Mentre jo, paralitzada i estabornida pel terror, estava en una cantonada de l’habitació, vaig veure com allargava els seus dits prims als seus ulls, tancats, i regalimant de llàgrimes.

I jo no vaig fer res.

Vaig veure com clavava les ungles a les conques dels seus ulls, tacant les seves llàgrimes d’una tènue vermellor.

I jo no vaig fer res.

Vaig veure com obria la boca i deixava escapar un ensordidor crit de dolor, mentre continuava clavant les ungles en els ulls.

I jo no vaig fer res.

Vaig veure com, dotat d’una força desconeguda per a mi, s’arrancava els glòbuls oculars amb una única i definitiva estirada.

I jo no vaig fer res.

Vaig veure com continuava cridant, estirat a terra, com el líquid vital brotava de les seves carnoses i destrossades conques fins que va deixar de moure’s.

I jo no vaig fer res.

Jo no vaig fer res fins que la meva consciència, enterrada sota capes i capes d’encèfal, es va despertar del seu sopor. Capaç d’assimilar la macabra realitat, vaig reveure el meu pare, vaig tornar a observar les gotes de sang fresca que vessaven del seu immòbil cap, i vaig albirar els seus ulls en les seves mans.

I vaig cridar.

No sé quant de temps vaig cridar, però sé que ho vaig fer més fort i més esquinçadorament que mai; sé que vaig cridar fins que les meves cordes vocals van deixar de ser-ho i em vaig desmaiar.

Tot era blanc en l’habitació: les parets, els llençols, la roba que duia. Tot estava en silenci, congelat en una glacera de quietud, tan sols rompuda per un trencaglaç en forma de monitor, que destrossava el gel al ritme del meu cor.

Poc després de despertar, un infermer que revisava cada habitació va visitar-me. Vaig intentar preguntar-li on estava, què havia passat, però tan sols un ronc balbuceig va sortir-me de la boca, acompanyat d’una coïssor que es va estendre per tota la meva gola.

-Espera, no et preocupis-. Va dir l’infermer des de la porta-. Ara ve el doctor-. I va marxar, restablint la calma.

Vaig esperar durant minuts que es movien mandrosos i durant els quals la meva ment vessava de preguntes i les neurones treballaven més que en cap altre moment de la meva vida, pensant com havia acabat allà , i tractant de deduir què havia passat.

El pom es va girar i, un cop la porta es va obrir, un metge, acompanyat per la mare, va entrar a l’habitació. El doctor es va quedar quiet davant de mi, als peus del llit, i la mare, veloçment, va anar al meu costat i va seure a una cadira, agafant-me fortament les mans.

I va fer el que faria qualsevol bona mare amb la seva filla de trobar-se en aquella situació: bombardejar-la de petons i abraçades, regades de moltes llàgrimes.

-Què ha passat? Estàs bé? T’ha fet mal? -va preguntar entre sanglots i besades-. Saps per què ho ha fet? Per què ho ha fet així? Creus que ho hauria fet si jo no l’hagués abandonat? -va tornar a demanar, sense donar-me temps de respondre, amanint les qüestions amb la seva característica ansietat.

-Jo… Jo… -no sabia què dir, naturalment-. No ho sé…-Era incapaç de pensar amb fluidesa, cada idea es movia per la meva ment com si es mogués entre la mel, a més de que ni tan sols sabia el que passava.

-Senyora, serà millor que no atabali la seva filla, ha passat per una experiència molt traumàtica, preguntar-li què ha passat no ajudarà-. El doctor va dir, afortunadament, en observar el meu deplorable estat.

-D'acord… D'acord… Perdona’m, Adela-. I la mare em va tornar a abraçar.

Durant uns minuts, el silenci va regnar en l’habitació, trencat pels sanglots i els xiulets del monitor.

