Ell va entrar veloç per la porta de l’edifici, sense fer cap mena de soroll. Emprant les ombres com a aliades, es va moure entre elles, evadint qualsevol mirada dels guardes de seguretat. Va caminar sigil·losament pels passadissos, obrint totes les portes amb el més absolut dels silencis, fins que va arribar a la sala principal. Però la seva presa no hi era.

Allò que sí va trobar era el diari del seu objectiu; llavors havia de tornar, segur que se l’havia oblidat. Ell es va atracar a la llibreta i, per curiositat, va fullejar-la, fins que va trobar les parts més importants.

12/03/2009.

Demà és el gran dia. Demà es comprovarà si, després d’anys de dur treball i proves fallides, la humanitat és capaç no de tan sols crear art, sinó de crear una intel·ligència capaç de crear ART. Els algoritmes estan preparats i perfectes, després de tantes revisions. Els servidors estan enllestits, l’energia flueix entre els bilions de mil·límetres de cables. Ara tan sols queda esperar fins demà. L’adrenalina crea una tempesta a dins del meu cervell; si puc dormir, serà un miracle.

13/03/2009

Avui hem encès la primera intel·ligència artificial capaç de crear art. Un cop ha estat tot llest, he inserit la paraula triada pel Cap: ”Muntanya”. He escrit la paraula al quadre de text, lletra per lletra, tecla per tecla. Un cop he pitjat el botó “intro”, he esperat l’aparició de la primera obra d’art no humana, encara que he recordat que tardaria molt a fer-se, quan una barra de càrrega ha aparegut a la pantalla, dient “falten 24 hores“. M’he sentit una mica decebut, i encara ho estic, però sé que paga la pena, sé que anys de treball han de valdre la pena. Demà serà un gran dia, diari, un dels més grans.

14/03/2009

Ha valgut la pena. Quan he arribat a l’oficina, m’he atracat ràpidament a la pantalla. I ho he vist. He vist una muntanya de bellesa indescriptible, rodejada per una aura d’un inefable encís.

Tots els treballadors ens hem reunit per contemplar la pantalla, com cavernícoles emmirallats davant del primer foc, que, difícilment, poden saber què tenen davant. Els nostres ulls han cercat en la imatge imperfeccions, ja que un prototip no pot ser tan perfecte, ni tan sols que fos fruit d’una creació divina. Minuts més tard, un treballador, s’ha fixat en un petit detall. En la part inferior de la muntanya, hi havia dues persones, un home i una dona, tots dos beneïts amb una gran bellesa. Les seves figures de marbre semblaven fetes per uns dits divins, els seus cabells semblaven xarxes de prims fils d’or, teixits pels àngels. Tot era perfecte en la seva forma. Tot excepte una cosa, petita, però molt important a la vegada. Els seus ulls. No en tenien. Allà on hauria d'haver-hi parpelles, escleròtica i pupil·la no hi havia res, tan sols pell estesa, com si aquelles dues persones patissin una greu deformitat.

Quan ens hem adonat d’aquell detall, ha semblat com si la temperatura a la sala s’hagués reduït exageradament, i un calfred ha recorregut la meva espina dorsal per tornar-me a la realitat.

El silenci ha omplert la sala durant uns pocs minuts, tan sols trencat per la lleu vibració dels servidors, només audible en la més profunda tranquil·litat.

Així doncs, ho he decidit.

-Senyor Smith, sap que no pot inserir cap paraula sense el permís del Cap-.Ha protestat una treballadora, en veure que allargava la mà cap al teclat, amb intenció d’escriure una nova paraula.

-Ell… el Cap no té per què saber això… És un petit contratemps en el progrés, no tenim per què preocupar-lo-.He contestat. Necessitava calmar la serp dels nervis dins meu el més prest possible, havia de saber que tan sols havia estat un petit error del programa, que aquell rostre bell, però terrorífic a la vegada, mai em tornaria a “no mirar-me”.

-Però…, tal vegada, se n'assabenta. Seria millor no enfadar-lo-. Ha protestat un altre treballador.

-Mireu, si la humanitat es guiés per només les paraules “tal vegada”, encara faríem foc a les cavernes mentre emprem llances de sílex-. He contestat.-Això no sortirà d’aquí. M’heu entès?-. He afegit, definitiu.

-Sí, l’hem entès-. Han contestat tots els altres subordinats a l’uníson, com nens obedients davant del seu professor.

Així doncs, he inserit una nova paraula: “home”. Després d’escriure la paraula, he apagat la pantalla i he marxat del departament, impacient.

15/03/2009

No hi ha hagut cap progrés. Avui quan m’he despertat, m’he vestit hi he esmorzat més ràpidament que mai, impulsat pels motors de la impaciència. He anat a l'empresa i he obert la porta del despatx. L’escena que he trobat era terrorífica. El Cap mirava a la pantalla, juntament amb els meus subordinats, suposadament fidels. La presència del Cap significa que alguna cosa no rutlla, però no era ell el que m’esgarrifava. Era la pantalla. En ella es podia veure un home aparentment de vint anys, amb unes faccions perfectes capaces de rompre milions de cors, si no fos pels seus ulls. Perquè no en tenia. Allà on hi hauria d’haver parpelles, escleròtica i iris tan sols hi havia pell perfectament estesa. Era una visió inexplicablement horrible.

Vaig deixar caure la maleta a terra mentre un nou calfred recorria tot el meu cos, gelant carn i ossos al seu pas.

-Em pot explicar això?-. Va demanar el Cap mentre, imperatiu, em dirigia la seva inquisitiva mirada.

-Jo… no ho sé-. Aquell error no tenia cap mena d’explicació, el programa, suposadament, havia de saber què és un ull i hauria de saber reproduir-lo-.Cap.

