El Dia del Reclutament sempre és el més mortífer. Potser per això l’alba és especialment bonica, perquè sé que, per a mi, podria ser l’última. Ajuste les corretges de la feixuga motxilla de lona i puge com puc per l’ampla escala de la fortalesa que anomene casa.



Pense en el llarg trajecte que hi ha des de ma casa fins al municipi on estava empadronat junt al meu germà mentre comprove si porte tot el que necessite i em dirigisc cap al meu cavall. Jo sols vaig decidir fer-me aquesta casa amb la finalitat d’escapar de la meua vida, sabent que era perillós per a una persona com jo mostrar la meua cara distingible pels barris on havíem crescut, barris polsosos i simples amb gent amable o, com deia el meu germà, gent menyspreable que sols s’interessava pel capital.



Sempre havia tingut aquella mentalitat negativa que podia molestar a molts veïns, veïnes, monges i militars, però jo li donava suport dient que era un comportament de supervivència. Sabia totes les coses per les quals vam passar junts, tot el que suportàrem les nits fredes i amb la panxa buida, ell sols es va mantindre ferm front les circumstàncies. Recorde quan un gos, gran i amb dents com punyals, va intentar llevar-nos unes llonganisses en rosari que el carnisser ens va deixar a la finestra i el meu germà el va matar amb les mans tremoloses. Havent crescut sobre el mateix sostre no entenc com vam poder eixir tan diferents, jo mai haguera pogut matar ni a un conill tan menut, també és que ell sempre era més rebel, i per tant, l’esquena la tenia sempre amb marques de corretja. Aquells eren els bons temps, encara que quan els visquérem no eren així.



El meu cavall també ha vist moltes coses per terres que no eren seues, és per això que em feia tan bona companyia entre tantes carrasques monòtones. El deslligue del seu petit estable i li mire dins dels seus ulls, grans i cansats però acceptant la feina. Amb tot preparat, tanque l’estable i puge sobre l’esquena del meu cavall, tot començant així un camí de moltes hores per terres velles.



Baixant el Montgó torne a revisar la motxilla i veig que podria fer-me falta un poc de menjar, en una hora o poc menys aplegaré a Dénia i m’acostaré a alguna botiga, possiblement hui munten el mercat i tinga la sort de trobar-me algun venedor gitano ambulant que em venga algunes fruites per pocs reals. Hui la peixateria on estava treballant tancava per temes familiars del propietari, igualment no haguera assistit per anar a la selecció de les quintes, sincerament m’alegra, no suporte l’olor a budells que desprenen els peixos morts, però era l’únic lloc on m’acceptaren per a treballar, i vaig tindre sort per l’alta demanda de treball en eixe camp. Ja veia amb claredat la torre campanar de l’Església de l’Assumpció, no tardaré en aplegar al mercat.



Dins del mercat compre un cabàs de taronges per entretindrem mentre estiga anant i amb tot en ordre isc de la ciutat.



Tinc poques ganes d’arribar-hi, però és un crim no assistir al reclutament, encara que temps enrere ens haguera compensat fer altra malifeta de les nostres. No oblidaré mai totes i cada una de les coses que ens hagueren pogut portar a la plaça i ser abraçats pel coll per una rugosa corda, com el que li férem al pastor aquell. Érem joves i bojos, amb un sentiment de justícia egoista; ara sols soc una ovella sense esperança per redimir.



Un dia ens quedàrem castigats dins de l’orfenat per cremar unes taules. Per a la nostra sorpresa, des d’aquell moment, ens férem corda i poal, còmplices l’un de l’altre, però el pànic arribà. Monges i petits començaren a cridar des de fora mentre una olor a fum cobria l’aire.



—Ja havíem apagat el foc veritat? —va preguntar el meu germà sense temps a una resposta apropiada.



Sons de cavalls ressonaren mentre s’escoltaren tirs i l’ambient s’enfosquia. Genets carlins provocaven el terror. Marcel va trencar la finestra de l’habitació i vam eixir a veure què era tot aquell caos que estava ocorrent a l’orfenat. Tot l’edifici estava cremant-se lentament i nosaltres sols vam poder veure el que era la nostra casa caient poc a poc mentre els carlins fugien ràpidament del lloc victoriosos. Les monges que ens havien cuidat durant la nostra curta vida havien sigut assassinades a sang freda i els altres xiquets no havien corregut la mateixa sort que nosaltres. Vam contemplar la teulada caure mentre la gent al nostre voltant mirava amb tristesa la nostra casa desapareixent entre la cendra. Tot el que teníem es va enderrocar en qüestió de minuts davant dels nostres ulls i aquell va ser el fet que canviaria el rumb de les nostres vides per a sempre. Sols érem dos xiquets sense res i ens ho van llevar tot.



Marcel no mirava a res, volia fugir, però on? Em va agafar fermament del braç i a la força i plorant em va traure d’aquell niu d’ulls rojos. Vam començar a viure del que podíem. A alimentar-nos de restes i mirades de pena. A dormir en qualsevol lloc blanet. A jutjar la injusta vida que ningú ens havia donat, sinó la que ens vam fer.



