F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
TREBALLS PUBLICATS

Ho sento, pare. (mireia Carrilero)
Escolapies Figueres (Figueres)
Inici: La constant picassiana (Jordi Sierra i Fabra)
De vegades se sentia igual que la primera vegada que, en aquella llunyana visita inicial, va haver de despullar-se anímicament per explicar-li a una desconeguda, mal que fos psiquiatra, què li passava. Ella, que no s’obria mai a ningú, que feia anys que estava tancada en si mateixa, ho va fer forçada per les circumstàncies, perquè ja no suportava més el dolor, el maleït dolor invisible, la tempesta perfecta en la qual es confabulen ment, ànima i consciència.

La psiquiatra va esperar uns segons que la seva pacient comencés a parlar. En veure que no ho feia, ella mateixa va trencar el gel.

Ha trigat a venir.


Capítol 1:  El retorn.

Inici: De vegades se sentia igual que la primera vegada que, en aquella llunyana visita inicial, va haver de despullar-se anímicament per explicar-li a una desconeguda, mal que fos psiquiatra, què li passava. Ella, que no s’obria mai a ningú, que feia anys que estava tancada en si mateixa, ho va fer forçada per les circumstàncies, perquè ja no suportava més el dolor, el maleït dolor invisible, la tempesta perfecta en la qual es confabulen ment, ànima i consciència.

La psiquiatra va esperar uns segons que la seva pacient comencés a parlar. En veure que no ho feia, ella mateixa va trencar el gel.

-Ha trigat a venir.





-Sí…- va murmurar la pacient.



Es podria dir que no li agradava la idea de tornar-se a obrir per complet a algú. Encara que sabia que hauria de fer-ho.



-Com ha estat, Carolina?

-Millor.- es va mirar els peus.

Aquella sala blanca, sense cap guarniment, li generava ansietat.



-La Cassandra m’ha comentat que no has estat gaire fina.



Va sospirar, farta d’aquella situació.



-No faci gaire cas a la meva mare.- va dir Carolina en to determinat.



La seva mare hauria de deixar de posar-se on no la demanen.



-Bé…-va respondre la dona amb els ulls ben oberts- Expliqui’m doncs. Com és que ha tornat?



«Miri, el que em passa és que, des que vaig tornar a casa, no he pogut dormir, ni menjar, ni sortir del llit. La meva mare està tota l’estona preguntant-me què em passa, però no em sento gaire còmoda explicant-li res. Per això m’ha portat aquí una altra vegada, perquè segons ella, obrir-me a algú m’ajudarà. Igual que la vegada anterior.»



-No ho sé.- va murmurar.



-No ho sap? -va somriure- Podria esforçar-se una miqueta més, bonica?



«El sentiment de culpa m’està matant, senyora. La culpa cada segon es va fent més i més gran. M’està consumint per dins. Tant, que gairebé no puc respirar.»



-No sé gestionar bé les meves emocions.-es va mirar les ungles amb un gest ràpid.



-Carolina, vol dir que ha de continuar mentint? Ja vam parlar-ho l’últim cop que va venir. Hauria de ser totalment sincera amb nosaltres, intentem ajudar-te.- li va dir amb veu amable- Que és el que realment li passa pel cap ara mateix?





«Em passen moltes coses pel cap. Records angoixants. Unes mans ofegant-me. Crits, nens rient i dits assenyalant-me. Culpa. Molta culpa.»

-No ho sé.- estava cansada de mentir.



Ella sabia que hauria de parlar, obrir-se. Aquell dolor, que l’apunyalava cada minut, l’ofegava.



Cada segon en aquella sala es feia més pesat de viure. Respirar era cada cop més difícil. Havia d’obrir-se, havia de fer-ho. Ella es curaria, ella estaria bé. Tan sols volia oblidar, no volia sentir-se així.

La sala es va fer més petita, més freda. Carolina va aixecar la vista cap a la psiquiatra. Les paraules no li sortien de la boca i li pesava el cos.



-Carolina, és en un espai segur. Aquí pot dir el que sent, sense preocupar-se per res.



La veu de la psiquiatra sonava suau, però ella la sentia llunyana. En un instant, només sentia el soroll inquiet de la seva pròpia respiració.



-Els records... - va començar a dir, però de seguida va parar. Les paraules li quedaven encallades.

La dona la mirava amb ulls curiosos.



