Sé que avui m’he d’acomiadar de la meva família, dir-los que els estimo molt i que els estic molt agraït d’haver nascut en aquesta família, tot i que a vegades ho hem passat molt malament per no poder arribar a finals de mes.

La meva mare ja és a l’entrada de casa esperant per anar a la plaça central, m’acomiado de la meva germana entre llàgrimes i plors, i el meu pare em dona una caixa amb diversos subministraments i objectes que em poden salvar en algun moment.

–Laia. Pare. Ens tornarem a veure, ho prometo. –No m’ho crec ni jo, però de veritat intentaré tornar a casa com sigui. – Us estimo moltíssim!

–Eros, nosaltres també t’estimem molt!

Surto el més ràpid que puc de casa per no fer més complicat el comiat. La meva mare ve darrere meu, ella serà l'última a dir-me ‘Adeu’.

En arribar a la plaça, plena de gent de la meva edat i alguns familiars seus, el president comença a explicar com funciona aquest anomenat Reclutament.

–Jovent, famílies, un any més, toca posar a prova els nostres fills i filles. Ja sabeu que ells i elles poden desenvolupar unes habilitats que nosaltres, els adults, no podem. Aquestes són necessàries per a la nostra harmonia i per afrontar possibles amenaces vinents. Recordeu que el Reclutament consta de 4 legions: 1a legió del Drac; aquesta consta d’una zona d’alta muntanya amb volcans i criatures de foc; 2a legió de l’Espectre; una zona de boscos frondosos amb molta boira, caracteritzada per ocultar uns éssers voladors semblants als fantasmes que t’asfixien amb les mans esquelètiques fins a la mort; 3a legió de l’Obscuritat; hauran d’endinsar-se dins de coves on la ment i la foscor els faran imaginar coses irreals i jugar males passades; 4a legió del Mar; la més complicada de totes, diversos monstres marins intentaran enfonsar-vos a les profunditats marines. Un cop travessat el mar, estareu oficialment preparats per a la vida i per a les possibles adversitats properes, com la guerra. Recomano que després d’això entreu a l’exèrcit per mantenir segur el nostre futur. –Jo el que no entenc del tot és com tothom que ha sortit viu sempre s’ha allistat a l'exèrcit, jo si torno, no ho faré. – Com bé observeu, aquest any qui torni el primer o primera de les legions obtindrà aquestes ales especials com la seva segona habilitat.

El principal problema meu és que no tinc primera habilitat. La majoria de les persones de la meva edat ja tenen la seva: poden respirar sota l’aigua, treure foc per la boca, parlar amb els animals, llegir els pensaments de la gent… No sé per què no he desenvolupat la meva habilitat encara. La meva mare diu que arriba quan menys t’ho esperes, però ara la necessito més que mai per poder ajudar-me a tornar viu.

–Ara només queda acomiadar els nostres joves i desitjar-los molta sort.

Em giro per veure la meva mare, ella ja està plorant. Li vull dir que no plori, però em quedo sense paraules. Veig la seva cara marcada pel dolor, com si cada llàgrima fos un record de moments passats, de sacrificis i pors amagades. Em sento impotent, com si no pogués alleujar el seu sofriment, però intento abraçar-la amb tota la força que tinc, amb l'esperança que això sigui suficient.

–Mare, et prometo tornar a casa, superaré les legions.

–Ja ho sé, fill, sé que faràs tot el possible a les teves mans. No t'oblidis mai que estem molt orgullosos de tu, de la persona que ets i com has anat aprenent amb el temps. T’estimem molt, ton pare, la Laia i jo.

–Jo també, mare. Jo també us estimo moltíssim. Fins sempre!

–Fins sempre, fill.

En veure la meva mare allunyar-se, pujo a l'helicòpter. N’hi ha diversos per la plaça, ens porten a un campament molt a prop de la legió del Drac. Allà, en arribar, em reuneixo amb els meus amics, Marc, Albert i Carla. Tots tres tenen cares d’inquietud, però també una determinació que jo no sento. Miro els meus companys i veig com, a diferència de mi, ells ja semblen segurs, com si tinguessin alguna habilitat que els faria facilitar les legions en algun moment. Més ben dit, ells la tenen. Marc pot regenerar-se, Albert es pot transformar en objectes, persones o animals… Carla, en canvi, té una habilitat que em fascina: el control del temps. Pot aturar-lo, accelerar-lo o fer-lo retrocedir breument, però això consumeix la seva energia i l’esgota. Jo només tinc les mans suades i el cor a la gola.

–No et preocupis, Eros – em diu Marc, com si hagués llegit els meus pensaments. – Tots passem per això. El més important és que hi estem junts.

Carla, amb la seva mirada calmada i la seguretat de qui coneix la seva habilitat, s’acosta.

–Ho passaràs. Tots tenim els nostres moments de dubte –diu ella amb una veu tranquil·la, però ferma, mentre em fa un gest com volent que respiri profundament. –Però només tu tens el control de la teva història. El temps pot ser el teu aliat, si saps com utilitzar-lo.

Albert fa un gest amb el cap, intentant alleujar la tensió a l’aire.

–És cert, no ets el primer a passar per això. Tothom té un moment en què la seva habilitat apareix, o no. Però no et facis mal pensant que no ets prou per això. Ens en sortirem, t’ho dic jo.

Intento somriure, però l'angoixa no se’n va. Sé que no es tracta només de la meva habilitat, sinó de la meva supervivència. Com puc competir en un món on tots els altres són més forts, més ràpids, més poderosos que jo?

Després d’una breu reunió amb els nostres nous comandants, ens ordenen que ens preparem per a la primera legió. Un cop més, observo que els meus companys no semblen tan inquiets. La seva confiança és contagiosa, però jo només puc pensar en com sortir d’aquí amb vida.

Abans de començar, agafo la caixa que em va donar el meu pare. Faig una ullada a la carta que hi ha dins, un missatge breu però carregat d’amor: "Sigues valent. Recorda qui ets i que el teu cor sempre et guiarà, fins i tot quan tot sembli perdut. No facis res que et facin fer, i sobretot, torna a casa." Tanco els ulls uns instants, intentant agafar una mica de força d’aquelles paraules. Quan els obro, veig els meus amics mirant-me, esperant que digui alguna cosa. Però què puc dir? Com es pot parlar quan l’únic que vols és sobreviure?

–Vinga, anem-hi, que l'espera no ens farà més forts –dic amb veu baixa, intentant ocultar la por darrere d’un somriure forçat.

El camí per la primera legió és llarg i estret, una senda de muntanya que condueix a una gran vall volcànica elevada. El vent bufa amb força, i el cel es torna cada vegada més fosc. Sabem que la legió del Drac no serà fàcil, però res no ens prepara per a l’horror que ens espera. Ara deixo de veure a Marc, Albert i Carla tan segurs, cada pas que fan els carrega més de por. Els miro jo i els somric per poder recuperar la seva confiança. Ja queda poc per arribar.