El vent gela la suor i la sang a la meva pell. Les meves mans tremolen al voltant de l’empunyadura de l’espasa rovellada, ara enfosquida per una substància espessa i calenta. Al meu voltant, els cossos dels reclutats i dels enemics s’entrellacen en una dansa macabra. Però no tenim temps per plorar-los. El sacerdot ens observa des de la plataforma de pedra, amb la seva túnica tacada de vermell. La seva veu ressona freda com el gel. — Aquest és el final. No hi haurà un demà per als febles.



El cap dels reclutadors avança, la cicatriu de la seva cara sembla més profunda sota la llum trèmula de les torxes. — Heu arribat fins aquí. Però encara no sou dignes. Els pocs que quedem ens mirem entre nosaltres. Hi ha massa pocs supervivents. Narek és al meu costat, esbufegant amb els ulls oberts com plats. — Què vol dir? — xiuxiueja, però ningú respon. L’horitzó es taca d’un vermell ominós. Al principi penso que és el reflex de les torxes, però llavors ho veig. Les ombres es mouen. No són com els enemics d’abans. Aquestes figures són més grans, més ràpides. El terra sembla estremir-se sota el seu pas. — Són aquí. — La veu del sacerdot és només un murmuri, però tots l’escoltem. Aleshores ho veiem. Des de la foscor emergeixen criatures que no són humanes, però tampoc del tot bèsties. Ullals com dagues, braços llargs i prims, i ales enormes que s’estenen com el vel d’una tempesta. Els seus ulls brillen com brases vives. Aquest… aquest és l’enemic real.



El cap dels reclutadors ens observa. — Correu o lluitareu. No hi ha altra opció. Ningú es mou. Els crits d’uns pocs ressonen, mentre altres simplement es desplomen de por. Jo no puc apartar la mirada de les criatures. Hi ha alguna cosa en elles que em resulta familiar, com si les conegués d’un somni antic. El primer monstre bota sobre nosaltres. Amb una velocitat esgarrifosa, travessa l’aire i s’abat sobre un dels reclutats, esquinçant-lo abans que pugui reaccionar. Els crits d’agonia es barregen amb el caos. La meva espasa és a la meva mà, però el meu cos no es mou. — Fes alguna cosa!— Narek em sacseja. Però estic paralitzat. Llavors, ho noto. Una escalfor m’omple les venes, diferent de la de l’assaig del foc, però igual d’intensa. El meu cos se sent més lleuger, més ràpid. Giro el cap i veig com la sang de la criatura que he matat s’enganxa a la meva pell com un tatuatge líquid, formant patrons vermells que brillen sota la lluna. No sóc l’únic. Altres reclutats que han matat aquestes criatures també estan canviant. Els seus ulls s’il·luminen lleugerament, els seus moviments es tornen més precisos. La sang d’aquestes bèsties ens transforma. Narek em mira horroritzat. — Això no és normal…. Però no hi ha temps per pensar. Més criatures arriben. Ara sabem què fer.



La batalla esdevé un malson de dents, urpes i crits. L’espasa a les meves mans ja no és només metall; és una extensió del meu cos. Cada cop és més ràpid, més mortal. L’enemic cau sota la nostra fúria, però la sang de les criatures ens canvia massa ràpid. En Narek cau de genolls, amb les mans sobre la cara. Quan aixeca el cap, els seus ulls brillen d’un vermell incandescent. — No… no puc… — xiuxiueja. I llavors crida. Un crit inhumà, ple de força i agonia. Els altres reclutats també canvien. Alguns cauen, convulsionant. D’altres comencen a riure. Un d’ells, una noia de cabells negres, es llança sobre un altre soldat i li esquinça el coll amb les dents. Això no és una victòria. És una metamorfosi. La sang de les bèsties no ens ha fet més forts. Ens ha fet com elles.



M’aferro a l’espasa, sentint el batec del meu cor accelerat. Intento recordar qui sóc. Intento recordar la Lira, el meu poble. El sacerdot ens observa, impassible. — Ha acabat. Ara sou allò que havíeu de ser. El cap dels reclutadors somriu per primer cop. — Benaurats siguin els que abracin la sang. I aleshores entenc la veritat… No ens volien com soldats. Ens volien com monstres. La meva visió es torna vermella. Puc sentir la força de la sang estrangera bategant en mi, però m’hi resisteixo. — No —. Grunyeixo. Amb un moviment ràpid, clavo la meva espasa al cap dels reclutadors. La fulla rovellada travessa el seu crani, i els seus ulls es tornen opacs, però no és suficient. El sacerdot somriu. — Interessant… Les bèsties restants rugen. Els reclutats transformats riuen, alguns amb boques massa amples, altres amb ulls massa brillants. Sé que ja no puc salvar-los… Només em queda fugir. Amb un últim cop d’ull a l’escena dantesca, giro cua i corro. Cap al poble. Cap a la Lira.



Quan arribo al poble, la Lira ja és allà, amb els ulls plens de llàgrimes. — No t’acostis! — li crido. Però ella no es mou. — Què t’han fet? — xiuxiueja. No sé com respondre… perquè la veritat és massa fosca. Jo ja no som el germà que coneixia. Ja no sóc humà. I la batalla… només acaba de començar.