Passant pel costat del Mondúver ja puc veure la meua Ombria. Els esquellots de les vaques xeraqueres ressonen entre les muntanyetes i fan pensar en la feina dels meus pobles. Tothom ocupat amb el seu jorn, amb les aixades, les falçs i les destrals, de sol a sol. En estes terres, la pell es fa dura amb els temps.





Fa anys que mire València amb els mateixos ulls, però cada vegada la veig un poc diferent. No és que haja canviat de colp, no, la mar segueix abraçant la costa i el sol encara pinta de daurat els camps. Però hi ha un no sé què en l’aire, un murmuri, una xicoteta tremolor en allò on vaig créixer.





Encara s’escolta el llaurador dient “xe, quin oratge més revoltós!”. Però, parant l’orella al mercat, als despatxos i en les noves escoles que s’obrin ara per ensenyar als fills dels benestants, s’escolta altra parla. No és cosa d’ara, ja fa molts anys que se’ns mira per damunt del muscle per parlar com parlem. Els nostres avis, Déu els guarde, van haver de veure com llevaren els Furs i ens deien que la nostra llengua no servia per a manar. Ja fa més d’un segle que volgueren fer-la callar amb la vara i la pólvora.





Ens diuen que el castellà és la llengua de les lleis, la llengua dels homes de bé, la llengua d’un regne unit sota una coroneta brillant, i jo em pregunte: i la nostra, què és? No ha sigut sempre la llengua del nostre poble, la llengua amb què hem plorat i hem estimat? No ens manen encara que deixem de parlar-la, però se’ns fa creure que és un “dialecte de camp”, ens fan sentir vergonya per ser, i això és més perillós que una prohibició.





La subordinació és assassinat.





Ja escolte alguns llauradors que parlen ben obert mentre entre a la vall. Feia temps que no venia al meu poble, la por del menyspreu la duc propet, els veïns sabran qui soc només entrar, què pensaran els uelos que ens van veure créixer pel carrer a Marcel i a mi?



Entre tanta reflexió comença a ploure a garbó. M’agradaria poder lligar Cendra en algun lloc cobert, donar-li aigua i marxar cap a les muntanyes del nord per fer una paradeta. Hi ha un cobert a dins del poble que em podria servir. Amb tot en ordre, comence a pujar els carrers fins que les botes toquen la terra a la falda de la muntanya.





—Albert! Arreplega l’estesa que ja està plovent! —crida una senyora major des del portal de sa casa. —Agafa un cabàs i... Ai, senyor! Hèctor?



No me n’havia adonat; era la dona del peixater. El bastó en què es recolzava tremolava per la seua mà, vella i arrugada. Havien passat anys, sí, però mai oblidaré qui em va cosir l’ull.





—Dolores, com està vostè?



—Ai, Hèctor! Feta pols, fill. Feia temps que no rondaves pels carrers demanant. Que fadrí que estàs, mare de Déu!



—El temps passa per a tots, no? Com està Antoni?



—El meu home va faltar a la guerra ja fa anys fill ­—diu mentre se li plena la cara de pena—. Tavernes va lamentar molt que el “peix més fresc” deixara de vendre’s. I com està el dimoni del teu germà, Manel?



—Vaig a visitar-lo ara al Marcel, a veure com ha estat este temps.





—Molt bé xiquet, dona-li records de la meua part, d’acord? Vaig a arreplegar la roba que ja s’està agafant l’aigua.





Espere que Marcel estiga igual com quan ens vam acomiadar, feia temps que volia visitar-lo, contar-li les noves de la meua vida, però he d’esperar un estoneta més. Continue el camí que milers d’aborígens hauran xafat. M’acompanya el so les cabretes soltes fent ressonar la seua passa metre el ramader les condueix creant una imatge romàntica a l’ull. Estem condemnats a estar a sobre de la piràmide, triem vida o mort sobre el dèbil animal, i encara així també ho fem amb la nostra espècie.





