N’Aura va sentir com l'aire del seu voltant es tornava més pesat, el seu cor bategava massa de pressa i sentia una pressió cada vegada més forta. No entenia res del que estava succeint. N’Hèctor va desviar la mirada, no sabia com començar la conversa que durant mesos havia estat endarrerint. Després, va mirar els ulls plorosos de n’Aura i unes paraules doloroses sortien de la seva boca.



- Aura…jo no soc real, ho era… però ja no soc com tu- va dir n’Hèctor amb veu tremolosa.



- No ho entenc Hèctor, això no pot ser- va murmurar n’Aura, amb una barreja de sentiments, mentre feia uns passos enrere.



La jove va sentir un calfred recorrent-li l'esquena, no sabia què dir o fer, tampoc havia comprès del tot les paraules de n’Hèctor. El seu cervell es negava a acceptar la realitat, però al mateix temps tot al seu cap encaixava. La forma en la qual n’Hèctor havia arribat a la seva vida, tan misteriosa, el quadre sobre la seva mort, les cites sempre a la nit, com si d'un secret es tractés, el fet que ningú més semblava veure'l. Tots aquells petits detalls que en el fons havia estat ignorant per no perdre n’Hèctor.



- Perdó, he intentat parlar d'això moltes vegades, però entén que no era fàcil per a mi. Estic mort Aura, no hauria de ser aquí- va murmurar n’Hèctor allargant la mà per a intentar aturar n’Aura, però es va quedar paralitzat, entenent que ell no era el futur que la jove mereixia.



N’Aura va sentir que començava a caure, en un forat sense fons. Volia cridar, plorar, però no podia fer res d'això, moltes preguntes rondaven al seu cap, encara així no era capaç de formular una paraula. Mirava al jove, intentant convèncer-se que tot era mentida, una simple broma macabra, però en aquells ulls sense vida, només va trobar la veritat i molt dolor.



- Llavors… el noi del quadre, sí que ets tu, vaig pintar la teva mort Hèctor- intentant entendre tot el que estava passant, n’Aura es va adonar que ella també tenia un secret que havia d´explicar-li. -Hèctor, des que soc petita, sempre m'ha agradat molt pintar, igual que a la meva mare. Però en posar-me davant d'un quadre no soc capaç de pintar una altra cosa que no siguin accidents, la mort de persones desconegudes. La meva ment plasma amb gran detall tot el que veu, com si d'una imatge es tractés i casualment aquests successos es fan realitat amb el pas de les setmanes. Crec que vaig ser la causant de la teva mort, jo et vaig pintar i ara...no estàs viu.



- Però com és possible això Aura, sabies com anava a morir fins i tot abans que em passés i fins i tot sense conèixer-me de res. -va respondre n’Hèctor, sense entendre res del que ella li estava explicant.

- No ho sé, jo també vull descobrir per què tinc aquest do i com puc fer que aturi. Encara així, si ets un fantasma, per què sóc l'única que puc veure't? Per què et puc tocar o sentir com si això fos real?, descobrir això potser ens donaria alguna pista sobre per què vaig pintar la teva mort.



-No ho sé Aura. Aquell dia, a la galeria d'art, no va ser casualitat que ens trobéssim. Em vaig sentir atret cap a tu, com si una força estranya em guiés cap a on tu estaves. Després de veure't per primera vegada, vaig sentir por. Vaig intentar vagar per altres llocs, però el meu camí es va traçar fins al teu estudi, com si estiguéssim connectats. Per això soc aquí, per això estic amb tu.



N’Aura va sentir com un nus es formava a la gola. El que n’Hèctor li estava dient era una autèntica bogeria, però al mateix temps, sentia alguna cosa en el seu interior que li deia que tot allò era real. Aquesta connexió entre ells era autèntica, ella també ho sentia. Hi havia alguna cosa que els unia, alguna cosa més enllà de la lògica i la raó.



- Hem d'esbrinar què significa això- va dir ella amb seguretat, a més hi havia una petita possibilitat que investigar sobre ells, li donés respostes a n’Aura sobre el seu misteriós do.



N’Hèctor va assentir, el seu rostre reflectia por, com si temés que ella el rebutgés.



N’Aura sense dubtar-ho va decidir anar a casa de la seva àvia, Tomasa, la dona que l'havia criat tota la seva vida, ja que la mare de n’Aura va morir quan ella només era una nena. N’Aura sabia que si en algun lloc hi havia respostes, era allí. De petita podia passar-se hores cercant entre antics records de la família, cadascun més misteriós que l'anterior. No obstant això, tots aquells secrets familiars anaven cobrant sentit. Al costat hi havia n’Hèctor, van rebuscar entre vells àlbums de fotos i documents antics en la golfa. Després de llargues hores no van trobar res. Només els quedava un lloc de la casa per rebuscar, l'habitació de la seva mare. Feia anys que n’Aura no entrava en aquest lloc, cada vegada que ho feia sentia molt de dolor, per això evitava aquesta habitació de la casa.

No obstant això, tan sols en entrar, el rostre de n’Hèctor va patir un canvi significatiu, una expressió seriosa envaïa la seva cara. Va caminar amb seguretat cap a un calaix del dormitori, com si una força estranya el guiés fins a aquest lloc. Tots dos es van gelar a l'instant, una fotografia. Era una imatge molt antiga, apareixien dos joves. Semblava un romanç adolescent, però hi havia un petit detall. Era una fotografia dels pares de tots dos, junts.



- No havia vist aquesta foto mai, és la meva mare, va morir quan jo era molt jove, ja gairebé ni la recordava- n’Aura la va sostenir amb les mans tremoloses, mentre n’Hèctor mirava per sobre de la seva espatlla.



