La primera legió és un infern. Cada pas que fem sobre la roca volcànica sembla una tortura, i el soroll dels dracs rugint en la distància fa que el meu cor bategui més fort del que mai no hauria pensat que seria possible. Les muntanyes altíssimes, amb les seves parets cobertes de lava i cràters fumant, ens observen com si fóssim simples formigues caminant cap al seu desastre.
A cada pas, sentim les vibracions del terreny, com si els mateixos dracs estiguessin despertant-se en algun lloc amagats més enllà de les boires volcàniques. La nostra missió és travessar aquesta vall i arribar a l’altre costat, on ens espera la segona legió. Però cap de nosaltres sap amb certesa què ens espera allà.
El nostre grup avança amb cautela, però el terror es fa més palpable a mesura que s’acosten les criatures. Un d’ells, un drac de petites dimensions, però increïblement ràpid, apareix de cop des de darrere una roca, amb els ulls brillants de foc i la boca oberta, disparant flames en una columna d’incendi. Comencem a córrer, i enmig del caos, sento com el meu cos es tensa, esperant l’instint per actuar. Però res no passa. No tinc poder. La meva habilitat segueix amagada.
Marc, que va uns passos per davant, s’afanya a intervenir, saltant a l’esquerra i el drac li arranca un braç, tanmateix, un segon després se li regenera per complet. Però en el moment en què el drac es gira per atacar-lo de nou, Albert, cau des de dalt de la muntanya cap avall. Tot sembla anar en càmera lenta mentre ell es precipita cap al fons. I és en aquest moment que una onada de pànic m'envaeix. No puc deixar que això passi, a més, l’Albert no es transforma en cap ésser volador o qualsevol cosa que el pugui salvar, la seva cara mostra pànic.
Sense pensar-ho més, em concentro en el meu cor, en el que sento, en el que vull fer. Aixeco les mans i, gairebé sense adonar-me’n, una força invisible surt disparada cap a l’Albert. El veig quedar-se en l'aire uns instants, atrapant l’alè en una suspensió que sembla interminable. Amb un esforç, el faig retrocedir i, finalment, el col·loco de nou sobre la muntanya. Ell m’observa atònit, però no hi ha temps per a més. El drac que havia atacat a Marc ja ens té en la mira. Ens toca córrer.
–Gràcies... Eros –diu Albert, però el seu crit es perd ràpidament entre els crits dels altres i el soroll del vent.
Tots fugim cap endavant, sense mirar enrere. Els dracs continuen atacant des de les ombres, i la nostra única opció és avançar sense aturar-nos. Veiem com companys de la nostra edat moren pels rius de lava o devorats de les criatures.
De sobte, una ombra gegant creua el cel. Un dels dracs, immens, emergeix de la foscor del volcà. Els seus ulls brillen com brases vives, i la seva ala tremola de poder. No és el drac petit del qual fugíem abans; aquest n’és un gegant, un tità, amb escates negres i una boca plena de dents esmolades com espases. Un rugit ens fa tremolar. De les cendres del volcà surt un altre drac igual de gros i igual de poderós, aquest és roig amb escames daurades.
Albert, que fins ara havia estat observant en silenci, fa un pas endavant. El seu rostre es transforma en determinació. Sense dir paraula, comença a brillar amb una intensa llum daurada. Les seves mans es contorsionen, i el seu cos s’estira i es transforma davant dels nostres ulls, canviant en un drac immens, amb unes ales tan grans que gairebé tapen el cel.
–Albert! – crido, sorprès, mentre el veig començar a volar cap al drac gegant que s’acosta.
–Eros, no et preocupis per mi! –crida ell amb una veu profunda que només pot provenir d’un drac.– Tu, i els altres heu de lluitar contra l’altre!
I així, com una tempesta que s’allibera, s’enlaira i es llança contra el drac gegant, un combat aeri brutal que fa tremolar la terra sota els nostres peus. Les ales mouen l'aire com dos vents gegants, mentre que el drac gegant que té davant l’ataca amb una força descomunal, llançant flames i roques pesades des de les altures. Però Albert, amb una agilitat inhumana per a un drac tan gran, esquiva els atacs i respon amb un rugit acompanyat de foc de dins la boca.
Mentrestant, l'altre drac, es gira cap a nosaltres. El seu cos està cobert de cendres i la seva mirada és de pura venjança. Marc, Carla i jo ens preparem. Sabem que no tenim l'energia d’Albert per afrontar-lo, però tenim els nostres propis poders.
–Carla, preparada?– li pregunto, sentint com la tensió ens envolta.
–Només esperava el moment adequat– respon ella, concentrant-se.
Els seus ulls brillen mentre comença a aturar el temps al seu voltant. El drac, que s'acosta amb una velocitat aterradora, es queda paralitzat. Carla ha congelat l'espai, però sé que no durarà gaire. La seva energia s’esgota ràpidament, i, mentre ho fa, em preparo per atacar.
–Marc, ara!– crido.
Ell fa un gest, i el seu cos comença a regenerar-se. Crea una mà de grans dimensions, que comença a créixer fins que és prou gran per enfrontar-se al drac. Amb una força increïble, la seva mà s’enlaira i colpeja l'enemic, desorientant-lo momentàniament.
Aprofitant el temps congelat, em concentro en l'energia que flueix dins meu. Sentint l’esforç del que vaig aconseguir l'última ocasió, estenc les mans cap al drac i utilitzo el meu poder mental per fer-lo retrocedir. Una gran onada d’energia el llença a terra, però el drac no es rendeix. Amb una força impressionant, es posa d’empeus i comença a llançar flames en l’aire.
