La tercera legió, la de l’Obscuritat, és més difícil del que ens esperàvem. No hi ha res més que foscor infinita, un buit que ens engoleix a cada pas. La cova és un laberint que sembla viure per ella mateixa. La llum de la torxa que porta la Carla no és suficient, la foscor sembla devorar-la, aïllant-nos de tot. No podem veure res més que el nostre propi alè, i fins i tot aquest sembla ser engolit per l’obscuritat.

El silenci és pesat, i l’únic so que sentim és el nostre propi respir. Les parets de la cova són humides, i el sòl és cobert de pedres relliscoses. A cada pas, sentim que el perill està a l’aguait, esperant el moment adequat per atacar-nos.

–Heu pensat mai que potser som nosaltres els que estem sent enganyats per la foscor? –pregunta l’Albert. El seu cos sembla fosc, més gran en la penombra, i les seves mans brillen lleugerament a la llum de la torxa de la Carla.

–Si volem sortir d'aquí, hem de confiar els uns en els altres –diu la Carla. Però el seu cos, cansat per l’esforç de congelar el temps anteriorment, sembla cada vegada més dèbil.

La meva ment comença a jugar-me males passades. A cada pas, em sembla que sento veus que provenen de les profunditats, veus que em criden, que em desafien. Però els meus amics continuen endavant, i jo, tot i els meus dubtes, els segueixo.

—Eros, no estem sols— diu el Marc.

De sobte, el silenci es trenca. Un crit agut, espantós, ressona des de les profunditats de la cova. Un crit que sembla provenir de milers de veus a la vegada. La foscor sembla començar a moure’s, i formes incorpòries emergeixen dels murs, com espectres que no poden ser tocats, però que poden destrossar-nos amb la seva presència.

—Ens atacaran!– exclama la Carla, intentant mantenir-se en peu, però el cansament la debilita.

—No podem parar— diu l’Albert amb fermesa.-- Junts, ens en sortirem.

En aquell moment, la meva ment finalment explota. Sé què he de fer. No tinc poders com ells, no sé controlar el temps ni regenerar-me. Però sé una cosa: he estat tot aquest temps, lluitant amb la meva pròpia inseguretat i el temps que he passat aquí, a les legions, ha estat per trobar-me a mi mateix. El meu poder sempre ha estat dins meu. Només havia de creure-hi.

Tanco els ulls i em concentro. La meva ment, la meva força interior, tot el viscut aquests dies, tot el que he patit, ho canalitzo. Llavors, una onada de força invisible em recorre, i obro els ulls. Veig que la foscor es doblega davant meu, com si el meu poder hagués fet retrocedir els espectres. La telequinesi s'ha despertat, i és més potent del que mai no hauria pogut imaginar.

Amb un crit, aixeco les mans i envio un raig de força cap a les ombres. Els espectres s’aturen, cridant, però no poden moure’s. Cada onada d’energia que genero els fa retrocedir, els empenta cap a les profunditats.

–Eros!– crida la Carla, sorpresa.

Les ombres desapareixen finalment. La cova s’aclareix una mica, tot i que encara no veiem res amb claredat. Però sabem que hem superat una gran amenaça. Hem guanyat, almenys per ara.

–Ho has fet!– em diu l’Albert.– Ho has aconseguit, Eros.

–Tots ho hem fet junts– responc.

Amb la força que em queda, guio els meus amics a través de la cova, fins que finalment, arribem a la sortida. La foscor es dissipa i davant nostre s'obre un mar immens, tranquil i assolellat, un contrast brutal amb tot el que hem viscut fins ara. La llum ens enlluernà la vista, feia estona que no vèiem el sol.

Quan arribem a la platja, la sensació de llibertat que havia tingut fins ara sembla desaparèixer. Tot el que hi ha davant nostre és un horitzó cobert per una espessa boira. El mar sembla infinit. Però, entre la boira, comencen a aparèixer formes fosques i indefinides, que es mouen, s’acosten. La presència és real, però no hi ha manera de saber què són. Al principi, sembla que només ens estiguin observant. Però de seguida, ens adonem que no estem sols.

De cop, una ombra emergeix de l’aigua, una criatura gegant que surt del profund del mar, amb escames que brillen a la llum d’un sol ocult. Els ulls, immensos i plens de furor, ens miren. Un crit ens sacseja l'ànima, i abans que poguéssim reaccionar, la bèstia s'abalança sobre nosaltres.

