L’exèrcit del rei Phi mai havia estat la meva primera opció.

El dia que em va tocar bufar les espelmes tallades en forma de setze que la mare havia improvisat com havia pogut, com era d’esperar, van aparèixer al llindar de la porta un parell de soldats amb una carta de vores daurades i de lletra recargolada i delicada, d’aquella que els agrada fer als nobles, però jo, un noi de la perifèria que amb prou feines sabia llegir, tenia altres coses més importants a fer abans que anar a representar a qui sap qui al front, com per exemple, dur menjar a una taula gairebé sempre buida.



Ja feia setmanes que la mort del pare en ple camp de batalla i la culpa de no haver estat amb ell quan tocava, em feien de tambor al cap. Cada cop que tancava els ulls veia els del pare, vidriosos, mirant-me fixament, suplicant-me. Per sorpresa de ningú, i és que sempre he estat dèbil, van poder amb mi. I és així, com repetint un mantra imposat per la mare “és el que ell hauria volgut” i oblidant a qui representava, amb només el pare en ment i desitjant acabar amb l’infern de culpabilitat, em vaig inscriure a l'exèrcit. I bé, ara ja sabeu la història de per què estic aquí; vestit amb aquest maleït uniforme de color verd caqui, carregant una motxilla que pesa com un mort, “un mort”.



Acaricio el meu nom brodat en una etiqueta negra, com molts d’altres - penso - molts d’altres que aviat seran gravats en la pedra del centre de la plaça i que la gent, amb el pas del temps, oblidarà, o potser… potser no en passarà massa de temps.

L’orquestra de pensaments afluixa quan poso el peu a l’últim esglaó de la masia familiar, o del que queda d’ella, ja que com he dit, ara s'utilitza de fortalesa, la guerra entre nobles d’orgull ferit ha afectat a tothom menys als de dalt. Reuneixo la mica de valor que em queda per acomiadar-me de la mare.



-Adeu, fins… Aviat? - És el màxim que la meva boca em permet escopir. I és que què se suposa que he de dir? O què no? No vull que la mare se senti culpable, però alhora una part de mi està ressentida amb ella. Qui dimonis prioritza el front abans que la vida del seu marit? O del seu propi fill?



Admiro potser per últim cop l’alba, feia molt que no matinava. N’estic fent un gra massa, avui tan sols és el Dia del Reclutament. Sí, i si pel que sigui, el món o Déu o tant se val qui, decideix posar-se a favor meu i tinc un cop de sort, potser els generals em consideren massa esquifit, massa dèbil… Massa nyicris i no m’acaben reclutant.



Davant de l’església s’espera, al costat d’un carruatge, un home molt ben vestit, amb mocassins brillants i els cabells clenxinats. Imposa. Duu una llista a la mà, no gaire extensa. M’hi planto al davant i em poso rígid.



-Alastor Vrigos. Al vostre servei, senyor. - Dic amb la veu més potent que les meves cordes poden aconseguir.



El General alça una cella i m’observa fit a fit, i després del que sembla una lluita mental dins seu, assenteix. Collons! Estic reclutat.

Pujo al carruatge, tapissat amb cuir negre, estirat per dos isimuns esquelètics, em pregunto si tindran prou força per carregar a tots els reclutats, si fa o no fa en les mateixes condicions físiques que els dos animals. Tensen la mandíbula després de tastar el cop de fuet del cotxer, i per la petita finestreta entelada veig que la femella agafa una glopada d’aire i sorprenentment, ens posem en moviment.

A casa mai havíem pogut permetre'ns això de viatjar per gust, de manera que aquest és el primer cop que veig món. I mentre em pregunto si res serà gaire diferent, s’acaba el camí de terra que dona pas al de pedres, veig el rètol que fa de frontera entre pobles allunyar-se. Deixem enrere la cúpula de l’església que s’alça entre els arbres, tot va cada cop més ràpid, o potser tot s’ha alentit i de sobte noto… No noto res, tot és igual. El sentiment de decepció del que m’havien advertit ha començat a brotar en mi.

M’han assignat un petit poble fronterer bastant tranquil i bonic o això m’havia explicat la mare en assabentar-se dels llocs on podia ser destinat. És clar que segurament ho havia fet per tranquil·litzar-me o per allò que se'n diu amor de mare perquè n’estava segur que ella, igual que jo, mai havia sortit de la perifèria. Prou - em dic - he de deixar-me d’històries, ara m’he de concentrar en la segona fase de reclutament si no vull acabar estès a terra aquesta tarda. Aquesta tarda. Cada cop tot se'm fa més tangible. Torno a la meva realitat amb una llàgrima acariciant-me la galta, el carruatge s’ha aturat.

Sí que ha passat de pressa el temps! - Penso. Però en mirar les cares dels meus companys en lloc de l’emoció que m’esperava em trobo amb horror.

En Mavros, un noi un parell d’anys més gran que jo que conec de vista, mira embadalit per la finestra. Se senten els brams dels isimuns esporuguits, els crits del cotxer i uns instants més tard un parell de trets. No em fa falta saber de lletres o de números, qualsevol persona amb dos dits de front és capaç de comprendre-ho: ens estan atacant.

En Mavros, que és al meu costat, amb una agilitat increïble, m’agafa pel canell amb la mà dreta, amb l’esquerra agafa el d’una noia rossa, tan petita que no m'havia adonat de la seva presència fins ara. D’un cop de colze sortim del carruatge.

Just després d’impregnar-me la cara de fang i familiaritzar-me amb la duresa del terra, aixeco el cap només per veure que el vehicle en què viatjàvem, i en el que encara hi ha els nostres “companys” cau pel penya-segat que vorejàvem fa uns instants.



- Estem sols? - Em pregunta a cau d’orella la noia.



-P-po pot ser… Segurament, p-però… - Xiuxiuejo. El que em faltava, ara no sé parlar. Ben segur que em tindrà per un estúpid. Ja tindré construïda una reputació abans d’arribar al front… Si és que la sort ho vol i hi arribo. Sospiro.



Una fresa que prové d’uns arbustos frondosos interromp el monòleg de la meva companya. És el General. No sé ben bé com descriure-ho, però una mena de sensació d’alleujament recorre el meu cos. Em sorprenc quan m’adono que jo, un prototip de noi que no fa cas a ningú i que s’irrita només d’obeir ordres, se sent reconfortat per tenir a prop un superior, al cap i a la fi -reflexiono de manera melancòlica - potser m’alleujo perquè em recorda a casa, quan el pare encara hi era i repartia instruccions a tort i a dret.

L’home ens fa senyals amb la intenció que ens acostem. Sigil·losament, arribem a “l’amagatall”. Al pas que anem, si no em crivellen abans, el meu cor s’aturarà. Només Déu sap el perquè li vaig fer cas a la mare!

Allà, el general ens explica el pla. Si tot va bé, arribarem al campament abans de l’alba i en fi, per la segona fase del reclutament no ens n’haurem de preocupar; “Oficialment en Mavros Aros, l’Aesira Liben i l’Alastor Vrigos, fill de l’excomandant del primer exèrcit del rei Phi - em pica l’ullet quan fa menció del “meu títol” del qual preferiria prescindir-ne, per cert.- quedeu reclutats com a únics supervivents i representants de l’escamot 8. Sou afortunats.



Collons si som afortunats! Em dec haver oblidat la sort a casa. I com a prova irrefutable de les meves sospites, ara la meva vida està en mans d’un home ridícul que amb prou feines sap pentinar-se com una persona normal i que té una estranya afició pel fantasma de qui creia haver-me escapat: el pare.