-Com bé ja sabrà, la seva filla s’ha desmaiat-. Va esmentar el doctor poc després amb el típic to de veu dels metges-. Afortunadament, no s’ha fet cap mal en caure, i ha perdut el coneixement tan sols per la duresa de la situació; això sí, aquesta podria causar amnèsia dissociativa, que es pot curar de sobte o amb una teràpia adequada, a més d’estrès posttraumàtic-. Afegia mentre ens observava a les dues per igual.

“La duresa de la situació” vaig repetir per a mi mateixa; “quina situació?”, vaig pensar. Pocs segons després, una riuada de pensaments va xocar contra el meu cap. I ho vaig recordar. Sang, el meu pare, els seus ulls… tot va passar en un sol moment, com els fotogrames d’una pel·lícula que anava massa ràpid.

-Què ha passat? -vaig demanar amb una veu que no semblava la meva-. Com està el pare? -vaig insistir, tement el pitjor.

-El teu pare…- El metge ho estava passant veritablement malament, les seves paraules rajaven amb dificultat-. El teu pare ha mort, ja ho estava quan els de l’ambulància el van trobar. Ho sento.

No sabia què dir. De cop, tots els records que tenia amb ell, nosaltres dos jugant, tocant el piano, fent un passeig… es van esfumar. Tot el que havia viscut amb ell va desaparèixer, en tan sols uns segons, mil·lèsimes de segons, totes les possibilitats de gaudir d’un altre dia amb ell van morir. No vaig fer res. No vaig dir res. Si abans el meu cap era un batibull de terror i pànic, ara era un pou de tristor i desolació.

La mare plorava desesperadament al meu costat, amagant les seves llàgrimes amb les mans, mentre el doctor marxava de l’habitació amb el cor en un puny.

I jo no vaig fer res.

Tres dies vaig passar a l’hospital d'ençà que vaig despertar en aquella presó blanca. Tres dies en què la mare venia, plorava, veia que jo no responia i marxava, desesperada per la seva filla i pel trauma pel que havia passat. Tres dies amb l’eco de l’incessant crit del pare en la meva ment. Tres dies reflexionant sobre la mort del pare, amb una sangonera parasitant el meu cervell, preguntant-li a la meva ment, minut a minut “per què?”, i milions de mosques i cucs acudien després, murmurant “per què ho havia fet?”, “per què així?”, “per què davant de la seva filla?”. Ho vaig pensar molt, fins i tot massa, però cap il·luminació salvadora em va venir a socórrer.

A les deu del matí del tercer dia, com tots els anteriors, el pom de l’habitació es va girar, tímid, i, com tots els dies, va entrar la mare a la pàl·lida cel·la, però ara estava acompanyada. Un home alt, d’amples espatlles i vestit tot de negre anava amb ella. Els seus ulls blaus i inquisitius van observar tota la sala i es van aturar sobre mi, però no em mirava com a persona, m’observava com si fos una presa, i la seva mirada no descansaria fins a caçar-me.

-Filla…-. Va dir la mare just quan va seure-. Aquest és el sergent…

-Digui’m només “sergent”-. Va passar-se la llengua pels llavis-. Senyoreta.

Poruga, em vaig mirar les mans. No vaig afegir res, la presència d’aquell home era esgarrifosa, em feia sentir com un cofre del qual volia extreure-ho tot, sense deixar cap moneda, encara que fos falsa.

-Soc el cap en la investigació de la mort del seu pare, i, com bé suposarà, vinc a fer-li unes preguntes sobre ell.

Un indici de llàgrima es va veure en els ulls de la mare. Tan sols la menció del pare li recordava tot el temps que havien passat junts, fins i tot, els pitjors moments previs a la seva separació, i li feia pensar que la seva mort havia sigut culpa seva, que no l’havia ajudat.

-Jo… crec que marxaré-. Ella va dir mentre marxava, sense concedir-me prou temps de demanar-li que es quedés, per protegir-me d’aquell home, d’aquell monstre-. Vagi bé-. Afegí mentre escapava.