Els carlins feien un espai per presoners als campaments, per a, posteriorment, afusellar-los. Són lligats a estaques, esperant, sense una nutrició correcta. Marcel i jo vam cometre un gran error durant un setge improvisat, ell i jo sols. Eren altes hores de la nit, el nostre campament va haver de ser traslladat a sobre d’una muntanya des d’on vam poder observar carros militars frenant i establint un campament prop d’uns horts. Des de la llunyania no vaig distingir bé el bàndol monàrquic, així que va haver dubtes.





—Tan em fa si estan amb “Isabeleta” o amb “l’honorable” Carles. Els tenim allí davant, no saben que estem ací dalt, i ja vos dic jo que no s’ho esperaran —va dir el Coiot decidit.





—Pots pensar-ho durant un moment? De segur que ens superen en nombre i armament, no tenim cap possibilitat! —va exclamar Millet.





—En uns moments estaran dormint. Els podem atacar mentre dormen. A més, tenim la dinamita —vaig afegir a l’argument del Coiot.





—No ho compreneu, no tindrem escapatòria si alguna cosa ix malament —va dir altre company. —Hauríem de deixar-ho per a un altre dia.





—Un altre dia? Quan penses que tindrem aquesta oportunitat, imbècil?



La discussió va anar escalant a poc a poc. El grup se separà en dos bandolers i tres intel·ligents, però ningú va pensar que, de sobte, el Coiot va treure la daga.





—Ja n’hi ha prou! Baixem! —va dir el Coiot apuntant la fulla a Millet.





—No permetré que m’amenaces així. Estàs parlant amb un exsoldat, tingues un poc de respecte per la meua estratègia, borinot!



Amb els ulls rojos, el Coiot es llançà a sobre de Millet, forcejant amb la daga mentre tots observàvem. El Coiot el va llançar al sòl tot posant-se a sobre d’aquest i seguint forcejant. A poc a poc es podia veure com Millet perdia la força contra Marcel. Millet va començar a insultar Coiot amb la força que li quedava però només va fer que es decidira més i, així, el pit del dèbil va ser perforat i les seues mans van caure mentre els ulls quedaren mirant la cara del Coiot.





Victoriós, s’aixecà i tornà a repetir:



— Baixem.





Els altres dos es negaren, anant a socórrer Millet. Vaig guardar la pistola i vaig compartir una mirada còmplice amb Marcel abans de començar a baixar. La imatge de Millet dessagnant-se no em va provocar cap disgust. Ambdós estàvem decidits a fer el que tocava, i, si Millet suposava un obstacle, havíem de desfer-nos d’aquest.





Ja al costat del campament vaig començar a dubtar. Estàvem lluitant per allò nostre però, el que estàvem a punt de fer canviaria la causa a millor? El nerviosisme de quan furtava amb el petit Marcel es va fer present a les meues cames.





—Segur que el que anem a fer és el que desitges? Estàs ben segur? —vaig murmurar.





—No em digues que tu també, germà. Tu estàs segur que estos no han cremat cap cultiu o ocupat algun poble, o matat a algun innocent, o...





Abans d’acabar la frase, un xiulet agut va sonar i va recórrer la falda de la muntanya des de dalt d’on estàvem situats. Ens delataren. De sobte els llums del campament il·luminaren la zona i un soldat carlí ens apuntà amb un fusell.





—Vosotros, ¡quietos ahora mismo! Quiénes sois y que hacíais aquí? —va dir el soldat mentre s’acostava poc a poc i més soldats apareixien darrere d’aquest— ¡Soltad las armas o dispararé!



Ens vam veure forçats a soltar les armes lentament, però vaig notar que faltaven coses. Quan s’acosta el soldat per agafar les armes del sòl, dos més vingueren a lligar-nos les mans mentre uns quants vigilaven la zona. El Coiot va oposar resistència dient que érem caçadors locals i, de sobte, va intentar treure la daga.





Atemorit, el vaig observar esperant-me el pitjor quan un soldat se n’adonà i li disparà al genoll. Veure’l caure, veient la figura del meu germà sent violada junt la seua lluita, va ser molt dolent.





