El vent de la tarda porta l’olor aspra de la fusta cremada. Encara tinc l’espasa rovellada entre les mans, pesada i desequilibrada, però no he deixat d’examinar-la. Hi ha alguna cosa estranya en aquesta arma; sembla antiga, però la fulla, malgrat les taques d’oxidació, encara conserva un tall. A cada moviment, fa un lleu so, com un gemec. No és la meva imaginació, estic segur. Aquesta espasa amaga alguna cosa, però no sé si serà la meva aliada o la meva condemna. Els altres reclutats que han superat l’assaig del foc estan dispersos pel pati de la fortalesa. Algunes cares són noves, però la majoria són conegudes: veïns del meu poble, nois amb qui he compartit moments d’infantesa. Però ara ens uneix un destí que cap de nosaltres havia triat. Els seus rostres encara conserven el rastre d’aquell dolor que hem viscut durant l’assaig. Ningú parla, però els ulls parlen per ells: temor, desconcert, però sobretot, una estranya determinació. Som supervivents, i això és el que ens canviava.
El sol es posa lentament, tenyint el cel de tons vermells i ataronjats, com si la mateixa natura presagiés el vessament de sang que vindrà. Mentre espero, sense saber exactament què, noto la presència d’una altra figura que s’acosta. És el cap dels reclutadors, el gegant de la cicatriu que havia passat davant meu aquell matí. Ara que és a prop, la seva figura resulta encara de forma més imponent. Els seus ulls, enfonsats sota aquelles celles espesses, semblen dos abismes indesxifrables. — Prepareu-vos per escoltar — brama amb una veu que sembla tronar per tota la fortalesa. Els altres reclutats i jo ens formem ràpidament, deixant caure les converses en murmuris apagats.
— Aquest vespre coneixereu què significa ser un soldat del regne — continua, amb un to que glaça la sang.
A fora d’aquestes muralles, el món s’ha tornat hostil. Els éssers que vaguen més enllà no respecten res ni ningú. Han destrossat pobles, han saquejat terres i han abatut aquells que han gosat enfrontar-s’hi. Però vosaltres no sereu com ells. Vostres són aquestes terres, i aquesta nit lluitareu per demostrar que mereixeu defensar-les. Un silenci pesat cau sobre nosaltres. Una ombra es mou a la dreta, trencant la quietud. Miro de reüll i veig el sacerdot amb la màscara metàl·lica. Sembla que sempre és present, observant, silenciós, però amb una presència que pesa més que qualsevol ordre. Quan la seva veu xiuxiueja, és com si el món mateix contingués l’alè. — El foc us ha purificat, però només la batalla us farà complets. El vostre enemic ja us espera — diu amb una calma inquietant. Què vol dir? Quin enemic? Tot plegat sembla un malson cada cop més fosc. M’atreveixo a aixecar la vista cap a la línia de l’horitzó, on les muralles altes de la fortalesa no poden protegir-nos. Les ombres allà fora semblen vives, com si ballessin a l’espera.
— Formeu files — ordena el cap dels reclutadors, trencant la meva concentració. Les nostres formacions són caòtiques al principi, però amb crits i empentes ens acabem alineant. Mentre m’uneixo al grup, noto una presència al meu costat. És un jove de la meva edat, amb el rostre tan pàl·lid com la lluna. El conec: es diu Narek, el fill del ferrer. Sempre havia estat més silenciós i reservat que la resta, però ara té els ulls clavats endavant amb una intensitat desconeguda. — Estàs preparat? — xiuxiueja sense mirar-me.
No sé què respondre. Ningú podria estar preparat per una cosa així. Però abans que pugui dir res, una trompeta trenca la nit. El so és estrident, primitiu, com si fos un crit de guerra sorgit d’una altra era.
— Marxeu! — crida el cap dels reclutadors.
Les portes massisses de la fortalesa s’obren lentament, deixant pas a una foscor que sembla devorar la llum. Una a una, les files comencen a avançar cap a fora. El meu cor batega amb força mentre em trobo caminant entre els altres. La figura de Narek no es mou del meu costat. Quan sortim a l’esplanada, la llum de les torxes il·lumina un paisatge desolat. Però no estam sols. A l’altra banda, envoltats per la foscor, hi ha figures. Al principi semblen estàtiques, però a mesura que avancem, es fan més clares. Són humanes, o almenys ho semblen. Però hi ha alguna cosa en elles que està fora de lloc: els seus ulls, lluminosos i inhumans, ens observen amb fam.
— No són monstres. Són persones — xiuxiueja Narek, aquesta vegada mirant-me. El seu comentari em fa aturar per un instant, però abans que pugui reaccionar, un crit va filtrar-se en la nit. És el senyal de batalla. Els reclutadors ens empenyen endavant amb crits ferotges, i amb l’espasa rovellada a les mans, em trobo corrent cap al desconegut.
El primer atac és caòtic. Els enemics, si es poden anomenar així, es mouen amb una velocitat sobrenatural, però també amb una estranya rigidesa. Els crits dels reclutats omplen l’aire mentre els cossos cauen. Per primera vegada, m’obligo a lluitar. La meva espasa travessa alguna cosa, però no tinc temps de veure què. La batalla és un remolí de sang, foc i confusió.
Quan els crits finalment es tranquil·litzen, em trobo al mig d’un camp cobert de cossos. Els pocs reclutats que queden són dispersos, respirant amb dificultat. Entre les ombres, el sacerdot i el cap dels reclutadors observen, immòbils, com si tot hagués estat una simple prova. — Aquesta ha estat només la primera nit — diu el sacerdot amb una veu tan baixa que gairebé es perd amb el vent. Llavors ho entenc: aquesta batalla no era l’enemic real. Només era el preludi del veritable infern que encara ens espera.
