Després d’aquella trucada, vaig passar tota la nit sense dormir, remenant records i pensaments com si fossin peces d’un trencaclosques. Qui era exactament en Pere? Era realment aquell home gran i desconegut un tros del passat de la meva àvia Rosa? I si era així, per què mai havia sentit parlar d’ell?

L’endemà al matí, amb el cap encara espès, vaig decidir fer una cosa que no havia fet mai: parlar amb la mare sobre el passat de l’àvia. Ella era l’única que podia omplir els buits d’aquesta història, però sabia que no seria fàcil. A casa, els temes familiars sempre s’havien tractat amb un cert hermetisme, com si hi hagués coses que fos millor no remoure.



Quan vaig arribar al menjador, la mare estava asseguda al sofà amb una tassa de te i un llibre obert a les mans. Li vaig dir directament el que necessitava saber.



—Mare, tu saps si l’àvia Rosa va tenir alguna relació abans de conèixer l’avi?

La pregunta la va agafar desprevinguda. Va deixar el llibre a la falda i va arquejar les celles.



—D’on surt aquesta pregunta, Ona?

Vaig dubtar, però vaig decidir explicar-li la veritat.



—Ahir a la nit vaig rebre una trucada al programa. Era un home gran, en Pere. Em va dir que havia estimat l’àvia Rosa quan eren joves, abans que es casés amb l’avi.



El seu rostre va canviar, passant d’una expressió de curiositat a una d’inquietud. Va fer un petit gest amb les mans, com si volgués allunyar el tema.



—L’Ona, no remenis el passat, no porta res de bo. La teva àvia era una dona forta, però també molt reservada. Si no ens va parlar mai d’aquest tal Pere, devia tenir els seus motius.



Però jo no podia deixar-ho estar.



—Mare, i si hi ha una part de la seva vida que no coneixem? Aquesta trucada m’ha fet pensar que potser hi ha alguna cosa que hauria de saber.



Ella va sospirar profundament, i per un moment va semblar que volia dir-me alguna cosa. Però després es va aixecar, em va posar una mà a l’espatlla i va dir:

—Hi ha records que és millor deixar on són.



Aquelles paraules només van fer créixer la meva determinació. Si ella no em donava respostes, hauria de buscar-les pel meu compte.



Vaig començar per l’únic lloc que podia donar-me pistes: la caixa de records de l’àvia Rosa, que estava guardada al seu armari des que va morir. Recordava que de petita m’havia deixat veure-la un parell de vegades, i sempre m’havia fascinat aquell petit tresor ple de fotografies, cartes i objectes del seu passat.



Vaig agafar una cadira per arribar al prestatge més alt de l’armari i, amb una mica d’esforç, vaig treure la caixa. Encara feia aquella olor peculiar, una barreja de paper vell i colònia antiga.



Quan la vaig obrir, vaig trobar exactament el que esperava: fotos de la meva àvia de jove, amb el seu somriure radiant, cartes que semblaven d’amigues de l’època i petites joies. Però després vaig trobar una cosa que no recordava haver vist mai.



Era una petita fotografia en blanc i negre. A la imatge, la meva àvia Rosa apareixia amb un noi que no coneixia. Ell tenia els cabells foscos i un somriure tímid, i ella semblava feliç, amb aquell mateix vestit blau que en Pere havia descrit per telèfon. Al darrere de la foto hi havia escrit amb una cal·ligrafia elegant: “Rosa i Pere. Festa major, 1953.”

El cor em va bategar fort. No hi havia dubte: aquest Pere era el mateix que havia trucat al meu programa.



Però això no era tot. Sota la foto, hi havia una carta. Quan la vaig desplegar, vaig veure que era d’en Pere. Les primeres línies ja em van impactar:

“Estimada Rosa,

Et confesso que mai m’hauria imaginat que aquest estiu canviaria la meva vida. No puc deixar de pensar en tu. Quan ballàvem junts sota les llums, era com si el món s’aturés. Sé que la vida ens portarà per camins diferents, però prometo que sempre recordaré aquest estiu com el millor de la meva vida. Espero que algun dia el destí ens torni a creuar…”

La carta no estava signada, però no feia falta. Sabia qui l’havia escrita.



Aquella mateixa nit, vaig tornar a la ràdio, esperant que en Pere truqués de nou. No sabia què li diria, però tenia clar que havia de parlar amb ell.



Quan el programa va començar, vaig fer el possible per mantenir-me calmada. Vaig sentir trucades d’altres persones, però amb cada to de telèfon, esperava que fos ell. Finalment, gairebé a les tres de la matinada, la trucada que esperava va arribar.



—Hola… Sóc en Pere, el de l’altra nit.



El cor em va fer un salt.



—Pere, gràcies per trucar de nou. Volia dir-te que he estat pensant molt en la teva història.



Ell va riure suaument, una rialla carregada d’amargor.



—No sé si és una història o només un record d’un vell que no sap deixar el passat enrere.



Vaig respirar fondo i li vaig dir la veritat:

—He trobat una foto teva amb la Rosa. I una carta que li vas escriure.



El silenci a l’altre costat va ser llarg, com si li costés assimilar el que acabava de dir.



—Has trobat la carta? —va dir finalment, amb la veu tremolosa.



—Sí, Pere. I vull saber més. Què va passar realment entre vosaltres?

Ell va tornar a fer aquell sospir profund que començava a reconèixer.



—Hi ha coses que només es poden entendre quan coneixes tota la veritat. Si vols saber-ho, hauràs de venir a veure’m.



El cor em bategava com un tambor.



—On?

—Et donaré una adreça. Però has de prometre’m una cosa: estigues preparada per escoltar coses que potser no voldries saber.



Vaig agafar un bolígraf i vaig apuntar l’adreça que em va donar. No sabia què m’esperava, però estava disposada a descobrir-ho.



(Continuarà al Capítol 3: La veritat amagada)