Va agafar el fullet amb les mans tremoloses, totalment paralitzada. En ell no hi havia cap nom escrit, però ella sabia perfectament que aquells quadres que s'anaven a presentar aquella nit eren seus. No podia ser casualitat.



No podia ignorar-ho. No comprenia com havien arribat fins aquí ni qui els havia agafat sense el seu permís. No obstant això, l'única cosa que tenia clar era que si algú estava exhibint el seu art, sense el seu consentiment, havia de descobrir-lo. Ràpidament, va llegir la direcció, es va girar de cop i va desfer els seus passos. La galeria no estava lluny del seu estudi, era un edifici amb una façana elegant amb grans finestrals en ple centre londinenc.



Just abans d'entrar va sentir una rara presència, es va detenir en sec. Hi havia un noi amb aire distret secundat contra el marc de la porta. Tenia els cabells negres com la nit, lleugerament despentinat, fins i tot diversos flocs queien pel seu front. A més la seva pell era pàl·lida amb petites pigues que ocupaven el seu nas i galtes. El noi mirava la gent passar, amb una mirada perduda i les mans en les seves butxaques. El seu cor va fer un tomb. Aquest desconegut li havia provocat una sensació que no sabia descriure.



-El conec?- Va murmurar n’Aura per a si mateixa, una mica més alt del que li hagués agradat, perquè el noi, en escoltar la seva veu, es va girar lentament per a mirar-la. Els seus ulls reflectien la mateixa confusió i por que ella. Fins i tot n’Aura va sentir una cosa distinta en aquells ulls, tenien un color apagat, sense lluentor, a més d'una expressió buida, uns ulls que semblaven haver albergat vida, en aquest moment estaven opacs.



Va empassar saliva i va apartar la mirada ràpidament. Va decidir entrar a la galeria com si un fantasma la perseguís. Els seus ulls van recórrer el lloc amb una mescla d'incredulitat i por. Eren els seus quadres, alguns d'ells els havia pintat feia anys i d’altres eren de poques setmanes enrere. I llavors ho va recordar, la mirada melancònica, el rostre pàl·lid i aquestes taques que s'estenen per tota la seva cara. Aquell noi era el mateix que el del quadre que havia pintat feia poques hores.



Va sortir corrent i en qüestió de pocs minuts va tornar sobre els seus passos fins a arribar al seu lloc segur, el seu estudi. Els seus pensaments es barrejaven al seu cap. Res del que estava ocorrent podia ser veritat, seria tot un somni pensava n’Aura. Va pujar les escales i ho va reconèixer. El quadre seguia on l'havia deixat i tenia raó, el noi del quadre era el mateix que el de la galeria. Però llavors va sentir alguna cosa, no estava sola. Un calfred va recórrer la seva esquena, el noi era allí. No podia explicar com havia entrat a l'estudi, o ni tan sols recordava si havia tancat la porta en entrar, però en veure'l, alguna cosa dins d'ella va canviar. No era por, era una sensació de connexió, com si ja conegués aquell noi.



- Hola, t'has deixat la porta oberta- va dir ell trencant el silenci amb una veu tímida. N’Aura va trigar uns segons a contestar, però a la fi va poder pronunciar unes paraules.



- Qui ets? I, perquè em persegueixes?- Va preguntar amb veu agressiva, sense poder apartar la mirada d'ell ni un sol segon.

-Perdó, no volia incomodar-te, abans, quan ens hem vist a la galeria, he sentit que et coneixia d'alguna cosa, però no recordo gaire bé de què. Soc n’Hèctor, encantat.



Després d'aquestes paraules, el noi va observar el seu voltant, estava impressionat, els quadres que hi havia eren increïbles, però el va sorprendre que tots tinguessin alguna cosa en comú, una persona qualsevol i un paisatge trist. Va centrar els seus ulls en un.



-Aquest soc jo- Va dir el noi, sense deixar que n’Aura li contestés.