–Correu!– dic.

Córrer no servirà de res. Les onades comencen a engolir la platja, ens arrosseguen cap dins. Els crits de les bèsties del mar s’intensifiquen i, de cop, veig com una altra criatura emergeix. A la nostra esquerra, una figura enorme amb braços de tentacle s'estira, i les seves mans agafen la Carla, que s'estavella contra la sorra abans que pugui evitar-ho.

–No!– crida l’Albert, mentre corre cap a ella.

El mar és una força descomunal, indomable. Però nosaltres no som persones que cedim amb el pànic. El Marc lluita amb una de les bèsties, mentre jo intento alliberar a la Carla dels tentacles. El seu cos lluita, però l’aigua la fa lliscar més lluny, i el monstre comença a aixafar-la amb una força immensa.

Miro l’Albert, que intenta salvar-la, i el Marc, que s’enfronta a l’altre monstre, i sé que no tenim temps. Si no ens alliberem ara, el mar no ens deixarà escapar.

De sobte, una llum intensa, gairebé encegadora, em fa tancar els ulls. Quan obro els ulls, el temps sembla haver-se aturat. Tot està quiet. El soroll del mar ha desaparegut, els crits dels monstres s’han apagat, i fins i tot les onades han deixat de moure’s. Miro al meu voltant, desconcertat.

–Què ha passat?– dic, mirant els altres. La Carla està quieta també, els seus ulls mirant fixament al mar, com si ella fos la causa d’aquest aturament.

És ella. Carla. Ho sé. És l'única capaç de fer això.

–Carla...– li dic, cridant, però la seva mirada no canvia. La seva mà està alçada davant d’ella, com si sostingué el temps amb una força invisible.

–No sé quant temps tindrem per arreglar-ho –em diu.– Però si el temps no es mou, podem evitar que el destí ens arribi. No sé com, però necessito que creguis en això, Eros.

Miro els altres, que també estan petrificats.

—I què farem ara? —pregunta l’Albert.

—Ho canviem. Ho canviem tot —diu la Carla. Els seus ulls brillen amb una determinació absoluta.– Us he vist. He vist el final de tot. Sé què passarà. Sé què cal fer.

Mentre parla, es nota que no és la Carla que coneixem. Alguna cosa dins seu ha canviat. Alguna força immensa que ve de més enllà de nosaltres, més enllà de tot. La Carla té el poder de frenar el temps i també veure’l.

I així, cada un de nosaltres pren consciència del que està passant, del que passarà. Tot sembla massa clar: el futur, el destí, les coses que arribaran i els sacrificis que haurem de fer.

La Carla se’m gira, i per un moment, hi veig una tristesa que no havia vist abans.

—Ho sé, Eros... sé el que passarà després.

—Carla, no… —li dic.

Amb una força indescriptible, la Carla aixeca les mans, i el temps, tal com el coneixem, torna a arrencar.

El mar, les bèsties, la lluita… tot torna. Però en aquell mateix moment, en una explosió d’aigua i llum, el futur que vam predicar es fa realitat. Decidit llanço una gran onada d'energia, tota la que puc arribar a generar, una energia que desfà totes les partícules que es va trobant pel camí, els monstres es descomponen, i la Carla torna a estar al nostre costat, però en algun moment, mentre les onades ens empenyen cap al final del camí, el que era inevitable passa. Jo no estic amb ells físicament, desaparec, com una ombra és dissolen en el vent.

—Ho sabia… —sento a Carla, amb la veu tremolant mentre els altres, amb el cor trencat, miren l'espai on Eros va desaparèixer.– Ho sabia abans que passés.

Els seus ulls no paren de brillar, perquè en el seu cor, sap que ha fet el correcte. Ha frenat el temps perquè es volia acomiadar, però, al final, aquell moment era inevitable. I ara gràcies a mi podran arribar.

“La família de l’Eros es mereix més que mai el motiu pel qual ha mort: unes ales sense cap vida que han posat fi a la seva existència, unes ales tacades amb sang del nostre amic que ens ha cuidat i ha donat la vida per nosaltres.” Aquestes han estat les paraules de la Carla que he pogut escoltar abans d'esvair-me per complet.