Era tard a la nit. La casa estava en silenci, excepte pel grinyol del parquet provocat per passos pesats. Carolina caminava descalça pel passadís, marejada i amb la respiració agitada. Els seus pensaments secrets havien sortit a l’exterior un cop més. Estaven descontrolats. Aquell desig pervers de sang. Alguna cosa dins seu volia sortir bruscament.

Va dirigir-se lentament cap a l’habitació dels seus pares. Les seves mans tremolaven i no podia pensar amb claredat. L’ànsia i la necessitat de destruir la cegaven.

De sobte, la porta de l’habitació a la qual es dirigia es va obrir i va sortir-ne un home. Tenia la barba una mica canosa i vestia un pijama de quadres. Semblava cansat.

-Carolina? -va preguntar el seu pare amb to preocupat.

Ell estava allà, just darrere de les escales. Amb la sang bombejant per les venes. Ella es va acostar molt lentament a ell.

-Què fas desperta, bonica? -va preguntar-li, amb veu dolça.- Has tingut un malson?

Ella va intentar parlar, però el seu cap estava ple de soroll. Un soroll constant, una veu que no era seva. “Mata”, li deia. No podia respirar. No podia pensar. “Mata!”.

El seu pare va allargar la mà cap a ella.

—Et trobes bé, Carolina?

“Mata’l”

Llavors, va passar.

Sense adonar-se’n, el seu cos es va moure sol. Un moviment ràpid, sec.

Una empenta.

Un crit.

Carolina es va quedar immòbil observant la mort de la persona que més estimava en el planeta.

Llavors, va ser quan es va adonar del que havia fet.

-No… -va murmurar, fent un pas enrere.

Carolina no va cridar. No va plorar. No es va moure. Només el va mirar, sense poder entendre què havia fet.



L’Oliver no va dir res. Només la mirava, assegut al llit, sense cap expressió al rostre. Carolina va sentir com l’aire que respirava es feia més pesat. Havia dit les paraules. Ho havia confessat.

Va agafar aire i va seguir.

-No volia fer-ho… -va dir en veu baixa, amb els ulls clavats a la tassa de xocolata.

L’Oliver no va respondre.

-El meu cervell em va manipular. D’això tracta la meva malaltia.

El noi la va mirar encuriosit.

-No li troben nom. No és una malaltia gens comuna, perquè d’alguna manera van aconseguir amagar aquells impulsos, perquè no surtin a l’exterior.

-No recordes com ho van fer?

-No. És estrany, però només sé que un dia qualsevol em van adormir i quan vaig despertar, ja no sentia aquella ànsia per destruir, la sang. Una ànsia malaltissa…

Carolina va prémer els llavis. El seu cervell. Els seus pensaments. Els seus impulsos. Si només hagués pogut controlar-los…

Però no ho va fer. I ara, el seu pare estava mort i la seva mare l’odiava amb el cor. Després d’un llarg silenci, l’Oliver va murmurar:

-Gràcies per dir-ho, Carolina. - es va girar cap a ella amb un somriure trist.

-Feia molt que no m’obria a ningú…- va deixar anar un riure incòmode.

De cop, el noi es va acostar a ella i li va fer una amistosa abraçada. Ella al principi es va quedar congelada, sense saber ben bé què fer.

Però al cap d’uns segons li va tornar l’abraçada amb força. Quant feia que no rebia una abraçada de ningú? Des de la mort del seu pare, probablement. Des de l’incident, tothom li tenia por… o potser fàstic. Però l’Oliver no. Ell era diferent.

Sense adonar-se’n, va desitjar que aquella abraçada no s’acabés mai, que fos infinita. Va tenir un pressentiment, un de bo. Va sentir que l’Oliver seria un amic de veritat. Es va apartar i la va mirar.

-No estic acostumada a les abraçades.

Ell va somriure.

-Tranquil·la, jo tampoc.



Dues hores després, tornava a tenir cita amb un doctor.

-Anirà bé, Carolina. No et preocupis. -es va dir a si mateixa i va obrir la porta de la sala blanca.

Quan va entrar, es va asseure a una cadira metàl·lica i va respirar profundament. Va aixecar la mirada i es va trobar amb la d’un home. No podia identificar de seguida d'on el coneixia, però li semblava que ja l'havia vist abans, potser en algun passadís del centre. Se’l veia hostil.