N’Aura en veure que estava assenyalant el quadre que observava ella abans que n’Hèctor arribés, es va posar molt nerviosa.



-Mmm no, això és impossible, totes les persones que pinto, són tretes de la meva imaginació, com coneixeré totes aquestes persones- Va dir n’Aura assenyalant els quadres que tenia al seu voltant.



No li quedava cap altra cosa que mentir-li, no li podia explicar el seu secret i encara menys a un desconegut. Però el noi tenia raó, aquest era ell i n’Aura havia de descobrir per què havia aparegut a la seva vida una persona després d'haver-la pintada.



- Bé, jo soc n’Aura, no m'havia presentat, just ara sortia a fer una passejada, et ve de gust acompanyar-me? - Li va dir ella amistosament.



N’Hèctor va intentar no donar importància a això del quadre i va acceptar. Pot ser que tots dos tinguessin preguntes sobre l'altre i les havien de descobrir aviat.



Després d'aquell dia n’Hèctor i n’Aura no van deixar de veure's durant els mesos següents. Havien creat un vincle molt especial. Tots dos van oblidar com van començar i les preguntes que tenien sobre l'altre. Doncs la connexió que hi havia era més especial i important que tot allò. N’Aura tornava a sentir aquell sentiment d'amor cap a algú. La seva vida no era completament perfecta, però en aquell moment era molt feliç. Això la va impulsar a tornar a la consulta, devia una resposta a Dafne, la seva psiquiatre i amiga, que s’havia estat preocupant per ella tots aquests mesos.



En arribar a la consulta, no sabia com començar; tenia tantes coses per explicar-li.



-Hola, Aura!- Va dir na Dafne emocionada, en veure n’Aura entrar per la porta.



-Dafne!, tinc tantes coses per explicar-te. He conegut un noi, es diu Hèctor i és meravellós- n’Aura va començar a parlar sense parar, procurant no deixar-se cap detall.



Després de diverses hores parlant sobre n’Hèctor, na Dafne es va atrevir a preguntar-li el que li interessava veritablement.



-Et segueix succeint, és a dir, continues pensant que el que pintes passa de debò?

-Segueixes sense creure'm?, és igual el temps que passi o que t'ho expliqui molt, tu mai em creuràs- li va dir n’Aura, mentre una llàgrima li recorria el rostre.



-No ho entenc, llavors per què en Nil encara és…

-Me'n vaig- Va dir n’Aura, sense deixar-la acabar.



Corrent va sortir de la consulta. Anar-hi no havia estat bona idea, però sabia que en arribar a l'estudi estaria amb n’Hèctor i tota la pena que sentia es curaria entre els seus braços. Per sorpresa seva hi havia algú esperant-la a la porta de l'estudi. En acostar-se va veure que es tractava d'en Nil, el seu exmarit. Ell venia amb la idea de parlar-li, havien passat molts mesos i no havien tingut ni una sola conversa. N’Aura sabia que li ho devia per com havia actuat amb ell, per la qual cosa el va convidar a entrar a l'estudi.



-Abans de res, et presento n’Hèctor, us dureu molt bé- Li va dir n’Aura.



-Hèctor?, aquí no hi ha ningú Aura- Respongué posant-se a riure, pensant que es tractava d'una broma.



N’Aura es va quedar impressionada per la seva resposta i de seguida es va girar cap Hèctor, ell l'observava amb una cara de nervis o fins i tot pena. Ell mateix sabia que havia arribat el dia que n’Aura s’adonés. Ella ho captà immediatament.



-Nil, serà millor que parlem un altre dia, sé que t'he de donar moltes explicacions i ho faré, t’ho prometo, però necessito que ara em deixis sola.



En Nil se'n va anar sense entendre res. N’Aura havia de parlar amb n’Hèctor pel que estava passant.



-Em pots donar una explicació si us plau?- li demanà n’Aura amb una veu trencada.



El que ella no sabia quan va conèixer n’Hèctor, era que ell també tenia un gran secret i potser el secret de tots dos els afectés.