- Aquest noi és el meu pare Aura- va dir n’Hèctor espantat. En la imatge, els seus pares somreien, compartint una complicitat que s'assemblava a la de n’Aura i n’Hèctor.



De sobte, la veu de la seva àvia els va sorprendre.



- Què fas a l'habitació de la teva mare? Pensava que no t'agradava entrar aquí, per què mires les seves coses, estimada?- va preguntar l'anciana amb dolçor, però alhora amb fermesa.



-No et preocupis àvia, només vull saber una mica més sobre la mare, mai m'heu explicat gaire sobre ella i ara que soc gran, crec que és el moment de conèixer-la més. - Sense que s'adonés l'àvia, n'Aura es va guardar la fotografia a la butxaca, potser donaria moltes respostes a la connexió tan peculiar que hi havia entre n’Hèctor i ella.



Després d'això, n'Hèctor i n’Aura es van dirigir a l'estudi per indagar més sobre la fotografia. Després d'hores parlant, van decidir que el millor seria que n’Aura anés a parlar amb el pare de n’Hèctor. Si els seus pares havien estat enamorats, potser ell també sabia el secret i podria dir-li per què n’Hèctor, el seu fill, se li apareixia, com si fos real. N’Hèctor la va guiar fins a casa seva i un cop arribats, n’Aura, molt nerviosa per la situació va decidir tocar el timbre.



-Hola, sóc n’Aura, tu deus ser en Marc.- Va dir ella, amb una veu tremolosa.



-Mmm, sí, però jo a vostè no la conec. Qui ets?

-Com t´he dit, em dic Aura, sóc la filla de na Sara. Crec que vostè i ella es van conèixer de joves i com sap, la meva mare va morir quan jo era molt petita. He vingut aquí perquè m'agradaria parlar amb vostè sobre ella, hi ha moltes coses que vull descobrir i crec que em podria ajudar.



Veient la gravetat de la situació, en Marc la va convidar a passar, es van asseure i començaren a parlar de tot. Primer van parlar sobre la relació que na Sara i en Marc van tenir. Segons li va explicar en Marc, ell i ella havien sortit durant set anys, era el primer amor per a tots dos i s'estimaven molt, però ho van haver de deixar per motius externs. Tot i així, es van seguir veient i van tenir una gran amistat.

Ell ho sabia tot sobre el do que na Sara tenia, fins i tot va explicar-li que la seva mare havia pintat la mort seva, però com que no podia deixar que morís, na Sara es va sacrificar i el va salvar de la mort. Va anteposar la vida d’aquest home abans que la seva vida, per això ella va morir tan jove i sense cap sentit.



N’Aura no podia creure tot el que Marc li explicava, com podia ser ell, el causant de la mort de la seva mare. Ara entenia per què n’Hèctor se li havia aparegut a ella com un fantasma, i per què entre tots dos hi havia tanta connexió; qui havia de morir era en Marc, no la seva mare. N’Aura li va explicar a en Marc que ella també manejava aquest do i havia pintat la mort del seu fill, però sense saber com, aquest, fa uns quants mesos havia aparegut al seu estudi, actuant com si fos real.



-Com pot ser possible això, esteu connectats?

-Sí, i ​​no sabem com trencar la connexió, que sigui aquí, no és bo ni per a mi, ni per a ell. Crec que podries ajudar-me a buscar una solució a això. - Va respondre n’Aura.



Després d'hores parlant, van optar per la idea de cremar tots els quadres, els pintats per na Sara i els de n’Aura. Potser així n’Hèctor deixaria d'aparèixer i aquest vincle entre ells es trencaria. N’Aura va decidir cremar-los l’endemà, així tenia la resta del dia per acomiadar-se de n’Hèctor. Encara que fos un fantasma, li havia agafat molt d'afecte, fins i tot se n'havia enamorat, però sabia que aquest amor era impossible.



Tots dos van tornar a l'estudi, aquella tarda van començar a recordar com es van conèixer, mentre reien sobre aquella situació rara i impressionant. Entre milions de persones que hi havia al món, els seus pares s'havien trobat i enamorat, igual que els havia passat a ells, però d'una manera diferent.



L'endemà, n’Aura sabia què havia de fer, no tenia les forces, però sabia que ho havia de fer. Va agafar tots els quadres i se'ls va endur a un descampat allunyat de la ciutat, just abans de començar el foc, n’Hèctor el va interrompre.



-Et trobaré a faltar Aura, esper que mai t'oblidis de mi i recorda que sí jo pogués em quedaria amb tu per sempre, però has de continuar amb la teva vida i conèixer un home que sí que sigui real.



- T'estim Hèctor.- li va dir ella mentre tirava el llum encès que va calar foc a tots els quadres.



En aquell instant n’Hèctor es va esvair com si fos una persona que havia creat la seva imaginació. Ara estava sola, una altra vegada. Però almenys tenia la seva amiga Dafne, la seva psiquiatra, que l'ajudaria a continuar endavant. Aquell mateix dia va decidir sortir a veure-la, una vegada arribada a la consulta, n’Aura la va explicar tot el que havia passat durant aquests mesos. Per una vegada a la vida na Dafne li va creure en tot, i això va alleujar molt n’Aura.



-No puc continuar amb això Dafne, no vull tenir aquest do, però alguna cosa dins meu em diu, que si he cremat tots els quadres, potser no tornará a aparèixer cap pensament així en la meva ment, cap accident, ni res que tingui a veure amb la mort.



-Esperem que així sigui Aura, però per si de cas no tornis durant una temporada a l'estudi, no pintis, ni t'acostis a un quadre, això s'ha d'acabar, no pots seguir així.- Li va dir na Dafne, amb una veu ferma.



Per primera vegada, en aquesta decisió estaven d'acord totes dues, n’Aura havia de deixar de pintar i això és el que faria.