-Suposadament, l’algoritme hauria de funcionar perfectament,… sí…-. El Cap ha pensat uns pocs segons, sospesant cada possible solució, amb la mirada vidriosa, lluny d’aquí.- Reviseu tots els arxius d’imatges, no vull cap mena de rostre sense ulls, no vull que aquest error es repeteixi per tercera vegada-. Ell ha dictat, definitiu, mirant-me a mi.

-Però, Cap, una tasca així ja no ens duria dies, sinó setmanes… això endarreria molt el llançament del prototip-. He protestat, poruc per la resposta del Cap-.

-El programa ha de ser llançat com ha estat promès, a més, t’he contractat perquè protestis? A què no?- ha preguntat el Cap, irònic.

-No, no Cap, ho sento molt-. He respost, com un nen que s’inclina davant del seu sever pare, tement una garrotada per la seva rebel·lia.

-Molt bé, així m’agrada. Reviseu l’arxiu-. Ha afegit el Cap, abans de marxar, deixant en absolut silenci la sala.

De seguida, tots ens hem posat a treballar com formigues, revisant totes les imatges de l'arxiu que emprava el prototip, atiats pel temor a la fúria del Cap. Tots hem treballat més enllà del nostre torn, i cadascú ha tornat a casa seva encara amb l’horrible imatge generada en el nostre cap.

Ell va veure que els següents dies tan sols tractaven de la revisió dels arxius, de tornar a generar imatges errònies i de temes superflus. Va passar les pàgines veloçment, fins que li va semblar haver trobat alguna cosa interessant.

30/04/2009

Les últimes setmanes han estat marcades pels fracassos del programa. Cada vegada que tractem de crear una imatge, la falta d’ulls enrabia cada cop més el Cap. Fins avui. Poc després de començar a treballar, ell ha entrat pletòric a l’oficina principal amb un llibre a la mà: “Charlie i la fàbrica de xocolata”.

-Ja ho tinc!-ha exclamat just entrar.-Ja sé com fer que això funcioni!

Tots els treballadors ens hem girat per veure’l.

-Mireu, he pensat que si no heu arribat a cap solució fins el llançament del prototip, podem acompanyar-lo amb aquest missatge: “Tristament, no hem sigut capaços que el nostre programa sigui capaç de crear imatges en què surtin ulls, per tant, per afavorir el desenvolupament del producte, donarem com a premi un milió de dòlars a aquell que aconsegueixi modificar la nostra intel·ligència artificial per poder representar ulls”.

-Però, Cap, crec que la gent no utilitzaria cap mena de generador d’imatges que no pugui crear ulls.-Ha esmentat un dels treballadors.

-A l’inici, poques persones emprarien el programa, és veritat, però després que algú descobreixi com representar ulls tindrem la millor publicitat. Ja m’ho estic imaginant, tots els titulars del món dient “nosequí ha creat la intel·ligència artificial capaç de crear ulls”, tothom la començaria a emprar, aquest seria el millor esquer.-Ha respost el Cap, mirant-nos a tots amb una mirada quasi boja.

-I no quedarem com uns incompetents?.- He demanat.

-No, el premi és massa gran, no ens veuran com uns incompetents, ens veuran com a una oportunitat.-

Tots els treballadors hem estat d’acord, realment semblava una bona idea.

-Me’n vaig, no us vull molestar.-Ha afegit el Cap en marxar.

Així doncs, tots hem continuat treballant, encara que sense cap fruit.

Ell va veure que les següents pàgines tan sols esmentaven els avenços que havia tingut el treball de l’autor. Així que va fullejar les pàgines fins que va arribar al motiu pel qual havia anat fins allà.

25/05/2009

He trobat la resposta. He trobat la solució al problema, ara la nostra intel·ligència artificial és capaç de crear ulls. Era un detall tan a la vista de l’algoritme que no m’he adonat fins que estava desesperat, però a quin preu. Just he resolt el problema, he tornat a inserir la mateixa paraula amb què va començar tot això: “Muntanya”. La imatge s’ha generat massa ràpidament. Hi havia persones, persones amb ulls, però… no, no t’ho puc explicar, és massa esglaiador, tan sols l’acte de tornar a pensar en allò fa que m’envaeixi un terror paralitzant. No. He generat moltes altres imatges, però allò afecta a totes. He d’avisar a algú, no al Cap, ell no ho entendrà, està cegat per l’avarícia. Demà ho faré, quan tota aquesta bogeria trobarà la seva fi.

Justament, quan Ell va acabar de llegir l'última línia , el programador va entrar a la sala per cercar el diari.

-Bona nit, senyor-

-Qui… Qui ets tu?-. L’home va demanar en veure’l a Ell.

-No. Aquesta no és la pregunta correcta-. Ell va dir mentre s’atracava a l’home amb el diari a la mà.

-Aquest… aquest és el meu diari. No vull problemes. Dona-me’l i explicarem als guardes que t’has confós-. L’home va demanar, amagant les seves súpliques amb una amenaça.

-No, ho sento molt, però no podré tornar-te’l-. Ell va dir mentre una petita flama sortia del seu dit índex i cremava tot el llibret.

L’home va intentar cridar als guardes. Però ja era massa tard. En un parpelleig, Ell estava al costat del programador, amb la mà en el seu front. Els ulls de l’home es van tornar blancs, es va agenollar i va procedir a cridar. Els guardes van acudir en sentir els crits i l’home va començar a arrancar-se els ulls. Els guardes es van quedar paralitzats en veure tan terrible visió. Però Ell va seguir allà, entre les ombres, i aprofitant que els guardes contemplaven embadalits la colpidora escena, Ell, de la mateixa manera que havia entrat, ondejant la seva negra gavardina i sense mirar enrere, va marxar.