El Dia del Reclutament sempre és el més mortífer. Potser per això l’alba és especialment bonica, perquè sé que, per a mi, podria ser l’última.

Ajusto les corretges de la feixuga motxilla de lona i pujo com puc per l’ampla escala de la fortalesa de pedra que anomeno casa.

Els esgalons, desgastats pel pas de les generacions, semblen sospirar sota el meu pes. Cada vegada que hi poso el peu, el so rústic de la pedra em recorda que no hi ha retorn. A fora, l’esplanada ja és plena de joves com jo, cadascun amb la mateixa barreja de por i determinació als ulls.

La meva germana petita, na Lira, m’ha acomiadat amb un silenci que pesa més que qualsevol paraula. Només m’ha donat una petita figureta de fusta que el nostre pare havia tallat fa molts anys. “Porta-la amb tu”, m’ha dit, i no ha calgut dir res més. Però els seus ulls, lluents i tremolosos, ho han dit tot: no esperava que tornés.



Quan arribo a l’esplanada, els tambors ja comencen a ressonar. El so és profund i constant, com un cor que marca el ritme d’una cerimònia macabra. Els reclutadors, amb les seves armadures ennegrides pel foc i el temps, s’alcen com figures imponents davant nostra. Tots som un formiguer de nervis, intercanviant mirades, alguns mirant cap a terra, d’altres estrenyent els punys.

-Escolteu!-, brama un dels reclutadors. La seva veu trenca el matí amb una autoritat que ens fa tremolar.

-Avui, sereu triats per defensar les terres que els vostres avantpassats van conquerir. Serà un honor portar la bandera del Regne. Qui lluitarà? Qui es demostrarà digne?-. Els seus ulls s’aturen en cadascun de nosaltres, freds com el gel, buscant una espurna de rebel·lia o debilitat.



Els reclutaments sempre comencen igual. Primer ens fan formar en files. Després, un a un, els reclutadors passen per davant, examinant-nos amb una precisió quirúrgica. Quan el cap dels reclutadors, un home enorme amb una cicatriu que li travessa la cara, s’atura davant meu, sento com el cor se m’enfila a la gola. No diu res, però el seu rostre sembla que desprèn una mena de desaprovació silenciosa. Quan segueix endavant, deixo escapar l’aire sense adonar-me que l’havia retingut.



-Tu! Endavant!-, crida de sobte un altre reclutador, assenyalant en la meva direcció.



Durant un moment, penso que potser s’ha equivocat. Però només fins que els seus ulls em troben. Les cames em tremolen, però avanço amb pas ferm. Em condueixen a un cercle al mig de l’esplanada, on altres ja han estat triats. Sento els murmuris d’aquells que encara esperen el seu torn, però no m’hi fixo. Només puc pensar en què vindrà després. “L’assaig del foc.” Així ho anomenen.



El cercle és envoltat per pedres ennegrides per les flames. Quan tots els triats som dins, els tambors callen. Els reclutadors formen un semicercle davant nostre, amb una mena de sacerdot a la seva capçalera. Porta una màscara feta de metall treballat, amb espirals que semblen fluir com rius congelats. La seva veu és baixa, però cada paraula ressona com si fos amplificada per la terra mateixa.



-Per ser dignes, heu de demostrar la vostra fortalesa, el vostre coratge i la vostra lleialtat. Només els que superin la prova podran unir-se a les files del Regne-.



Els altres joves del meu voltant estan tan quiets com jo. Les flames que envolten el cercle comencen a crepitar, i el sacerdot aixeca una copa plena d’un líquid fosc. Sense dir res, camina fins a cada un de nosaltres i ens obliga a beure’n un glop. El gust és amarg i metàl·lic, com si fos sang i ferro. Al principi, no passa res. Però llavors comença.

Una calor intensa, com un incendi dins meu, em crema les venes. El dolor és tan fort que caic de genolls, i sento crits per tot arreu. No sé si són meus o d’algú altre. Tot es torna borrós. Veig imatges estranyes, com somnis que no em pertanyen: una batalla entre monstres i humans, un desert infinit, una torre que s’enfonsa en un mar fosc.

Quan torno en mi, estic sol al cercle. Els altres han desaparegut, o potser mai no hi han estat. El sacerdot m’observa amb curiositat, com si jo fos una espècie de trencaclosques. “Interessant…”, diu, i el to de la seva veu em fa venir calfreds.



-Què… què ha passat?-, aconsegueixo preguntar amb un fil de veu.

-Has sobreviscut. Només aquells amb un esperit excepcional ho fan.-



No sembla especialment impressionat, però per alguna raó la seva resposta em fa sentir una barreja de por i alleujament. Més que cap altra cosa, em pregunto què significa exactament “esperit excepcional”.

Els tambors tornen a sonar, més forts que abans. Els reclutadors m’indiquen que m’uneixi a un grup que espera a prop d’una de les torres de la fortalesa. Mentre camino cap allà, no puc evitar mirar cap el poble, on encara hi ha gent reunida. Veig la Lira entre la multitud. Malgrat la distància, els seus ulls s’enganxen als meus, i percebo com li cau una llàgrima per la galta.

Quan arribo al grup, un reclutador em posa una espasa rovellada a les mans. -Prepara’t-, diu secament.

-Aquesta nit, coneixeràs el teu enemic-.