-Hola, Carolina. - la seva veu era greu i ronca. Familiar…

-Hola.- va respondre fluixet.

-Ja has conegut l'Oliver, oi?

-Sí. - va pensar en ell. Després d’aquella abraçada, va tornar a la seva habitació i ella va pensar, feliç, que per fi havia fet un amic.

-Molt bé. Ara, Carolina, et faré una sèrie de preguntes i respon només si et sents còmode, d’acord?

Va dir que sí amb el cap.

-Bé, comencem; parlem sobre els seus… “Pensaments secrets”- va fer cometes amb els dits- Has tingut pensaments estranys últimament?

-No, la veritat és que no.- va murmurar.

-Quina és l’última vegada que en vas tenir?- aquella pregunta li va semblar intencionada.

La sala es va quedar en silenci. Va arronsar les espatlles, donant a entendre que no ho sabia. Però bé que ho sabia…





El primer dia que la van portar a aquell centre estava espantada. La seva mare la va agafar del canell amb força i van entrar a l’edifici. Estava tan anguniada que no hi veia amb claredat. Després d’uns quants dies tancada en una petita i senzilla habitació, la van dirigir cap a una sala de color blau brillant i la van asseure en una cadira freda.

Davant seu, tenia un home vestit amb una bata blanca. Semblava agradable. Li va començar a preguntar coses, i ella les responia desconcertada. Ella es preguntava per què l’havien portat allà. De cop, va començar a sentir-se ansiosa per alguna raó desconeguda. Pensaments perversos van envair-li la ment; “Podria destruir-lo ara mateix. Podria assaborir la seva sang, calenta.” Mentre l’home parlava, ella es va aixecar i es va dirigir cap a la tauleta que tenia davant. Va agafar el gerro de flors que hi havia sobre.

-Carolina, què passa? -va preguntar el psiquiatre desconcertat.

Va girar el gerro, deixant caure les flors amb l’aigua a terra i en un moviment ràpid, va donar-li un cop al cap, obrint-li. L’home va caure a terra, mort.

Tot va passar tan ràpidament que quan va adonar-se del que havia fet, abans de lamentar-se, va agafar l’home pels peus i el va arrossegar cap a la sala del costat, on no hi havia ningú.

Carolina es va quedar quieta un moment, amb les mans tremolant i el cor a mil. Va mirar el cos mort del doctor i després les seves pròpies mans, encara mullades de l’aigua del gerro i sang.

Què havia fet?

El soroll d’uns passos la va fer reaccionar. Va aixecar el cap de cop i es va trobar amb un dels infermers del centre. En aquell moment ho va donar tot per perdut. Ell cridaria amb pànic i la tancarien en una presó per tota l’eternitat. Però ell només va tancar la porta darrere seu i va encreuar els braços.

-No és la primera vegada, oi? -va dir amb un to neutre. Se’l veia hostil.

-Qui ets?- va preguntar desconcertada.

-Doctor Blanc.

El Doctor Blanc no portava cap placa amb el seu nom. Se li va fer estrany.

Carolina es va quedar sense aire. Va voler parlar, però no podia. L’home es va apropar lentament i va somriure. Desprenia una forta olor de roses i… a alguna altra cosa que no podia reconèixer.

-Saps, des que vas arribar, sempre he suposat que tard o d’hora passaria alguna cosa així. Es veia en els teus ulls… -es va quedar en silenci durant un instant-. No cridaré ningú. Pots estar tranquil·la.

-Què… què vols dir? -va murmurar ella amb la veu entretallada.

-Vull dir que tens dues opcions, Carolina.- com sabia el seu nom?- O surts per aquella porta i deixes que descobreixin el que has fet… o acceptes el meu tracte.

Carolina va arrugar el front, confosa. Tracte?

L’infermer es va posar dret, mirant-la amb una expressió que la va fer estremir.

-Si vols sobreviure aquí dins, necessites algú que et cobreixi l’esquena. I jo podria ser aquesta persona. Però això té un preu.