Un gat salvatge espanta el meu cavall i el calme tocant-li suaument el coll, vivim en una muntanya a l’aire lliure, ja hauria d’aprendre quins animals pot veure per allí. Moltes voltes m’he despertat pel seu renill i quan eixia fora veia els ulls grocs brillants de les raboses i aquestes fugien. Jo era una més d’elles, salvatge i poruc, o això em deien. No se’ls ha de tindre por, el vertader perill que recorria entre els arbres eren els llops. Feres famolenques.



Marcel i jo solíem caçar per l’Ombria, conills, de vegades trobàvem esclata-sangs, fins aquella nit.



Marcel tenia dèsset anys i jo en tenia quinze. Aconseguírem una pistola per facilitar-nos la feina que féiem amb un ganivet, vam eixir a per alguna cosa per a demà menjar. Ja estava acostumat als ulls fixes de les raboses, així que quan les vaig veure no m’espantaren, però el meu germà em va gelar la sang.



—Baixa —em va xiuxiuejar a l’orella mentre apagava la llum —. Llops.



Les passes començaren a apropar-se mentre respiraven com si tingueren fam. Marcel va prémer el ganivet fortament al puny mentre jo sostenia amb força la pistola. De sobte, les passes pararen; sabien que hi érem. Marcel s’alçà fent un crit per tal d’espantar-los i jo el vaig seguir. Dos crits eren més que un. Però, sense previ avís, un llop atacà Marcel, tombant-lo al sòl i mossegant-lo. Jo hi vaig caure també espantat mentre el meu germà lluitava contra el llop i vaig soltar la pistola alhora que un altre s’abalançà sobre mi.



Consumit per la por em vaig gelar mentre unes urpes em travessaven la cara. Ho trobava tot perdut fins que un llop udolà de dolor mentre Marcel emprava el ganivet de caça per la seua finalitat i començava a alçar-se. Jo, d’altra banda, vaig aconseguir agafar la pistola i disparar al llop. La llum em cegà i l’explosió m’ensordí, però els llops se n’anaren.



Ens va costar baixar però, quan aplegàrem al poble, un peixater i la seua dona ens acolliren i ens llavaren abans de cosir-nos les ferides. El dia següent vaig descobrir que havia perdut parcialment la visió de l’ull esquerre i el meu germà igual, però del dret. A partir d’aquell dia se’ns va començar a conèixer com la Rabosa i el Coiot i, més endavant, vaig saber per què: érem dos salvatges i carronyers, preses comunes de les feres més fortes, una al·legoria que gastaria més endavant.



El món no era per a nosaltres. A la societat no li agradava que visquérem com podíem lluny de la llei, caçant, furtant...matant. Al mercat municipal sempre havien venedors ambulants gitanos venent teles, fruites i més coses, i ells eren en qui més ens fixàvem a l’hora de furtar ja que demà no estarien segurament.



—Mentre tu el distraus, jo aniré per darrere i li agafaré unes taronges a aquell —va dir Marcel assenyalant un gitano.



Ell se n’anà corrent i jo em vaig acostar al venedor buscant alguna manera de desviar la seua atenció.



—Hola amic, a quant vens les magranes?



—No tenemos granadas hoy, se han terminado, son difíciles de conseguir hoy en día y la gente las busca por todas partes.



—Bo, doncs...eeeeeh... posa’m... espera que piense un poco.



—Cuando lo decidas, me lo dices —va dir mentre es girava i vaig vore el meu germà amb les mans plenes de taronges dient-me que no amb el cap.



—Espera, ja sé lo que vull. Ponme un...eeeeeh...



—Niño, no tengo tiempo, o me lo dices ya o...



—Corre! —va exclamar Marcel amb tantes taronges als braços que començaven a caure-li.



Vaig córrer darrere d’ell sense mirar enrere amb els insults del gitano ressonant a la meua esquena.



El venedor no es va molestar molt en perseguir-nos i va decidir cridar les autoritats que vigilaven la zona. Aquestes no es trobaven molt a favor d’aquest pobre home, i amb el seu nerviosisme, va aconseguir una petita pallissa. Sempre véiem com els gitanos eren tractats com a estranys, com si no tingueren lloc entre nosaltres. Per la seua manera de viure i les seues tradicions, els miraven amb desconfiança, condemnats a ser marginats. Era injust, perquè no eren diferents en dignitat, només en cultura. Aquella desigualtat ens mostrava com de cecs érem davant la humanitat que compartíem amb ells.



Aplegà un dia en què ens adonarem que aquelles desigualtats ens afectaven a tots, al poble. El carlisme era un paràsit per a Espanya i els isabelins no eren millor medicament, va ser en eixe moment que descobrírem el moviment bandoler, gent aliena a qualsevol regència que volia fer fora als ocupadors que habitaven València. Armats, el Coiot i la Rabosa començaren a moure’s per on no deixava la llei, normalment teníem conflictes amb la Milícia que acabaven en nosaltres fugint, però no se’ns feia estrany ni dolent si acabàvem amb pa en la boca, a la fi portàvem fugint des de la crema de l’orfenat.