Maeila, Busher, Trask… Tots els noms se’m fan familiars. Agafo la cadira de plàstic on sec pels reposabraços i l’acosto a la rotllana d’avis.



-“Temps era temps” - comença el més geperut de tots - Les bruixes que habitaven als boscos d’Arkeros,... - Fa la pausa típica de la gent gran, d’aquelles que impacienten tant - Agafaven els nens del poble de la mà i… bé,... doncs emmm… uhm. Sí.



Collons! Ho he demostrat un altre cop: soc imbècil. De veritat em pensava que en treuria res de profit d’uns vells trastocats com aquests?

La tarda dona pas a la nit i de mica en mica la irritació es va dissipant i transformant en una mena de curiositat. Arraulit a la llitera, els contes sobre bruixes comencen a ballar pel meu cap i m’impedeixen aclucar els ulls fins a l’alba. És aleshores, quan quasi aconsegueixo agafar el son, que un xisclet agut desperta a tot el campament.

El crit em trenca l’ànima. Em recorda a la mort, al patiment, a quan el pare sortia de caça i tornava tot ensangonat arrossegant animals que gemegaven i udolaven.

Un cop fora la tenda veig que la línia de muntanyetes ha avançat. I creieu-me que no parlo d’una desena de centímetres, que és al que estàvem acostumats, no, aquest cop la línia ha avançat metres i metres en qüestió d’hores.

Entro un altre cop a les habitacions i de manera frenètica agafo tot el que puc carregar a l’esquena. No sabria dir ben bé el perquè, però és el que l’instint em mana, alguna cosa a embafa l’aire crida perill.

Mentre m’obro espai entre lones crido a l’Aesira, que encara jau a la llitera, que es prepari, que d'aquí a un parell hores la seré a buscar.

N’estic segur de què el pare qüestionaria el meu comportament, de què em diria covard i figaflor i… Qualsevol mena de paraula que em pogués fer mal, però ara no és aquí, i sincerament, a diferència d’ell, prioritzo la vida abans que l’honor, així que sense dubtar més i ignorant les ordres del general, corro fins al poble d’Arkeros.

El grup d’avis està assegut al mateix lloc de sempre, sense immutar-se, serens. Tot el caos que regnava el campament sembla haver-se reduït a un no res aquí. La gent estén la roba, carrega socs; fa vida quotidiana, com si els crits que provenen del bosc, i que al meu parer són infernals, fossin tan sols una fresa més del dia a dia.



M’apropo als vells i amb tota la fe de què puc disposar en el moment els pregunto pels nens desapareguts. Tots es giren i em llencen tot tipus de mirades; perdudes, encuriosides, furtives… Però sens dubte em paren atenció, m’agrada això.



-Seu aquí - em mana una dona de cabells blancs recollits.



No diré cap mentida, estic acollonit. Qui no ho estaria assegut al damunt d’una pedra, compartint caliu amb una rotllana d’avis dements i una orquestra de crits de fons?

Després d’aclarir-se la gola el geperut de l’últim cop comença a narrar:

-Bé, doncs, això maco, hi havia una colla de bruixes que vivia en aquests boscos. Els arkerians no les miraven massa bé, i en fi, és comprensible, eren… Curioses. Com nosaltres, no trobes? - Alguns avis deixen anar alguna rialla, però jo continuo concentrat en la història- Ningú en volia més de la seva “raça”, així que les van començar a empaitar. Com qui diu gat i gos. Bé, no a elles, elles els feien massa por; eren dones inhumanes, es creia que fruit del diable, canvia-formes, fetilleres… Però les seves cries no posseïen aquests poders encara…



De petit sempre m’havien agradat les rondalles, com a tots els altres nens del regne, és clar. Es deia que les terres del rei Phi eren les millors si buscaves criatures fantàstiques. Acostumava a distreure’m amb focs fatus, acariciant isimuns i quan tenia l'ocasió perseguint khalakas. Quan em feia mal, que era més sovint del que m’agrada admetre, al poble hi havia remeieres que preparaven bravatges molt eficaços, però res comparat amb el que m’expliquen sobre aquestes dones.



-… Les bruixes, al veure que condemnaven a foguera a les seves cries i les reduïen a cendres van decidir, com a resposta, prendre als arkerians les seves. Elles volien justícia i és així com van començar a convertir els nens en petits pilons de pedres.



Les muntanyetes de pedra! Dins meu comencen a aparèixer un munt de preguntes; eren els pilons tots els nens que havien desaparegut? Per què tants? I…

-I ningú trobava a faltar els nens?

-És clar, però els feien tanta por les bruixes que fins i tot els hi entregaven com a ofrena. Tot i que val a dir… - Fa una pausa que em sembla eterna - Que últimament hi ha hagut moltes “ofrenes”, més del compte potser.



Qualsevol altra persona se n’hauria rigut de la història, fins i tot l’Aesira, però jo, com el beneit de sempre, me l’empasso. Corro sense saber molt bé què faré quan arribi al campament. Estic paranoic. I si els soldats perduts també han estat raptats per les bruixes? I si nosaltres som els pròxims?

Li explicaré la rondalla a en Mavros i l’Aesira? No, n’estic segur no se la creuran. I doncs? Com els dic que hem de marxar? Com els dic que correm perill?

Mentre corro absort en els meus pensaments ignoro un roc que hi ha al camí i m'entrebanco. Caic per una esplanada i pico uns quants cops contra troncs, arbustos i bardisses. I és aleshores, quan la caiguda cessa, que em trobo estès a terra, en un bassal de sang. Noto com una fredor em neix als peus i va pujant. M’estic convertint en pedra? No, siusplau. Reso fins i tot allà on no hi tinc fe, no vull morir aquí. Me n’adondo de com trobo a faltar a la mare, als meus germans, al meu poble... a l’Aesira… no puc morir ara, he de tornar a casa. Acluco els ulls i amb un fil de veu deixo anar l’últim si us plau.

La fredor es fa cada cop més real tot és negre i de sobte hi ha una explosió de llum. Reconec l’olor que sento; dolça, nostàlgica. Palpo tela suau amb els palmells de la mà. M’aixeco, també reconec el lloc on em trobo; és la meva habitació.

La fusta del passadís cruix cedint a les passes d’algú. Les xarneres somiquen i la porta queda entreoberta. La mare treu el cap per l’espai i anuncia l’esmorzar, al meu voltant es lleven els meus germans. Baixo les escales encara molt confós, és així com se sent estar mort? M’envaeix una flaire de tabac intensa; és el pare.

Tot és perfecte, tot és com havia estat sempre. Llàgrimes de felicitat m’acaricien les galtes mentre al bosc d’Arkeros neix un nou pilonet de pedres.