Un calfred li va recórrer l’esquena. No sabia si aquell home li feia més por que el que acabava de fer amb l’altre doctor. Però sabia una cosa: estava atrapada.

-Què vols de mi? -va preguntar mirant-lo fixament.

L’infermer va somriure lleument.

-Ja ho descobriràs.



Era ell. Per això li havia semblat familiar. La mirava fixament amb un somriure congelat als llavis. Què va fer amb el cadàver?

-Tu… - va començar ella.

-Hola de nou, Carolina.

Es va quedar en silenci.

-Saps, fa un any, quan vas marxar del centre, em vaig enfadar. Molt. Encara no m’havies donat la teva part del tracte.- va somriure perversament.

Ella no va respondre. Va marxar del centre perquè els doctors la van considerar curada i la van donar d’alta. No va poder fer-hi res.

-Però no et preocupis, maca. Ja ets aquí un altre cop, i això m’alegra.

-Què vols de mi? Què vas fer amb el cadàver?

-Això no té importància ara. El que té vertadera importància és el que em deus.

-Per segona vegada; que vols de mi, Doctor Blanc? -va dir Carolina impotent.

-El que vull, és…

Algú va tocar a la porta.



-Carolina?-va preguntar una veu molt familiar. Què voldria?

La seva mare va obrir la porta. El doctor va girar-se cap a ella.

-Perdoni, doctor. Demanen a Carolina a la sala de cirurgies. -va mirar a la seva família amb expressió seria, avorrida.

L’home va tornar a girar-se i va mirar a la noia somrient. Sabia alguna cosa.

-D’acord, Cassandra. Cap problema.

Carolina, sense fer cap soroll, es va aixecar i es va dirigir cap a la seva mare, que la va portar cap a la sala de cirurgies. Va notar com les mans li tremolaven amb desesperació.

Quan van arribar, una dona li va demanar que s’estirés sobre d’una llitera.

Va vacil·lar, però en veure la mirada gelada de la seva mare, va obeir.

-Carolina, estigues tranquil·la. Només et farem una breu revisió. -li van posar una mascareta d’anestèsia a la boca.

Minuts després, quan va notar que començava a fer afecte, va sentir que algú entrava a l'habitació.

Va sentir la veu de l’Oliver. Oliver? Què feia allà? Una dona li preguntava alguna cosa i ell li responia amb un: “Ho tinc tot.” Volia saber més, però els seus ulls es van tancar endinsant-la en un somni profund.



Quan Carolina es va despertar, es trobava en una sala fosca i freda. Les seves mans estaven subjectades amb unes corretges aspres, i el seu cap li feia mal. Va intentar moure's, però el seu cos estava massa dèvil. La veu de l’Oliver va ressonar prop d’ella.

-Ets més forta del que creus, Carolina.

Va intentar respondre, però només va aconseguir un sospir ofegat. El noi es va apropar, i quan la seva cara es va il·luminar sota l’única bombeta de la sala, Carolina va notar una expressió que mai abans li havia vist. No era l’amic comprensiu que havia abraçat hores abans. Era algú més. Algú totalment diferent.

-Ho sento -va continuar ell-, però necessitem saber com t’ho van fer. Com et van... reprogramar.

Va notar una presència darrere seu. El Doctor Blanc.

-Has estat una peça molt interessant en aquest joc, Carolina.- va començar a parlar aquest- Quan et van fer aquella operació, van eliminar una part de tu... però jo vull recuperar-la.

El cor de Carolina va bategar amb força. La seva ment començava a despertar-se. Els records, la sang, la fúria. Tot tornava.

-No -va murmurar-. No podeu...

L’Oliver es va agenollar al seu costat.

-No et preocupis. Aviat recordaràs qui ets en realitat.

El Doctor Blanc va prémer un botó i la sala es va omplir d’un so metàl·lic i punxegut. Carolina va sentir com alguna cosa s’agitava dins seu, una energia antiga, una sensació oblidada.

I aleshores, ho va entendre. No volien curar-la. No volien salvar-la. Només volien utilitzar-la.

I no ho permetria.

Amb un últim esforç, Carolina va somriure, deixant que l’ombra de la seva antiga ànsia tornés per un sol moment.

-D’acord -va xiuxiuejar-. Juguem.



Fi.