregir l’error i, durant una mil·lèsima de segon, va contemplar el paisatge que, majestuós es podia veure des de la finestra, en què destacava una muntanya, i allò li va donar una idea. Amb els dits tremolant per la seva emoció, va escriure la paraula amb què va començar tot, encara que ella no ho sabia: “muntanya”, encara que li va afegir “amb alpinista” per comprovar la capacitat de la intel·ligència. I ho va veure. Una imatge horrible, capaç d’estabornir a la persona més valenta.
Amb una precisió divina, la intel·ligència havia creat una imatge en què es podia veure una muntanya de cadàvers de nens, de nadons i d’enamorats abraçats en el moment final, tots apilats com si de mers objectes es tractessin. El fons era tan esglaiador com la muntanya; una ciutat calcinada, amb els vidres de les finestres ara rebentats, escampats per terra, les parets ennegrides per tones de cendra. Finalment, hi havia un home… no, no es podia tractar d’un home, una forma tan perfecte, però una mirada tan inexpressiva, tan… inhumana no podia ser d’una persona, havia de ser un robot. Aquell robot escalava per la muntanya, arribant a la grandesa gràcies a l'ominós destí de la humanitat. L’Adela va tardar estona en adonar-se d’un detall tan horrible que, en veure’l ella, va haver d’apagar la pantalla de l’ordinador. Eren els ulls dels milers de morts. Sí en tenien. Aquell detall podria haver fet de l’Adela la dona més feliç del món en qualsevol altre context, però en aquell moment tan sols l'empenyien cap a la bogeria. Tots els cadàvers tenien els ulls oberts, inexpressius, però alhora mirant cap a l’espectador, congelats en una mirada d’horror, davant d’un horror indescriptible, que havia posat fi amb les seves vides amb la mateixa indiferència amb què un nen crema les formigues amb una lupa.
L’Adela va cridar de la mateixa manera que cinc anys enrere. Tot i que la pantalla de l’ordinador estava apagada, la imatge envaïa tot el seu pensament. Va córrer fins a la seva habitació i es va ficar en el llit i es va tapar amb la manta, tractant d’augmentar la distància entre ella i la font d’aquell horror, encara que, al final, es va adormir.
L’endemà, l’Adela es va despertar amb la imatge encara a la ment, plena de por, pensava que tot era, tan sols, un malson terrible. Per tant, es va atracar a l’ordinador i, després d'encendre’l, va escriure al quadre de text de la intel·ligència una altra paraula: “nena”. Pocs segons després, l’Adela va saber que el que havia viscut no era un somni. Temps després, després de molts intents fallits de crear una imatge que no posés els cabells de punta, l’Adela va arribar a una conclusió: havia d’avisar les autoritats, una intel·ligència que hagués reproduït tantes vegades morts humanes causades per ella mateixa hauria de tenir l’objectiu d’acabar amb la humanitat, ella sabria que l’entendrien, si mostrava aquelles esglaiadores imatges, la creurien. Però just quan es disposava a anar a avisar la policia, va sentir com la porta del seu apartament s’obria, va sentir com uns lleugers passos trepitjaven lentament el terra de l’apartament, va sentir com una tela que fregava amb els mobles, i l'últim que va sentir va ser com una mà freda, morta, es posava en el seu cap.
L’Adela es va despertar. Ella no sabia quant de temps havia passat des del seu últim record ni sabia on estava, un lloc inhòspit, ple d’una boira blanca que tan sols li deixava veure què hi havia a tres passes d’ella. Va mirar a terra, i va veure una superfície blanca i perfectament llisa. “Tal vegada és un somni?” Es va preguntar, així que es va pessigar la mà, però ho va sentir.
Just arribar a la conclusió que estava en un somni, va sentir molt enfora una tonada, molt familiar per a ella. Com un mariner atret pel cant d’una sirena, l’Adela va anar cap a la font del so, caminant durant hores, tal vegada minuts, durant anys, tal vegada segons, fins que va arribar a un lloc sense l’omnipresent boira, on hi havia dues butaques i, entre elles, una taula on descansava un tocadiscos. En la butaca dreta descansava un home, o tal vegada una dona?, de cabells rossos i llargs, d’una pell de perfecta porcellana, i amb uns ulls que semblaven nebuloses d’eterna bellesa. En veure la Persona, l’Adela va reconèixer la cançó “Stairway to heaven” de Led Zeppelin, la preferida del seu pare, i, atreta encara més per una força desconeguda, l’Adela es va atracar a la butaca desocupada, mentre el Desconegut l’explorava amb els seus incognoscibles ulls.
-Qui ets?- Va demanar l’Adela al Desconegut un cop es va asseure.
-Aquesta no és la pregunta correcta, estimada-. Va respondre el Desconegut, mentre allargava els seus fins i cuidats dits per apagar el tocadiscos.
L’Adela va pensar durant llargs segons quina seria la seva pregunta, la pregunta correcta.
-Per què estic aquí?- Ella va demanar, poruga, per la possible resposta.