A dures penes ens van conduir a dins d’una carpa menuda on ens lligaren d’esquenes a l’altre, amb els peus i les mans immòbils. El meu cor bategava com uns tambors anunciant l’arribada d’una cohort romana a una ciutat enemiga, anunciant la propera mort, i la ferida de la cama de Marcel brollava i brollava, tacant el pantaló i el sòl d’un roig desesperant. Vaig intentar mossegar la corda dels meus peus amb tota la força possible, ignorant el dolor de queixals mentre sols se’m passava una cosa per ment: no, no, no, no. Notava que Marcel es moria, el genoll va quedar completament foradat i s’estava dessagnant.





—Aguanta un poc més, Coiot. Ens trauré d’ací, aguanta! —vaig dir amb la veu trencada. —Vosaltres, cabrons, ajudeu-lo! No veieu que s’està posant blanc, açò és inhumà!



—Calla, escoria! —va dir amb el soldat amb un to indiferent.





Notava com tremolava, no podia veure’l però tremolava i la sang brollava i brollava sense parar. Què podíem fer ara? El meu germà era la font de la meua força, de la nostra força, i s’estava dessagnant avpoc a poc mentre reien. No podia plorar, no vaig trobar la força per cridar, vaig començar a intentar desfer el nuc de les nostres mans però ho trobava inútil.





—Capitán, el enemigo està asediando el campamento —va cridar un subordinat mentre se sentien les botes dels soldats córrer i ens quedàvem sols.





—Marcel! És la nostra oportunitat, hem d’escapar ara!



—Però Hèctor, els carlins estan preparant-se per a la batalla —va parar un moment per gemegar pel dolor. —Si alguna cosa els ix malament vindran a per nosaltres, a més tinc la cama feta tabac, si aconseguim alliberar-nos no podrem anar molt lluny.





—Podem intentar-ho. Creus que pots apropar-me la teua daga d’alguna forma?



A poc a poc el Coiot es va arrupir, deixant que jo li la busqués fins que per fi ho vaig aconseguir. No vaig tardar molt però les mans suades i tremoloses dificultaren la feina. Vaig començar pel meu nuc abans del que ens unia per tal de facilitar-me la feina i, quan em vaig girar, el vaig poder veure. Marcel estava sobre un toll de sang que apoc a poc es tornava fang amb la terra i la seua cama pareixia de cera, molt pàl·lida. Entre els sons de dues artilleries lluitant, homes corrent i explosions vaig acabar de deslligar-me els peus i vaig començar a tallar-li el nuc a Marcel.





L’oratge d’ara és molt semblant al d’aquella nit, sense la pluja, però el fred era notori. Mentre m’aprope al cim una boira m’abraça banyant-me tot. Sé per on he d’anar per aquests camins però a poc a poc se m’està dificultant, també sé que el que estic fent ho faig perquè vull, estic segur que Marcel no voldria que fera aquest viatge però no pararé a meitat camí, fa temps que no el veig i voldria fer-ho abans del Reclutament, per si de cas. Em mulle els llavis amb el que em queda a la cantimplora, no crec que el mal oratge es mantinga molt més. Pensant en aquesta història se m’esborrona la pell, no puc no pensar en ella en aquest moment, però tampoc voldria oblidar-la per sempre.





Oblidar un moment tan crític podria fer-me oblidar “el Coiot”, qui va ser i perquè hui en dia som així, perquè jo he de romandre apartat de la societat i, el més important, perquè la vida ens va ajuntar en un orfenat en aquest poble tan bonic quan els pares de Marcel foren assassinats. El que érem ens ha fet qui som, però quasi ningú vol entendre-ho i ens jutja, ens tenen por i rebuig, no som vàlids per tindre confiança, per tindre propietats legals... per tindre un soterrar digne.





En eixos moments ens tractaren com animals, però estàvem acostumats. Tenia poc temps per reaccionar, les bombes començaren a sentir-se més properes cada vegada, sentia homes volar i crits de guerra. Ràpidament vaig col·locar Marcel contra una caixa i li vaig fer un torniquet mentre bramava de dolor.





