Després del que em sembla una eternitat arribem al camp base d’Arkeros amb els meus peus reclamant-me un lloc on descansar i la meva esquena suplicant treure’s de sobre la feixuga motxilla. El general s’ha volgut espavilar i hem arribat cinc hores abans de l’esperat.

El campament és un terreny boscós, sorprenentment acollidor i familiar. Amb un clar vorejat de grans estaques i torxes que il·luminen amb una llum tènue les lones de les tendes.

El general assigna la tenda 2 a en Mavros, i a mi i a l’Aesira la tenda 8, conformada únicament per noies. Tan bon punt trobo una llitera buida m’hi arrauleixo i en mig de la foscor, sense veure-hi massa, agafo una manta i m’hi abrigo intentant no apropar-hi el nas.

Quan em desperto, tinc la sensació que tot és diferent… Més màgic, potser. En fi, el sentiment em dura poc més de dos segons, ja que després d’esmorzar comencem amb els controls rutinaris pel poble d’Arkeros.

La gent ens rep amb somriures i abraçades. Dones grans ens conviden a passar i a menjar coques, pastes i infusions de tota mena. Acabo el matí sorprès per l'hospitalitat dels arkerians i amb l’estómac més ple que mai. Encara tip, lluito contra el pensament que m’assetja projectant imatges dels meus germans en la taula buida.

L’endemà, ben d’hora, la gent torna a sortir als carrers i ens saluda efusivament, i des d’aleshores passen a ser així els dies que segueixen. Tot és tan perfecte, tan bonic, tan diferent de casa…

Les meves extremitats primes i fraccions delicades em són d’utilitat i em permeten barrejar-me entre les noies sense massa dificultat, i essent sincer, prefereixo la seva companyia abans que la d’aquell grup de bèsties neandertals amb els que s’ajunta el Mavros. Continuo sense entendre els motius pels quals el rei Phi col·loca a gent d’aquest tarannà al front si al capdavall, l’únic que fan és portar-nos problemes.



La relació entre l’Aesira i jo es torna en una amistat cada cop més forta, i en fi, té sentit, ja que passem junts gairebé tot el dia, esbrossant la zona, fent de cartògrafs, anant a missions de reconeixement... Ja sabeu, aquest tipus de tasques secundàries sense massa responsabilitat, de les que m’agraden a mi.

Per primer cop a la vida m’han fet cas i el general ha respectat el que li vaig demanar en arribar al campament, sobretot la part on vaig posar una especial èmfasi per remarcar que no volia privilegis per ser familiar del fantasma del meu pare. És clar que probablement ho ha respectat per temes de fidelitat al seu company de batalla i tot allò que diuen sobre l’honor del cognom, però sent sincer, tant em fa.



Les patrulles a primera hora del matí, s’acaben transformant en el meu moment preferit del dia i arribo a un punt on m’acaba semblant que la mare tenia raó quan deia que m’acabaria acostumant i potser fins i tot gaudint d’aquest nou estil de vida… Bé, gaudir ja és dir massa; no puc entendre una vida feliç lluitant per fer mal als altres, però de malament no ho estic pas.

El primer dilluns de desembre cau la nevada més forta que he vist mai i fot tanta rasca que en Mavros, que sempre fanfarroneja de ser el més fort i el més valent es tanca dins la tenda per refugiar-se de la fred.

Com el beneit de sempre, arribo fins al final de la partida de patske amb una mà mediocre, de manera acabo essent jo a qui se li assigna el control i per molt i no voler-ho, hi acabo arrossegant a l’Aesira. Ens equipem amb les bufandes i l’uniforme d’hivern, però tot i així la temperatura cala als ossos. Sortim del recinte amb poques ganes i un grup de rialles de fons.

Al poble tot està com sempre; molt tranquil, cap atac, en ordre… Però acabant la patrulla noto la falta de la neta de la senyora Raustigh. És una nena molt menuda, d’uns 5 anys i amb els cabells sempre trenats. Ens sol esperar al llindar de ca la seva àvia amb una safata de galetes de mantega i un somriure, m’acostuma a recordar a la meva germana petita. La seva absència em sorprèn.



Tot es comença a capgirar quan li pregunto a la senyora Raustigh per la seva neta. Ella em mira amb cara estranyada i deixa anar de manera seca: “Jo no tinc ni fills ni nets, no sé de qui em parleu, macos”. La resposta em sobta, i comprovo que no soc l’únic quan miro a la meva dreta i veig a l’Aesira bocabadada. Arriba el migdia i ningú del poble ha sabut reconèixer l’existència de la nena, com si s’hagués esfumat, com si mai hagués existit.



L’Aesira i jo ens n’intentem oblidar, donar-hi poca importància. Però passen els mesos i comencen a desaparèixer més nens arkerians que ningú sembla recordar.



Quan cau la nit, i els soldats que acostumen a quedar-se fins tard bevent vora al foc ja fa estona que dormen, els generals tanquen les barreres del campament. I és al trenc d’alba, quan el silenci deixa de regnar en el clar, que veiem les petites muntanyetes de pedres apilonades que ja formen part del nostre dia a dia. Fa poc més de dues setmanes només hi havia uns cinc pilons localitzats en una zona concreta, ara es troben repartits per tot el bosc i queda fora del meu abast comptar-los.

Començo a passar les tardes lliures amb els vells més vells dels arkerians, dels que tothom renega i té per bojos. Sincerament, no puc dir que parli amb ells per gust, és simplement que soc l’únic que és massa dèbil per ignorar-los, fins i tot l’Aesira, que té un gran cor, intenta mantenir-se’n allunyada uns quants metres.

Però un dia, el tema de conversa se’n va molt més enllà dels núvols o de la neu i passa a ser sobre els nens que ja ningú menciona. Aixeco el cap per mostrar interès i escoltar amb atenció. Cada nen perdut és anomenat, a cada un se li atribueix una existència.