La pacient es va quedar uns segons en silenci, pensant. Podria parlar d’aquell somriure del seu pare, d’aquella sensació d'estar segura a casa, o potser d’aquella mirada decebuda de la seva mare. Però no va dir res.



La dona va deixar que Carolina pensés. Un llarg silenci va omplir la sala. Només volia viure sense aquell pes.



Finalment, va fer un esforç i va parlar.



-Em sento atrapada en el passat, com si no hi hagués sortida.



La psiquiatra va assentir amb calma.



-Molt bé, Carolina. Ja hem acabat per avui. Ho ha fet molt bé.



Potser, només potser, aquell primer pas era el que ella necessitava per curar-se. Aquest cop de veritat.



-Quin és el propòsit de recordar?- va pensar. Els records li semblaven una trampa cruel; només existien per recordar-li els errors, per fer-la sentir culpable.



Quantes emocions per ser només les 7 del matí, oi?

Carolina es trobava a la sala que seria la seva nova habitació. No s'assemblava gens a la de casa, la de casa era acollidora i de colors càlids.

No era gaire gran, però era tot el que qualsevol noia de setze anys podia demanar.



Recordava quan ella era petita i el seu pare li va pintar les parets d'un color groguenc brillant.

Va deixar la bossa a terra i es va asseure al llit. Va deixar anar un sospir mentre observava l'espai. No volia ser allà.

Una mà grossa, amb ungles pintades de color vi fosc, va obrir la porta d’un cop. Va entrar ella, alta, amb ones de cabells negres caient-li per les espatlles i una camisa negra que ressaltava la seva robusta figura. Vestia una jaqueta molt peluda i unes botes de cuir molt altes. Imponent, com de costum.



-Carolina.

Ella no va respondre de seguida. Va aixecar la mirada cap a la Cassandra.



-Mare.



Cassandra va arrepenjar-se contra el marc de la porta.



-Encara no has desfet la bossa?- va preguntar amb un to recriminant. Carolina va baixar la mirada sense respondre.



En veure que no rebia resposta, va fer un pas cap a dins la sala fent sonar les botes i va preguntar:

-Ja has parlat amb la psiquiatra?- les seves paraules la punxaven amb cada síl·laba.



-Sí.- va aixecar la mirada amb desgana, intentant contenir el cansament que s’apoderava d’ella.



-Què t’ha dit? -va preguntar mirant-la amb ulls seriosos. La seva veu era més seca que la palla.



-Què és un procés. Què no és immediat -la seva veu sonava ferma, però li tremolava per dins.



Cassandra va bufar i va encreuar els braços, enfadada.



-Un procés? Sempre és un procés amb tu, Carolina. Com t’ho penses arreglar?- se li va enfosquir la mirada.- Quant de temps més hem d’estar així? -aquelles paraules se li van clavar al pit a la seva filla com si fossin fletxes.

Carolina es va aixecar de cop, amb els punys tancats. Ràbia i impotència li bategaven dins amb força.



-Mare, si ho sabés, no estaria aquí!- va exclamar, amb els ulls brillant de llàgrimes.- No vull estar així! No vull estar atrapada en aquesta merda! Però no és tan fàcil. No ho és.



Cassandra es va quedar en silenci, analitzant aquella inesperada explosió. Finalment, la mare de Carolina va deixar anar un sospir, però no va abaixar la mirada.

-Només vull ajudar-te, filla. Però no sé com.- hi havia frustració en la seva veu.



Carolina va asseure’s al llit, cansada. Les llàgrimes li van començar a relliscar per les galtes, silencioses i inevitables.

-Només… deixa’m respirar, mare. Només això.



Cassandra va assentir lentament, assimilant les paraules, i va sortir de l’habitació sense dir res més. La porta es va tancar amb un clic suau, deixant a la Carolina sola una altra vegada. Es va estirar al llit amb la mirada fixa al sostre.

Per primer cop en molt de temps, havia dit el que sentia a la seva mare. Però la seva mare l’odiava tant… I no la culpava per fer-ho. Sabia que tenia motius per odiar-la.



«Jo també odiaria a la meva filla si em fes el que li vaig fer jo.», es deia sempre per consolar-se.
 
mireia Carrilero | Inici: La constant picassiana
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Organitza:
Amb el suport de:

[Web creada per Duma Interactiva]
[Disseny Platanosnaranjas.com]