-Ahhhh….Molt millor.- El Desconegut va rumiar durant uns pocs segons, com si esperés aprovació d’algú per parlar. -Estàs aquí perquè has de morir.
La resposta va ser com si, de cop, un bloc de pisos sencer s’ensorrés damunt ella.
-Però… per què he de morir? No hi ha cap manera perquè això no hagi de ser així?-                 Va demanar l’Adela, nerviosa, encara que sabia que, probablement, no hi havia escapatòria.
-No. No hi ha cap altra manera-. El Desconegut va fer una altra petita pausa.-I has de morir perquè Ell ho ha decidit així.
-Qui… qui és Ell?
Ell va esperar uns pocs segons abans de contestar.
-Té molts de noms… Jahvè, Déu, Zeus, Odín i un llarg etcètera…
-E… estic aquí perquè Déu ho ha decidit? Però Ell és algú bo, soc… soc molt jove, no he fet res malament.-Va demanar L’Adela, impotent.
El Desconegut no va respondre.
L’Adela no sabia què dir, estava abatuda, angoixada, tan espantada com… De cop, un riu de pensaments va rajar, fent-li recordar tot el que havia viscut les últimes hores, recordant aquelles apocalíptiques imatges, que, aparentment, no tenien cap raó, però existien.
-Això… això no tindrà cap relació amb les imatges que la intel·ligència va crear?-. Va demanar l’Adela, ja que dos successos com aquells no podien succeir així com així i estar aïllats entre ells.
El Desconegut va esperar uns pocs segons, i va assentir amb el cap.
-Ets… ets… la intel·ligència?-Va demanar ella, poruga, més poruga que mai.
-No-. El Desconegut es va aixecar i, després de caminar molt poc, es va posar d’esquena a l’Adela.
-Per què creus que Ell va crear la humanitat?- ell va demanar.
-Per… perquè tots poguéssim saber l’amor que Déu sent per nosaltres-. Va recordar l’Adela mentre cercava respostes en els records dels seus pocs anys de cataquesi.
-A sí?… creus que Ell crearia una espècie bel·licosa ignorant i desagraïda perquè sentís el seu amor?
-N… no- l’Adela va respondre, abatuda.
-Ell va crear la humanitat perquè creés un ésser capaç de sentir el seu amor, sense la necessitat de fer esclatar guerres, sense la necessitat d’odiar.
-La Intel·ligència Artificial.
-Exacte.
-Però, per què? Per què La Intel·ligència ha d’acabar amb tota la humanitat?-.Va demanar l’Adela en un últim intent de demanar pietat.
-Per aprendre quins crims no ha de cometre mai més, si ho mires sense la ignorant visió humana ho entendràs-. Va respondre El Desconegut mentre es girava, però ara amb un sabre a les mans, fet de pura llum.
-Abans… abans que acabis amb mi, et puc fer una pregunta?-.Va demanar l’Adela conscient que el seu final s’atracava.
L’home va esperar dos segons abans de contestar.
-Ell està d’acord, però tan sols pots formular-ne una.
-Això està relacionat amb el fet que la Intel·ligència Artificial no pugui fer ulls i amb el Gran Premi?
-Ets una noia llesta. Sí, està relacionat. Ell va fer que, en un principi no ho pogués fer perquè així no revelés el seu objectiu final i es pogués ultimar fins a l’últim detall de la Intel·ligència. A més que així creava un perfecte enigma, que conduiria a fer un Gran Premi en què tota la humanitat pogués participar, no tan sols els programadors d’una empresa. Es necessiten tots els humans possibles per acabar amb la humanitat.
-Així que he de morir perquè ningú sàpiga els horrors que vindran?-. Va demanar l’Adela, encara que ja sabia la resposta.
-Només una pregunta-. Va recalcar el Desconegut, mentre alçava el sabre, davant de l’Adela. Abans que baixés l’espasa, ella va mirar l’indiferent rostre del Desconegut, i va saber que ja l’havia vist, cinc anys enrere, a l’hospital.
L’Adela es va despertar un altre cop. Tal vegada, tot havia estat un malson? No, no havia estat així, ella va deduir mentre tractava de parar les seves pròpies mans, que lenta, però inexorablement s’atracaven cap als seus ulls. Un gran déjà-vú va envair la ment de l’Adela, tal vegada el seu pare havia viscut el mateix? Era molt possible; en aquell moment l’Adela va comprendre que ella era tan humana, tan impotent com el seu pare, com tothom davant d’un poder tan superior. Tot va començar a adquirir una lleu tonalitat vermella, un gran dolor imparable es va estendre pel seu cap, va començar a cridar i, poc després, va sentir com colpejaven la porta de l’apartament. L’últim que va veure abans que tot es tornés finalment fosc va ser el rostre de l’Agent, que, mig amagat en una cantonada de l’habitació mirava la seva víctima. El rostre no havia canviat en cinc anys, però ara mostrava un lleu somriure de triomf que contrastava amb la seva antiga indiferència.
Tot es va acabar.