El vent bufa amb força des de la mar, la salabror se’m clava als llavis mentre travesse les terres de la meua València. Cendra ha començat a respirar pesadament i no el culpe; este camí està guardat pel sol, però els núvols grisos del nord semblen amenaçadors i pareix que porten una tronada que igual m’agafa abans d’arribar a Tavernes.





Agafe la brida amb força mentre parle amb mi mateix. Em ve a la memòria aquell hivern de fa sis anys quan, amb el Coiot, ens emboscàrem prop d’Alcoi. Hi havia estat un encàrrec senzill: calia sabotejar un comboi carlí carregat d’armes. Eixe matí de gener el fred ens feia les mans de fusta, però les ànimes ens cremaven. Els soldats que custodiaven aquell carro eren ben armats i confiats. Massa confiats.





—Hèctor, no ho veus? Són com els amos de les terres, ben satisfets amb si mateixos perquè creuen que mai perdran res. Però hui maleiran el seu cap, Cabrera.





Jo sols vaig somriure i vaig assenirí. Ens amagàrem entre els pins, a prop d’un revolt estret. Quan el comboi es va acostar, tot va ser ràpid: un parell de cudols ben col·locats al camí, els cavalls que s’espanten, els soldats que perden l’equilibri. Abans que se n’adonaren ja érem damunt d’ells, amb les nostres navalles i els fusells vells que havíem arreplegat després de tantes històries.





Hui pense en eixe dia com un record amarg. Sí, guanyàrem, i el nostre grup es fer amb valuoses armes i bombes. Però també recorde la mirada d’un dels soldats, un xicot de no més de vint anys. Plorava com un xiquet abans que el ferro del Coiot el travessara a poc a poc. Marcel no vacil·lava mai. Jo tampoc ho feia aleshores, però aquells ulls rojos em persegueixen encara.





Més tard férem campament a pocs quilòmetres prop de Guadalest, a la Serra d’Aitana, des d’on podríem veure si ens havien seguit o no. Algunes estoretes esteses sobre la fullaraca i enmig un foc sobre el que compartírem històries entre tot el grup. Marcel i jo érem els més joves i els més novells, encara així estàvem integrats al grup com si fórem una petita família, tot compartint les històries més interessants que podíem contar. També estava Millet, un excombatent de la Guerra del Francés, ferit “de mort” durant un encontre i allí estava, bevent ratafia casera mentre narrava com va perdre la mà, i uns amics.





Aquest s’aixecà lentament i començà a balbucejar amb la seua veu greu i somorta, a més d’èbria.





—Mireu... mireu, companys... Si m’hagueren dit fa uns anys que, després d’acabar la guerra amb els francesos aniria a parar a una altra guerra, contra altres homes que, com nosaltres, lluiten per les seues terres...m’hauria rist, jo. Però mireu-me, ací estic.





Un silenci va coincidir amb el vent que movia els arbres.





—Quin mal vaig patir en aquella guerra. La guerra del maldito francés, aquelles nits a les deveses, les explosions... El menjar escassejava, la pols ens destrossava les goles... La sang s’assecava en les botes—va parar per beure un poquet més a pèl.—I jo encara no sé per què els carlins volen el poder, amb eixos barrets rogets que pareixen els dels revolucionaris francesos... liberté, égalité... i fraternité.



Amb tot dit, es va gitar mentre continuava parlant. Els altres vam continuar planejant l’endemà. Podríem tornar al lloc amb el perill dels carlins o establir-nos en algun poble apartat i continuar el viatge. Ningú mostrava la vertadera por que vestíem, sobretot Millet, ja adormit.



El meu cavall esbufega tot tornant-me a la realitat. La guerra no dona esplais per penediments. Els carlins continuen amenaçant els poblets com una plaga. He sentit que estan reforçant posicions al nord i a l’interior, prop de Morella pot ser, canviant els càrrecs com calcetins. Cabrera, aquell malparit, “el tigre del Maestrat”, sí que rugia, sí. Cremant pobles rugien més les víctimes en nom del seu patètic rei. Em ve al cap la història de Xàtiva, quan els Borbons van tombar-la i deixaren aquella finestra de la ciutat mirant cap avall. Quina ironia: el mateix odi, una alta cara del poder. Menyspreables tots!



Mentre el cavall continua, mire cap a les muntanyes. Més enllà s’hi troba la meua vall, tan digna per a un monestir, i al seu interior, la tria de les quintes. Què sabran els buròcrates del govern sobre les vides que condemnen? Què en saben de la gana que ens obliga a alçar les armes?



Entre aquests pensaments arribe a Oliva. El rellotge m’indica que és bona hora per comprar algunes coses per a la resta del camí, entre elles un pa i pernil per a un entrepà.





—Rabosa.





