Carolina es va despertar hores després amb els ulls inflats i la sensació de buit habitual al pit. El soroll d’unes veus llunyanes, potser de la seva mare parlant amb algú per telèfon, li arribava a través de les parets. Es va girar al llit, amb els llençols embolicats al voltant del cos.
Es va asseure i va obrir la bossa que encara estava per desfer. Entre la roba arrugada, va trobar una petita llibreta negra que s’havia emportat. La va obrir i, entre les pàgines, va trobar un tros de paper doblegat. Era una carta. Una carta que no s’havia atrevit a rellegir.
Les seves mans van tremolar mentre desdoblava el paper.
«Pare,
Sé que no et puc demanar perdó. Sé que no hi ha paraules per reparar tot el mal que vaig fer. Però ho sento. Ho sento de tot cor.
Carolina.»
Aquella carta mai seria llegida pel seu destinatari, però la simple existència del paper era una revelació. Hi havia coses que ja no es podien arreglar. Tant de bo el seu pare fos allà amb ella, i li explicaria tot el que li passava pel cap. Confiaria en ell com mai ho hagués fet amb ningú.
Però el pitjor no era recordar que ja no hi era; era imaginar què hauria pogut ser si allò no hagués passat. Si ella hagués estat diferent. Si hagués estat millor. Per culpa seva tot va canviar.
Quan era a casa i mirava per la finestra veia a noies passejant amb els seus pares. Se’ls veia feliços i ella es moria d’enveja. «És culpa teva Carolina, si t’haguessis pogut controlar, encara seria aquí amb tu.» Va fer callar la seva ment sacsejant el cap d’un costat a l’altre.
Maleïts pensaments, la feien sentir fatal, però alhora la consolaven.
La seva ment podia ser la seva millor amiga però també la seva pitjor enemiga. «Tot estarà bé mentre mantinguis els teus pensaments secrets amagats.»
Els seus pensaments secrets eren totalment prohibits. Per sort va aconseguir ocultar-los anys enrere. Eren part del passat, però també la causa de la seva perdició.
De sobte, va sentir un cop a la porta. Va guardar la llibreta de pressa, intentant semblar tranquil·la.
-Qui és? –va dir amb la veu ronca.
-Em dic Oliver. –va respondre una veu desconeguda.- Puc passar?
-Sí, sí. Endavant.
La porta es va obrir i va entrar un noi molt pàl·lid. Era alt, prim i ros. Semblava de l’edat de la Carolina. Somreia tímidament i portava dues tasses fumejant.
-M’han dit que hi havia una nova incorporació, i bé… També m’han dit que m’anirà bé conèixer a algú de per aquí. –va riure tímidament i va deixar les tasses sobre l’escriptori. –Relacionar-me amb la gent no és el meu fort…
Carolina va observar-lo atentament. El noi es va asseure a la cadira de l’escriptori i li va allargar una tassa.
-T’agrada la xocolata calenta?
Carolina va agafar la tassa sense dir res i va mirar el líquid marró, que feia olor de cacau. Va donar una petita glopada mentre el noi mirava l’habitació amb curiositat. Llavors, la Carolina va decidir preguntar-li:
- És per això que ets aquí? -el noi va posar la mirada en ella.- Ets aquí perquè tens problemes per relacionar-te?
-Sí, des de ben petit m’ha costat. -va respondre ell.- La meva àvia va pensar que el millor per mi era portar-me aquí. Fins ara no m’havien fet parlar amb ningú que residís en aquest centre. Però ara que tu has arribat… als doctors els ha semblat una bona idea que parli amb tu.
Carolina el va mirar amb sorpresa.
Per alguna raó, la companyia de l’Oliver la va fer sentir una mica menys sola. Feia molt que no parlava amb algú de la seva edat. Sense adonar-se’n, va desitjar que el noi no li fes la mateixa pregunta que li feia tothom, però per la seva desgràcia així va ser.
-I tu, com és que ets aquí?
No sabia com respondre a aquella pregunta. De sobte, va recordar quan va venir a aquell centre per primera vegada. Tothom volia saber per què era allà. -Una noia tan maca com tu hauria d’estar estudiant.-va comentar-li algun adult. Sempre mentia dient que tenia anorèxia o que havia patit assetjament escolar. Mai li havia dit la veritat a ningú.
Però l’Oliver semblava una persona en la qual ella podia confiar. Ja estava farta de mentir i va decidir obrir-se a ell.
-Vaig matar el meu pare.
|