Carla, esgotada, però ferma, torna a moure el temps, només per uns segons més. Ens dona el temps just per atacar amb tota la nostra força. Moc la mà al centre de les flames per a desviar-les de nosaltres. Però el drac ens contraataca amb un rugit que fa que el terra tremoli, i la seva força gairebé ens arrossega.
Quan el temps es reanima, veig com Albert, a dalt, ha aconseguit dominar el seu drac gegant amb una habilitat increïble. Amb una explosió de força, el drac gegant cau a terra, vençut. Ell es torna a transformar en ell mateix i aterra al nostre costat.
La Carla cau a terra rendida, el drac la mira i va cap a ella ràpidament. Cansat i amb poques energies, aixeco les dues mans esteses cap al drac i llanço dues ondes immenses que el parteixen per la meitat.
Els tres mirem al nostre voltant, els cossos exhaustos però vius. Sabem que hem guanyat, però aquest enfrontament només ha estat un aperitiu del que encara ens queda per davant.
Tots ens mirem, sabent que la nostra unitat és l'única manera de sobreviure aquest infern.
Arribem a un passatge estret on les parets de roca semblen tancar-se sobre nosaltres. Marc, que sembla estar sempre en el seu element, fa un gest d’encoratjament, i el grup segueix a poc a poc, lluitant contra el vent i les roques llefiscoses. Però no tots sobreviuen. Un de nosaltres, en Miquel, perd l’equilibri i cau enmig de les roques, desapareixent en un abisme de lava que sembla devorar-lo instantàniament. La vista de la seva caiguda em fa sentir una punxada a l’estómac. No és la primera pèrdua, molts ja han mort, però el que fa que sigui diferent és que, per primer cop, me’n sento responsable. La meva falta de poder, la meva debilitat, fa que em costi respirar.
Finalment, arribem a la fi de la primera legió. Ens esperen unes portes gegants que ens condueixen a l’entrada de la segona legió: de l’Espectre.
La segona legió és un lloc de boira espessa i arbres retorçats, com si la natura mateixa hagués estat corrompuda pel temps. El silenci que ens envolta és pesant. La boira ens atrapa i ens empassa, creant una sensació de desorientació total. El nostre objectiu és avançar a través d’aquest laberint de boira, esquivant les formes fosques que se’ns apropen sigil·losament.
En aquest moment, la meva ment comença a treballar. El meu cos està esgotat, però el meu cor segueix batent fort. La por continua corrent per les venes, però també hi ha una creixent determinació. I tot i que encara no tinc la meva habilitat, un pensament es fa més fort: si no em puc protegir amb poders, haurà de ser la meva astúcia la que em salvi.
Un crit ressona a la nostra esquerra. Carla, que sempre és la més tranquil·la del grup, és la primera a reaccionar. Amb un moviment ràpid, fa que el temps s’aturi per uns segons, congelant l’espectre gros i fosc que l’estava atacant. Però la seva energia s’esgota a un ritme alarmant. Veig com la seva figura comença a doblegar-se, el seu cos es cansa de l’esforç. Ens cal una estratègia ràpida.
En un impuls, decideixo provar la telequinesi. Em paro, i em concentro en l’ambient que m’envolta. Les meves mans tremolen, però, tot i la meva concentració, no veig cap resultat. Em frustro, i la boira sembla enfurismar-se a l’alçada de les meves mans. Potser no he arribat encara a ser prou fort.
–Eros!– em crida Marc des de l’altre costat, com si llegís el meu pensament. En aquell moment, un espectre sembla llançar-se cap a ell. I és llavors quan el veig caure, gairebé absorbit per l’entitat.
Sense pensar-ho més, faig el mateix gest que vaig fer abans amb l’Albert i els dracs, i utilitzant tot el que puc de la meva energia, crido el vent per empènyer el cos de Marc cap a la seguretat. Per sort, la telequinesi respon a l’últim moment. Ell cau a terra adolorit, però viu. La meva respiració és ràpida, i el meu cor batega amb força, com si hagués estat fent un esforç que mai no hauria pensat que podria realitzar.
–Gràcies, Eros... – em diu, amb els ulls plens de sorpresa i gratitud.
Tot i la seva gratitud només puc respirar profundament, amb el pensament que la meva habilitat finalment ha començat a despertar, encara que sigui de manera incerta. Sé que en moments de por o perill apareix, i també sé que si em concentro prou, podria controlar-la.
Em giro de nou cap a la Carla, la pobra ja estava a punt de caure rendida a terra de l'esforç, torna a començar el temps, llanço l’espectre ben lluny bosc endins, que es carrega tots els arbres que es va trobant pel camí. Fugim corrent ràpidament ajudant-la a moure's.
Ens apropem a la fi de la segona legió, amb diversos membres del grup caient al llarg del camí. Algú més ha desaparegut a les ombres, arrossegat per la boira. Però el nostre objectiu està a prop. Només ens queda travessar aquesta últim tram abans d’arribar a la tercera legió.
Amb la ment en blanc, intento agafar forces per al que ens espera. I, mentre ens endinsem més en la boira, només puc pensar en el que va dir Carla: “El temps pot ser el teu aliat, si saps com utilitzar-lo.” Espero que, finalment, n’estigui aprenent a fer-ho.
