De vegades se sentia igual que la primera vegada que, en aquella llunyana visita inicial, va haver de despullar-se anímicament per explicar-li a una desconeguda, mal que fos psiquiatra, què li passava. Ella, que no s’obria mai a ningú, que feia anys que estava tancada en si mateixa, ho va fer forçada per les circumstàncies, perquè ja no suportava més el dolor, el maleït dolor invisible, la tempesta perfecta en la qual es confabulen ment, ànima i consciència.



La psiquiatra va esperar uns segons que la seva pacient comencés a parlar. En veure que no ho feia, ella mateixa va trencar el gel.

• Ha trigat a venir.

Per uns instants, el tic-tac del rellotge va envair el silenci d'aquella petita consulta en el centre de Londres decorada minuciosament per na Dafne. Cada detall de l'espai reflectia la personalitat de la jove psiquiatra, des dels colors suaus fins als objectes que semblaven estar perfectament col·locats en el seu lloc. Per a n’Aura, aquest lloc s'havia convertit en el seu refugi i na Dafne ja no era únicament una especialista intentant ajudar-la a comprendre els seus problemes, entre elles havia sorgit una connexió que començava a semblar-se a una amistat més que a una relació professional. No obstant això, la jove pèl-roja havia deixat d'assistir a les seves cites setmanals.

• Crec que convindria parlar del que va succeir- Va afirmar na Dafne en veure que el silenci es mantenia.- E…l el?
  
  Si el vaig pintar?- Va preguntar n’Aura.
  
  
  
  Sí, Ha vingut en Nil diversos dies a casa meva, està destrossat, Aura. Ni ell ni ningú entenem res, la teva àvia també m'ha cridat.

N’Aura feia minuts que havia deixat de formar part de la conversa, la seva mirada estava atenta a la finestra, observant els pocs flocs blancs que queien. Era estrany veure neu a Londres, especialment al novembre. No obstant això, la jove pèl-roja estava immersa en els seus pensaments, sense prestar atenció a res del que succeïa al seu voltant. Diverses llàgrimes recorrien el seu rostre, la seva blanca pell començava a enrogir-se, com li ocorria sempre que pensava en aquells quadres.

• Aura, m’escoltes?
  
  Mmm… sí, perdó. Sé que li vaig fallar en no assistir al casament. Dafne, saps que no és una cosa pròpia de mi, però no sabia què fer en aquella situació.

Aquell mateix matí, abans del casament n’Aura no podia aturar d'observar el quadre què havia pintat dies enrere; en el qual apareixia en Nil en un estat…., això li va fer adonar-se que s'havia d'allunyar d'ell. Creia que ell estaria millor si ella no estigués a prop, però l’amor que tenien era tan profund que en Nil mai no l’hagués deixada marxar, per això ho havia de fer sense cap mena d'explicacions.

• Aura, com desapareixeràs de la seva vida d'un dia per l'altre?, estàveu molt enamorats i vols allunyar-te'n per un simple quadre?- Va dir na Dafne.
  
  
  
  Dafne, mai ho entendràs!- va afirmar n’Aura alterada. -A més, estic segura qué ni em creus en tot el que t'he contat. Em tractes com si estigués boja des del dia què t'ho vaig confessar tot. Jo he pintat aquest quadre, i totes dues sabem perfectament com acaba això.

N’Aura va sentir una esgarrifança per tot el cos en imaginar aquella situació, això va provocar que les seves respiracions fossin més ràpides, sentia que es quedava sense aire.

• Dafne, necessito un temps sola, parla amb ell i digues-li que no em cerqui, que no s'acosti a mi, i procuri evitar-me, estic segura que així li aniran molt millor les coses.

En dir aquelles paraules n’Aura es va aixecar de la cadira i va sortir de la consulta. No aguantava estar més temps allà, parlant sobre aquelles coses que la feien sentir tan malament.



Després d'aquelles hores tan desagradables per a ella, n'Aura només pensava anar a un lloc, al seu lloc segur i on passava la majoria d'hores del dia, el seu estudi. Estava ubicat a un lloc preciós, al centre de la ciutat de Londres. Per l'alçada de la gran torre on es trobava i per les finestres que envoltaven les parets, es podia veure a la perfecció el Big Ben. Aquell increïble monument que ella observava cada nit mentre pintava els seus quadres. Per sort no era gaire allunyat de la consulta, i va poder arribar-hi ràpidament.



L’olor de pintura omplia aquell petit estudi. Ja era tard, i des de la gran finestra de l’habitació, el majestuós Big Ben s’amagava entre la densa boira londinenca. N’Aura feia dies que tocava un pinzell, temorosa del que podria passar. No obstant això, l'instant que va obrir la porta una força inexplicable la va arrossegar fins al llenç en blanc.



Des que era petita, havia tingut un do, o una maledicció, ja que quan posava un pinzell sobre un llenç, no només creava art. També capturava el final, és a dir, l’últim instant de vida de qualsevol persona. Hi havia vegades que les coneixia i d’altres, que només eren desconeguts. No sabia com ni per què passava, només que tot succeïa sense que ella ho pogués evitar. Tot començava amb ombres sense forma, que a poc a poc, donaven lloc a rostres, paisatges i objectes, fins que el moment de la mort quedava plasmat. El més cruel era que no podia deixar de pintar-ne un quan ja havia començat.



Va agafar un pinzell sense adonar-se’n. Les seves mans es movien soles, però la seva ment estava absenta, veient l’escena que estava pintant, com si la visqués. A poc a poc va començar a prendre forma. Era Londres, Regent Street. N’Aura havia passejat mil vegades per aquest carrer, especialment en les seves nits de desvetllament. Es podia veure un cotxe que estava a punt de sortit de la carretera. Un conductor cansat, o potser passat de copes. En la vorera, emergia la silueta d'un jove, caminant tranquil a altes hores de la nit.



El seu color es va accelerar, el jove del quadre li resultava estranyament familiar. Mentre la seva mà continuava pintant, els detalls del rostre van començar a definir-se. Tot i que no el coneixia, sentia una connexió profunda i dolorosa amb ell.



-Qui ets?- va xiuxiuejar, incapaç d’apartar-ne la mirada.



Just en aquell moment es va adonar. El pinzell va caure a terra amb un so sec. Havia pintat la mateixa mort per segona vegada. Això mai li havia ocorregut i va sentir por per primera vegada en la seva vida. Era impossible, una vegada acabava un quadre mai es repetia, però havia tornat a dibuixar aquell final. Amb les mans tremoloses es va dirigir a la seva extensa col·lecció de quadres. Va apartar llenços vells, moure papers a terra i va cercar entre cada racó fosc de l’estudi. Però el quadre original no hi era, havia desaparegut.



Després d’això, necessitava aire fresc. Va sortir de l’estudi i va caminar unes passes. El vent fred de Londres la va colpejar, però no va fer-ne cas. Només caminava, tractant de trobar sentit al que la havia vist. De sobte, una cosa li va cridar l’atenció. Era un fulletó desgastat que algú havia deixat caure. Un calfred li va recórrer l’esquena. Al centre del fulletó hi havia un dels seus quadres, el reconeixia perfectament. No es trobava el seu nom, però el seu estil era inconfusible.