Una fletxa freda m’encertà en l’esquena. Amb un mocador al rostre m’han reconegut, no a Hèctor, sinó el maleït malnom. Haver sigut un guerriller va ser, és i sempre serà, una taca al meu currículum, però vaig tindre sort en aquells temps de no ser atrapat. El meu destí haguera pogut ser la forca, l’afusellament o, fins i tot, una pallissa mortal i acabar dins d’un clot oblidat. Aplegà a les meues orelles que Millet va ser atrapat per soldats carlins durant un setge a un campament. No es va saber res més d’ell, però, siga on siga, espere que Déu l’haja pogut trobar.





El cor em batega amb força. Qui pot ser? La veu em resulta familiar però no acabe d’assimilar-la amb ningú. A poc a poc em gire i veig un rostre jove i pèl-roig amb un somriure mig mellat, que en reconéixer-lo em provoca un somriure nerviós d’alleujament.





—De les gallines de qui et guanyes tu la vida ara? —diu l’adolescent amb un to guilopo.





—Miquel? Colló, sí que has crescut; estàs fet un home ja —dic mentre abaixe el mocador de la cara.





Quan el carlins vingueren darrere de nosaltres, el Coiot i jo, junt a la nostra partida, ens amagàrem per aquestes terres, concretament a prop del molí de la família de Miquel. Aquest ens va pillar agafant una gallina per sopar. Li pregàrem perquè no ens delatara i, després de parlar, ens va portar un poc de pa i formatge i ens conduí al molí per amagar-nos una estona. Recorde tots junts ben estrets allí dins amb companyia de Miquel quan, de sobte, s’escoltaren crits a la casa. Un comboi carlí s’havia aturat a les portes de ca Miquel per una denúncia d’un veí, sabien que hi érem però els pares de Miquel, no. Vam començar a sentir una forta discussió plena d’amenaces dels carlins, Miquel va sortir corrent per vore l’escena.





—Ràpid, anem-nos-en! —va dir un company nostre.





—Estàs boig? No escoltes què passa, hem de fer alguna cosa, els carlins cremaran, destruiran i mataran si senten que no són benvinguts en este poble —va dir Marcel tot prement el fusell.





Va començar una batalla entre el grup i el valent Coiot. Jo em vaig mantindre fora del conflicte però, de sobte, Marcel va treure la pistola i disparà al sostre. Abans que ningú tinguera temps de reaccionar, escoltàrem botes caminant cap al molí amb els crits de Miquel al fons. Ràpidament pujàrem les escales de fusta i començàrem a amagar-nos entre les caixes i els sacs del segon pis abans que ningú tocara la porta.





—Sabemos que estáis ahí dentro, salid con las manos en el aire o os veremos obligados a entrar a la fuerza.



L’amenaça va ser resposta per un silenci. Tots estàvem compartint mirades pensant com podríem eixir d’aquella situació. Marcel es va apropar a mi i em va xiuxiuejar una estratègia per a poder escapar.





—No nos dejáis otra opción —va dir un soldat mentre es preparava per a envestir la porta junt als altres soldats.





Marcel va agafar unes fustes i ordenà als altres que feren el mateix que ell. Amb tots carregats va dir:



—Hem pres el molí! Si intenteu entrar no dubtarem a obrir foc, vos superem en nombre i una millor posició d’atac! —va exclamar Coiot amenaçant.





Així, començà a fer cops al terra i ens incità a nosaltres a fer el mateix. Tots junts, amb els sacs, els tubs, les canyes, i més, simulàrem una tropa carregant les armes i avançant pel molí. Miquel després ens contà que el so fou tan realista que els carlins retrocediren sense dir ni una paraula, no volien arriscar-se i perdre algun home sols per intentar capturar a cinc rebels. Sota les ordres del seu cap de tropa, pujaren als cavalls i marxaren lluny. Nosaltres, que estàvem escoltant l’escena, celebràrem i sortírem amb els fusells a l’esquena i suant com porcs. Més tard menjàrem amb la família del moliner i ens preparàrem per marxar, assabentant-nos d’uns assentaments carlins al nord.





—Ja fa temps que no passes per ací, saps que ara estic a càrrec del molí?



—He estat ocupat durant molts anys, he vingut per a comprar algunes coses necessàries i seguir amb el viatge.





—On vas?



—Al meu poble, al reclutament de les quintes, tu ja podràs assistir-hi veritat?



Miquel assenteix lentament tot mirant avall. Puc veure la por en eixos ulls, no era la primera vegada que veia la incipient preocupació per poder marxar a les files d’Espartero. Acabada la guerra carlina, les coses es van alleugerir. No obstant, el patir de l’exèrcit amb tants xiquets per formar és una cosa polèmica que perdura. La guerra afecta tothom, directament o indirectament; perdre un fill amb tota una vida per davant és dur, sobretot si es considera la falta d’ingressos d’un xic jove.





Amb tot parlat, ens acomiadàrem. Miquel em té com un heroi però no sap les coses que he fet.



Continue el camí, deixant arrere Oliva i sabent que un nou capítol pot haver-se obert per aquell xiquet mellat i roget, un capítol que ni ell sap quan es podrà tancar.