—No hi ha temps Marcel, hem d’anar-nos-en! —li vaig dir amb un fil de veu entre el so de roques volant i impactant prop nostra. —És ara o mai!



—Hèctor... ves-te’n.





Se’m va caure el cor al terra.





—Eres borniot? Et moriràs si et quedes ací, vine, t’ajude a alçar-te.





—Aparta’t! Els “borbònics” ja són quasi ací, correm el risc que ens pillen fugint però quan ells estiguen ací, jo seré ajudat. El flux ja se m’ha tallat, el millor és que te’n vages ja, mantint-te a prop de la zona, açò no durarà molt més, no ho sents? —va deixar soltar una rialla.





—No puc, Marcel —vaig dir entre llàgrimes.— No puc deixar-te a la sort.





—Ves-te’n, per favor.





Li vaig fer cas. Vaig córrer mentre mil pensament bullien el meu cap amb els ulls rojos. Les explosions es feien cada vegada més a prop i jo sols podia pensar en el meu germà. Era possible que el mataren abans de perdre els carlins, era possible que l’assistència mèdica fora inútil donat eixe moment, eren possibles molts escenaris, i cada un era molt pitjor que l’anterior. Quan érem a l’orfenat, les monges ens obligaven a resar i encara me’n recordava d’algunes coses així que em vaig agenollar i, per primera vegada en anys, vaig resar. Vaig demanar a Déu que protegira Marcel, que tot estiguera bé però, quan vaig obrir els ulls ho vaig veure tot molt lluny. Una gran explosió va provocar una flama gegant al campament, fent volar tot al seu pas. Jo sols vaig poder mirar l’escena.





Marcel es trobava molt lluny, jo em vaig apartar d’ell per les seues falses promeses. Però ara, ara el tenia prop, estava al meu davant, tal i com el vaig deixar. Al cim de la muntanya del nord vaig fer un clot i, darrere d’aquest, una creu amb fusta. Marcel va faltar durant aquell setge, deixant-me sol. Quan vaig poder recuperar el seu cos li vaig donar el sepeli digne que no haguera pogut tindre, mirant cap al poble que tant odiava, que tant estimava. Deixe la feixuga motxilla al terra i m’assec al seu costat, esperant alguna frase que puga eixir dels meus llavis sense que el vent se l’emporte.





—El poble s’ha fet més gran, eh? Les coses han anat a millor després que Espartero es guanyara el cor del país, destronant la regent. València segueix creixent amb les fàbriques i el fum negre que taca el cel. Al carlisme li queden quatre dies, s’ha reduït a les terres basques i a Catalunya i gran part dels seus oficials i militants ara estan sota el lideratge d’Espartero, t’ho pots creure? Tanta guerra que han donat entre isabelins i carlins perquè la cosa acabara així.



Com ha canviat tot des que ja no eres ací, jo estic al costat de Dénia treballant com a peixater, m’encantaria acabar la meua vida ací a Tavernes però la gent em mira malament llevat d’uns quants. Érem com la pesta, a veure qui voldria apropar-se a nosaltres, tan lliures i tan conflictius com érem, veritat? —pare un moment per agafar aire mentre somric. —Òstia.





Ací dalt estic, parlant-li al meu germà, al Coiot, a Marcel, però ell no vol dir-me res.





—Hauria de baixar ja, no sé quan ens tornarem a veure amic, però espere que prompte. Ara he d’assistir a la tria de les quintes i ja veurem els resultats, no? Però va, me’n vaig —abans d’anar-me’n, em gire i li dic una última cosa. —Vull que sàpigues que la teua lluita encara no ha acabat, encara soc ací, gràcies per tot, Marcel.





Mentre baixe recapacite sobre tot, però ara no és moment de lamentar res. L’esperit del Coiot estarà per sempre en aquesta muntanya malgrat que el malnom es puga perdre i, per mi, és més que suficient.