-Digui’m, senyoreta-. Demanà el sergent just la mare va sortir de l’habitació-. Sap alguna raó perquè el seu pare se suïcidés? I, sobretot, sap per què ho va fer en aquelles condicions?- mentre l’agent preguntava, va treure la típica llibreteta negra de detectiu , juntament amb un boli.

-Ehm… Ehm…- No podia parar de mirar-me les mans; aquells ulls freds eren massa per a mi.

-Senyoreta?- va tornar a preguntar, observant-me més profundament, escrutant cada escletxa de la meva feble ànima.

-Ell… Els últims dies estava estrany… Era, distant. Com si tingués el cap en un lloc molt llunyà.

Vaig sentir com la punta del boli gratava el paper.

-I té cap idea del perquè del suïcidi?- va preguntar un cop va deixar d’escriure.

-No… a veure, sí… Tal vegada-. Tan sols mirant-me, aquell home feia que buidés la cantimplora de la meva ment sobre ell, sense deixar cap gota-. Com bé ja sabrà, el meu pare era un programador del Gran Premi, i, durant els últims dies va fer grans avenços. Un dia o dos abans de començar a estar absent, estava pletòric, i… ara crec que això no és una coincidència, encara que no estic segura.

-Ho entenc, ja veig…- El sergent va dubtar un parell de segons-. Sap res més que ens pugui ajudar?

Vaig dubtar un moment, tractant de reciclar tota mena de records dels seus últims dies.

-No, no hi ha res més, ho sento.

Un altre cop, ell va escriure a la llibreteta.

-Gràcies per la seva col·laboració-. Va dir el sergent, però no com una persona, més aviat va respondre com un autòmat, programat per a ser fred, eficient i decidit.

Així doncs, de la mateixa manera que va entrar, ondejant la seva negra gavardina i sense mirar enrere, va marxar. Poc després, la mare va entrar. Els ulls els tenia envermellits per l’intermitent però regular plor, encara que ja no gemegava.

-Quin home més estrany. No creus? -deia la mare mentre s’atracava-. Ha vingut just fins a casa, semblava molt interessat. Quan sortia me l'he trobat. Que estrany-. Va afegir mentre s’asseia a prop de mi.

Les pròximes hores la mare va estar xerrant sobre els seus problemes, i va plorar, va recordar el pare, i va plorar, va veure que jo seguia immobilitzada i no responia, que era insensible, i va plorar mentre marxava.

Hores després, mentre jo intentava dormir, seguia pensant en seva la mort, però, aquest cop, mentre la foscor m’envoltava, la il·luminació sí que va arribar, foragitant la foscor de la meva ment. A mesura que donava voltes i voltes al llit, vaig deduir que el pare, encara que havia fet grans progressos resolent l’enigma del Gran Premi, s’havia trobat amb un gran obstacle que l’obligava a reflexionar sobre allò​, i només allò, en els últims dies, desconnectant-lo de la realitat, immers en els seus pensaments. Per això, després de meditar-ho i meditar-ho molt, el pare devia haver arribat a la conclusió que ell era incapaç de trobar la resposta, i, deprimit i acabat, es va suïcidar, però amb una intenció. Ho va fer davant meu perquè sabia que jo podia arribar on ell no havia pogut, per això es va llevar la vida d’aquella manera tan grotesca, perquè a cada moment jo recordés quin havia de ser el meu veritable objectiu. Havia de ser així com havien succeït els esdeveniments. Havia pensat altres hipòtesis, deliris i atrocitats, però aquesta era la més lògica, tant sí com no, aquesta havia de ser la correcta, encara que hi hagués alguna cosa que no rutllés.

Mentre mirava el sostre, vaig decidir que dedicaria la meva vida únicament a trobar la resposta del Gran Premi, per honrar el meu pare, per tenir èxit on ell havia fallat.

Per primer cop en dies, vaig sentir-me satisfeta. Mentre sabia el que havia de fer, vaig caure adormida, tranquil·la i amb la ment serena des de feia molt de temps.