L’adreça que en Pere em va donar em va portar fins a una casa modesta als afores de la ciutat. La façana de pedra, desgastada pel temps, tenia un aire melancònic, com si hagués estat testimoni d’històries que havien quedat atrapades dins les seves parets. Al jardí, uns rosers mig secs semblaven resistir el pas del temps, com una metàfora d’un amor que, malgrat tot, encara persistia en algun racó de la memòria.

El cor em bategava amb força mentre m’aturava davant la porta. Vaig respirar fondo abans de picar. Un cop sec. El so va ressonar en aquella tarda silenciosa. Des de dins, vaig sentir uns passos lents. La porta es va obrir, i allà hi era ell.

En Pere era un home d’edat avançada, amb els cabells completament blancs i una expressió que combinava cansament i tendresa. Els seus ulls, foscos i profunds, em van escrutar amb cura abans d’esbossar un lleu somriure.

—Tu has de ser l’Ona —va dir amb una veu aspra però suau alhora.

—Sí —vaig respondre amb un nus a la gola.

Ell es va fer a un costat per deixar-me passar.

Records atrapats en el temps

L’interior de la casa era senzill, ple de mobles antics i prestatgeries atapeïdes de llibres. A sobre d’una tauleta de fusta, vaig veure una fotografia que em va deixar sense alè. Era la meva àvia Rosa, jove, amb un somriure radiant que no li havia vist mai a les fotos familiars. Semblava feliç d’una manera diferent, lliure.

Vaig allargar la mà, però abans que la pogués tocar, en Pere va parlar.

—Així la recordo. Sempre amb aquell somriure trapella, com si amagués un secret que ningú més podia entendre.

Vaig girar-me cap a ell.

—Per què mai em va parlar de tu?

En Pere es va asseure en una butaca vella i va fer-me un gest perquè ocupés el sofà. Va trigar uns segons a respondre, com si cada paraula que estava a punt de dir fos un petit pes que es desprenia de la seva ànima.

—Perquè jo vaig ser el seu secret més bonic i el seu dolor més gran.

El silenci es va instal·lar entre nosaltres.

—Vam conèixer-nos un estiu, quan érem joves i pensàvem que el món estava fet per a nosaltres. Però la seva família no ho va veure amb els mateixos ulls. Jo no tenia res per oferir-li, només el meu amor, i això no era suficient per a ells.

Va fer una pausa i va passar-se una mà tremolosa pels cabells blancs.

—La Rosa va voler fugir amb mi. Jo també ho volia, però vaig tenir por. Vaig pensar que si realment l’estimava, no podia condemnar-la a una vida plena de dificultats. Així que li vaig escriure una carta… i vaig marxar.

El cor se’m va estrènyer.

—Vaig trobar la teva carta entre les seves coses —vaig dir en veu baixa.

Els ulls d’en Pere es van il·luminar amb una barreja de sorpresa i melanconia.

—Mai la va oblidar, oi?

Vaig negar-ho amb el cap.

—Va portar aquell record amb ella fins al final.

Ell va somriure tristament i va inclinar el cap.

—Sempre vaig viure amb el dubte de si havia fet el correcte. Quan la vaig veure casar-se amb un altre home, vaig intentar convèncer-me que havia estat la millor decisió. Però el que sentia per ella… mai va desaparèixer.

Un viatge al passat

Les paraules d’en Pere em van perseguir durant dies. No podia treure’m del cap la imatge d’aquell amor que havia quedat atrapat en el temps. Necessitava saber més.

Vaig fer un viatge al poble on la meva àvia havia viscut de jove. Allà vaig trobar la Maria, la seva amiga d’infantesa. Quan li vaig explicar la història, els seus ulls es van omplir de llàgrimes.

—La Rosa i el Pere… —va dir amb un sospir—. Van ser la història d’amor més bonica i trista que he vist mai.

Em va portar fins al vell molí on es trobaven d’amagat, on havien viscut els millors moments de la seva joventut.

—Aquesta era la seva bombolla —va dir la Maria—. Aquí s’oblidaven del món.

Vaig passar una estona allà, imaginant-los, i per primera vegada vaig entendre que la meva àvia no havia estat només la dona serena i correcta que jo havia conegut, sinó que també havia estat una noia apassionada i valenta que havia hagut de renunciar a l’amor de la seva vida.

Un comiat inesperat

Quan vaig tornar a la ciutat, vaig decidir fer una cosa especial. Durant el meu programa de ràdio nocturn, vaig explicar la història de la Rosa i el Pere. Sense donar noms, vaig voler compartir aquell amor que el temps no havia pogut esborrar.

Vaig acabar el programa amb unes paraules que venien del cor:

—De vegades, estimem algú de manera tan profunda que el seu record es converteix en part de nosaltres. Potser l’amor no sempre triomfa en aquesta vida, però queda imprès en els cors, com un batec en un micròfon, ressonant més enllà del temps i de l’espai.

L’endemà, vaig rebre una carta del Pere.

“Gràcies, Ona. Ara sé que la nostra història no s’ha perdut. Saber que la Rosa també va guardar el nostre amor a dins m’ha alliberat d’un pes que portava tota la vida. Ara puc descansar en pau.”

No vaig entendre el significat d’aquella última frase fins dos dies després, quan vaig rebre una trucada. En Pere havia mort mentre dormia.

Vaig anar al seu enterrament. Érem pocs, només alguns veïns i gent que l’havia conegut. Vaig esperar fins al final per acostar-me a la seva tomba. Vaig treure la fotografia de la meva àvia que havia trobat a casa seva i la vaig deixar al costat de la làpida.

—Ja podeu estar junts, d’alguna manera —vaig xiuxiuejar.

Mentre marxava, una brisa suau em va acariciar la cara. Vaig tancar els ulls, sentint que, d’alguna manera, el Pere i la Rosa havien trobat finalment el seu final feliç.

Fi.