La llum vermella del micròfon em mirava fixament, una petita advertència que estava en directe. Eren les dues de la matinada i, com cada nit, em preparava per escoltar aquells que trobaven en les ones nocturnes una forma de fer-se sentir. Al meu programa, “Confidències de mitjanit”, donava veu a tothom que volgués explicar la seva història. Algunes trucades eren tendres, altres absurdes, i altres eren tan tràgiques que em quedaven al cos durant dies.



Aquella nit, però, no sabia que una veu en l’altre extrem del fil canviaria la manera com mirava la meva pròpia vida.



—Bona nit, ets en directe. Qui ets i què vols compartir amb nosaltres?

Una pausa. Només vaig sentir un sospir llarg. Era una d’aquelles trucades que començaven amb silenci, com si el desconegut necessités reunir coratge per parlar.



—Hola… em dic Pere. Perdona, fa molt que no parlo en públic, però he sentit que havia de trucar.



La seva veu era profunda i gastada, amb una vibració que em va posar la pell de gallina. Vaig llançar-li una pregunta per trencar el gel:

—No pateixis, Pere. Aquí no hi ha pressa. Què t’ha portat a trucar-me aquesta nit?

Un altre silenci. Però aquest era diferent, ple d’alguna cosa que encara no entenia.



—És curiós, no? —va començar, amb una rialla trista—. Les persones que més estimem són les que més ens fan falta a les nits, quan tot està en silenci.



Vaig sentir un nus a la gola, però vaig mantenir el to professional.



—Sembla que tens algú en ment, Pere. Parla’m d’ella.



El silenci va durar uns segons més, i després va dir un nom que em va sacsejar.



—Rosa.



Vaig haver d’agafar aire, perquè aquell era el nom de la meva àvia.



—Rosa? —vaig repetir, intentant mantenir-me serena.



—Sí. Va ser fa molts anys, però no he pogut oblidar-la.



Vaig empassar saliva. Potser era una coincidència, però el meu cor em deia que no. Vaig decidir deixar-lo continuar.



—Ens vam conèixer en un ball de festa major, a principis dels anys cinquanta. Ella duia un vestit blau amb petits detalls blancs. Sempre li deia que semblava el cel en un dia clar.



Aquella descripció va fer que la imatge de la meva àvia jove, d’una foto que sempre havia tingut a casa, aparegués clara a la meva ment. Vestit blau, detalls blancs. Era ella.



—Era increïble… —va dir ell, la veu trencant-se-li lleugerament—. Però mai vaig tenir prou valor per fer-la meva.



Vaig notar com la meva mà es tancava al voltant dels auriculars. No sabia com gestionar allò.



—Però vau estar junts? —vaig preguntar, intentant semblar natural.



—Un estiu. Només un estiu. Però va ser suficient per canviar-me la vida.



Vaig sentir un calfred a l’esquena. Necessitava saber més.



—Què va passar després?

En Pere va trigar a respondre, però finalment ho va fer.



—Vam prometre escriure’ns. Però la vida… La vida té una manera cruel de fer-nos oblidar les promeses.



Vaig mirar la foto de la meva àvia que tenia sobre la taula. Sabia que havia estat una dona forta, però mai havia parlat d’un amor perdut. Ella i el meu avi s’havien conegut poc després, o això pensava jo.



—Mai vas saber res més d’ella?

—No… Bé, vaig sentir que es va casar. Va tenir una família. Però no vaig gosar mai tornar a buscar-la.



La meva veu es va trencar una mica quan vaig fer la següent pregunta:

—Per què m’expliques això ara?

Un altre sospir. A l’altre costat, ell semblava lluitar amb alguna cosa més gran que ell mateix.



—Perquè ara tinc més records que dies per viure. I no puc marxar sense dir-li a algú quant la vaig estimar.



El meu cor bategava ràpid. Si ell sabia que jo era la seva néta, no ho va mostrar. I jo no sabia què dir.



—Pere… Creus que ella encara pensa en tu?

La seva rialla va ser trista, gairebé imperceptible.



—No ho sé. Però aquesta nit m’has fet creure que potser, d’alguna manera, encara sóc viu en algun racó d’algun record.



Va penjar abans que pogués respondre. La llum del micròfon es va apagar, però la seva veu encara ressonava en el meu cap.



Vaig acabar el programa com vaig poder, en un automatisme nerviós, però sabia que havia començat una cosa més gran que un simple programa nocturn. Qui era realment aquell home? Per què mai havia sentit parlar d’ell?

Mentre apagava els llums de l’estudi, em vaig prometre que descobriria la veritat sobre aquell estiu, sobre la meva àvia Rosa, i sobre l’amor que un desconegut havia guardat en secret durant tants anys.



(Continuarà al Capítol 2: Les petjades del passat)